Amb gust de xocolata

Amb gust de xocolata és el títol d’una entrevista que vaig fer a l’escriptor  nord-català Joan-Lluís Lluís per a la revista Lluc, a l’any 2011, just quan acabava de publicar Xocolata desfeta (La Magrana). Un mateix relat apareix escrit de cent vint-i-tres formes diferents. Està inspirat en els exercicis d’estil, de l’any 1947, de l’escriptor francès Raymond Queneau. Nascut a Perpinyà el 1963, Joan-Lluís Lluís és autor de Els ulls de sorra, El dia de l’ós (Premi Joan Crexells, 2004), Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Premi Joan Coromines, 2003), Aiguafang (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2009), El crim de l’escriptor cansat, Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans i Cirera. Ha treballat com a periodista i col·labora al setmanari Presència. Davant el lingüicidi per part de França vers el català, és un defensor declarat de la nostra llengua. Actualment acaba de sortir editada la seva darrera novel·la El navegant (Proa, 2016), que aprofit per a recomanar. Endinsar-se en els llibres de Joan-Lluís és sempre garantia de bona literatura. A continuació vos deix amb un tast d’aquella conversa on també se va fer un repàs per qualcunes de les seves obres editades fins llavors.

L’autor en una de les fotos de promoció per al seu llibre XOCOLATA DESFETA.

La història que narra al seu llibre Aiguafang està considerada per a molts com a futurista per l’ambient d’una Barcelona en constant estat de degradació, tant de la ciutat com de la societat. A excepció d’El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, de la vostra novel·la i d’algunes altres, potser més de la dècada dels anys 70, dins la literatura catalana és complicat trobar obres que parlin de ciència-ficció. Què ho fa que hi hagi aquesta mancança?
Un escriptor perpinyanenc, Pere Verdaguer, que ha escrit una mitja dotzena de novel·les de ciència ficció, té una teoria molt interessant sobre la quasi absència d’aquest gènere a Catalunya. Diu que la ciència ficció és un gènere que funciona essencialment als països industrials, que tenen una relació forta amb la tecnologia: va aparèixer a Gran Bretanya, es va desenvolupar als Estats Units, tot seguit a França, Rússia, més tard al Japó… Si això és exacte, hi hauria d’haver literatura de ciència ficció a Catalunya, ja que és un país industrial però si no n’hi ha seria perquè els criteris generals d’edició més profunds els defineix el mercat espanyol, que no és el d’un país amb tradició industrial… En qualsevol cas em sembla una mancança molt greu, ja que la ciència ficció és una manera excel·lent d’apropar els joves a la lectura i doncs a la llengua. Pel que fa a Aiguafang, no és una novel·la de ciència ficció però utilitza elements d’aquest gènere molt clarament. O molt foscament, ja que és una novel·la distòpica, és a dir, que descriu un futur proper o llunyà poc social, poc amable…

A El dia de l’ós un fet destacable d’aquesta història és la forta repressió militar francesa, concretament i en aquest cas, sobre un poble de la Catalunya Nord com és Prats de Molló. Avui dia, el català continua sense estar reconegut per l’Estat francès com un dels idiomes propis del país. Per què creu que hi ha governs, com l’espanyol -malgrat que aquí sigui idioma cooficial- i el francès, que s’estimen més ignorar la nostra llengua i la nostra cultura, com tantes altres? Per què creu que se crea aquest rebuig?
Aquella frase de Nietzsche, «l’Estat és el més fred dels monstres freds» ho explica bastant bé. Els Estats vetllen per la seva pròpia supervivència i, per tant, res del que els pot perjudicar no els sembla admissible. Per això tendeixen a voler uniformitzar les poblacions, per evitar temptacions diferencials i, doncs, separatistes… I per això és indispensable tenir un Estat que com a mínim contempli com a seua la nostra identitat i la nostra llengua. Els catalanoparlants, encara que no siguem del Principat, necessitem una Catalunya independent com el peix necessita l’aigua… La resta són romanços, cantats per presidents de governs progressistes o conservadors, però són exactament els mateixos romanços, ja que volen tots exactament la mateixa cosa: la desaparició de la llengua catalana i del fet diferencial català. Ho diuen o ho neguen, però és el que volen, tots, progressistes i conservadors. Llavors, els catalanoparlants hem de triar entre fidelitat a la llengua i fidelitat a l’Estat (espanyol o francès), perquè les dues coses són incompatibles. Els sociolingüistes expliquen que, a escala d’una societat, el bilingüisme no funciona, sempre una llengua s’imposa a l’altra, i sempre guanya la llengua de l’Estat. Així que voler continuar essent espanyol, cosa perfectament respectable, equival a acceptar de renunciar a mig termini a la llengua catalana… I voler ser fidel a la llengua catalana equival a acceptar de renunciar a ser espanyol. En el fons, no és gaire complicat: hi ha dos camins i no es poden seguir els dos alhora, cal triar-ne un.

Joan-Lluís Lluís amb el periodista i escriptor Emili Manzano.

A mesura que llegia el seu llibre Xocolata desfeta vaig tenir la sensació que treballar-lo, especialment alguns exercicis, ha hagut de ser a estones complicat i dificultós. Com ara haver de posar-se en la pell d’escriptors com Salvador Espriu, Ausiàs March, Joan Salvat-Papasseit o Josep Pla, per citar-ne uns quants, i imitar-ne el seus estils.
Escriure aquest llibre no sempre ha estat fàcil, però mai no ha estat pesat ni desagradable, al contrari… I sempre he estat convençut que es podia arribar a resoldre qualsevol de les traves formals plantejades en aquest llibre, perquè la llengua ho permet tot, és prou flexible per ser torcida, vinclada, nuada i desnuada… He tingut molt clar que, si no aconseguia resoldre alguna trava era només per la meva incapacitat a trobar la solució correcta, i mai perquè aquesta solució no existís en la llengua catalana. Calia, doncs, simplement, ser tossut i no renunciar fins a trobar la solució que em semblava adequada…

És Xocolata desfeta, al cap i a la fi, un homenatge al català?
Xocolata desfeta és una declaració d’amor a la llengua catalana.

Anuncis