Happy Birthday!

Targeta d’aniversari. // Tarjeta de aniversario.


IlustraciÓN: Caterina Cortès
Anuncios

Collage

Conjunt d’il·lustracions fetes a llapis, llapis de colors i tinta negra quan era una adolescent i somiava en ser, qualque dia, dibuixant de còmics.

Conjunto de ilustraciones hechas a lápiz, lápices de colores y tinta negra cuando era una adolescente y soñaba con llegar a ser, algún día, dibujante de cómics.


Ilustraciones: Caterina Cortès

“Tots els que hem viatjat pel Japó sense saber japonès hem d’admetre que mai saps si estàs comprenent el que veus i sents o si el que perceps és una projecció de com tu t’imagines que és el país i la gent”

Entrevista feta per Caterina Cortès

Portada de la novel·la il·lustrada per Quim Gual.

L’herència japonesa (Librooks, 2017) és una novel·la que ens presenta a la Laura, una arquitecta municipal de Girona, de més de cinquanta anys i divorciada, que viu immersa en una vida tan rutinària que ja no espera que li succeeixin grans esdeveniments. Fins que un dia rep la notificació d’una empresa ferroviària japonesa on se li comunica que ha heretat un petit paquet d’accions d’una parenta desconeguda, que acaba de morir i que vivia a Tòquio. Història escrita per Jordi Font-Agustí (Badalona, 1955), un enginyer a qui li apassiona el Japó, el ferrocarril i l’escriptura. És autor d’obres com Assassinat a l’Escola del Treball (1993), La força del riu (1996), Els silencis de Betúlia (Premi Ciutat de Badalona, 1999), Contracorrent (Premi El lector de l’Odissea, 2000), Traficants de llegendes (Premi Internacional de Ciència-Ficció de la UPC, 2003), La febre del vapor (Premi Manuel de Pedrolo de Narrativa de Ciència-Ficció, 2010) o Erotismo y ferrocarril (2016). Habitualment col·labora a la revista Vía Libre de la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols i al seu blog ARTE Y FERROCARRIL.

– L’herència que rep la Laura l’obliga a viatjar fins al Japó i viure una aventura impensable fins fa poc per a ella. Oscar Wilde va dir: “De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant”. Seria ben bé el que li succeeix a la protagonista.

Doncs sí, la citació de Wilde és molt oportuna. En el moment d’arrancar la novel·la la Laura ha perdut la il·lusió amb què s’havia incorporat a l’ajuntament de Girona, el desig de canviar les coses ha anat refredant-se tant per la tossudesa de la realitat com pel pas dels anys. La Laura té una edat en què penses que les aventures que no visquis d’immediat ja no les viuràs, i aquest és un sentiment independent del fet de ser home o dona, d’haver triomfat a la vida o d’haver tingut fills o no. És molt generacional.

L’autor Jordi Font-Agustí.

– Els personatges de la Margarida i la Hana, les parentes llunyanes de la Laura, m’han semblant el de dues dones fortes i valentes. La primera per ser capaç de fugir de la seva família i de Barcelona en una època tan grisa com la postguerra, després de la Guerra Civil. I la segona, filla de na Margarida, per ser capaç sobretot de mantenir les accions de la companyia ferroviària japonesa en un món empresarial tan fortament masculí i masclista com és el nipó.

En la construcció d’aquests dos personatges hi he posat dos ingredients. El primer és la meva admiració per les dones que en moments difícils com el franquisme van mostrar inconformitat, fos de la manera que fos, i per les que van rebel·lar-se contra el paper que els feia fer el catolicisme. El segon ingredient és fruit d’haver conegut com ho tenen de difícil les dones japoneses per trencar el sostre de vidre que tenen a les empreses.

– En un moment de la narració afirma que al Japó les línies de ferrocarril són considerades els sistemes nerviós i circulatori del país. És llavors una nació que no es pot explicar sense entendre la importància que té el tren?

Absolutament. És un país molt muntanyós i volcànic, de manera que no es pot construir als pendents de les muntanyes i els turons per mor dels terratrèmols i, en conseqüència, a les valls hi ha molta densitat de població. Abans del ferrocarril les comunicacions eren gairebé inexistents fora d’alguns camins reals. El ferrocarril va vertebrar el Japó i, avui en dia, sense ell l’economia es pararia. Els trens d’alta velocitat que passen cada deu minuts i que uneixen les ciutats són com els nostres trens de rodalies.

– La seva passió pel Japó ve donada per la seva gran afició als ferrocarrils o al revés?

Són dues passions força indestriables. Com a aficionat i com a escriptor de temes ferroviaris el Japó és un món imprescindible. Tanmateix he de reconèixer que sí, que l’interès pel Japó ha vingut donat, tot i que no exclusivament, pels ferrocarrils. L’interès per conèixer la seva literatura també hi ha influït molt.

– Què té el Japó que fascina tant als occidentals?

Que és un país que sap fer conviure les tradicions amb la modernitat. El fet que estigués aïllat fins a mitjans del segle XIX va fer que la seva cultura fos molt singular i això és molt fascinant als nostres ulls. La cultura japonesa és insondable i té aspectes sorprenents en totes les arts: música, pintura, manga, arquitectura, etc. També cal dir, però, que tots els que hem viatjat pel Japó sense saber japonès (i allà molt poca gent parla anglès), tant si ha estat per feina com si ha estat per cultura, si som sincers, hem d’admetre que mai saps si estàs comprenent el que veus i sents o si el que perceps és una projecció de com tu t’imagines que és el país i la gent.