‘LOS BESOS EN EL PAN’ d’Almudena Grandes

Títol: LOS BESOS EN EL PAN

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets Editores

Pàgines: 336

Sinopsi: ¿Qué puede llegar a ocurrirles a los vecinos de un barrio cualquiera en estos tiempos difíciles? ¿Cómo resisten, en pleno ojo del huracán, parejas y personas solas, padres e hijos, jóvenes y ancianos, los embates de una crisis que «amenazó con volverlo todo del revés y aún no lo ha conseguido»? Los besos en el pan cuenta, de manera sutil y conmovedora, cómo transcurre la vida de una familia que vuelve de vacaciones decidida a que su rutina no cambie, pero también la de un recién divorciado al que se oye sollozar tras un tabique, la de una abuela que pone el árbol de Navidad antes de tiempo para animar a los suyos, la de una mujer que decide reinventarse y volver al campo para vivir de las tierras que alimentaron a sus antepasados… En la peluquería, en el bar, en las oficinas o en el centro de salud, muchos vecinos, protagonistas de esta delicada novela coral, vivirán momentos agridulces de una solidaridad inesperada, de indignación y de rabia, pero también de ternura y tesón. Y aprenderán por qué sus abuelos les enseñaron, cuando eran niños, a besar el pan.

En España, hasta hace treinta años, los hijos heredaban la pobreza, pero también la dignidad de sus padres, una manera de ser pobres sin sentirse humillados, sin dejar de ser dignos ni de luchar por el futuro.

“Hay que ser muy valiente para pedir ayuda, ¿Sabes? Pero hay que ser todavía más valiente para aceptarla.”

RESSENYA: Aquesta és una novel·la coral on l’escriptora Almudena Grandes fa desfilar, a través de les seves pàgines, un seguit de personatges que viuen en un barri de classe mitjana de Madrid. Tots ells, en major o menor mesura, se veuen afectats per la crisi econòmica actual: baixades de sou, explotació laboral, acomiadaments, universitaris fent treballs poc qualificats, desnonaments, defensa de la sanitat pública…, són qualcunes de les situacions tractades. Per tant, resulta fàcil identificar-se amb moltes de les històries personals, bé perquè hem patit, o estam patint, circumstàncies semblants o li ha passat, o li passa, a qualcú proper. També s’ha de destacar la importància que se li dóna a la figura dels padrins, com a principals pilars de les famílies, per la seva saviesa i per la seva solidesa.

“Los españoles siempre hemos sido pobres, incluso en la época en que los reyes de España eran los amos del mundo, cuando el oro de América atravesaba la península sin dejar a su paso nada más que el polvo que levantaban las carretas que lo llevaban a Flandes, para pagar las deudas de la Corona.

Los besos en el pan és una lectura lleugera i optimista malgrat la temàtica. Queda clar que l’autora pretenia regalar al lector un missatge esperançador tot i que en una entrevista va afirmar: “Yo soy por naturaleza optimista, pero en este caso no, porque no hay muchos motivos. No veo futuro, quizás habrá muchas historias de superación personal pero no veo un gran proyecto colectivo.”(1)

El problema arriba quan el lector s’adona de que tots els personatges que van apareixent són excessivament bons i que els qui no ho són tant al final, intueix, ho acabaran sent. Sí, és una novel·la bastant previsible. La solidaritat també predomina constantment entre aquest grup de veïns. Aquesta bondat i aquesta companyonia que ens dibuixa Grandes estarien molt bé si no fos perquè a la vida real no se perceben, normalment, a la nostra societat.

Si nuestros abuelos nos vieran, se morirían primero de la risa, después de pena. Porque para ellos esto no sería una crisis, sino un leve contratiempo. Pero los españoles, que durante muchos siglos supimos ser pobres con dignidad, nunca habíamos sabido ser dóciles. Nunca, hasta ahora.

Per la resta, benvingudes siguin les obres que tracten la crisi econòmica com a tema central i no com un element de fons dins la narració. Ja només per això el llibre d’Almudena s’hauria de llegir. Per aquest motiu i perquè moltes de les reflexions que va fent, al llarg del llibre, són una autèntica joia.

  • El millor: La crisi com a tema principal.
  • El pitjor: Hi ha moments en que l’argument no acaba de ser del tot creïble.

No será para tanto, se dijeron, pero fue, y nada cambió en apariencia mientras el asfalto de las calles se resquebrajaba y un vapor ardiente, malsano, infectaba el aire. Nadie vio aquellas grietas, pero todos sintieron que a través de ellas se escapaba la tranquilidad, el bienestar, el futuro.


FOTOGRAFIA ARXIU PERSONAL: CATERINA CORTÈS
(1). DECLARACIONS D’ALMUDENA GRANDES: EUROPAPRESS

 

Anuncis

‘NOVEL·LA D’ESCACS’ de Stefan Zweig

Títol: NOVEL·LA D’ESCACS

Autor: Stefan Zweig

Editorial: Quaderns Crema

Pàgines: 104

Traducció: Manuel Lobo

Sinopsi: Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d’escacs, doncs, se’ns presenta, d’una banda, l’enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l’altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga.

RESSENYA: Novel·la d’escacs és la darrera obra que va escriure l’autor austríac Stefan Zweig  poc abans de suïcidar-se a l’any 1942. Publicada pòstumament, en cada una de les seves pàgines se palpa el neguit que Zweig devia sentir en aquella època  mentre contemplava, impotent, com la vida que havia conegut fins llavors, plena d’èxits, s’ensorrava. Perseguit pels nazis per ser jueu, aquests també cremaren i prohibiren els seus llibres posant així punt i final a la seva brillant carrera literària. En aquesta novel·la el joc d’escacs se’ns presenta com una metàfora d’aquells anys terribles de la II Guerra Mundial en el que el tauler i les peces representen la lluita del bé contra el mal i viceversa.

“Com no li havien de venir deliris de grandesa a un camperol del Banat si de sobte, als vint-i-un anys, amb només bellugar unes figuretes per un tauler de fusta es posava a guanyar més en una setmana que tot el seu poble junt en tot un any de talar boscos i de fer les feines més pesades? I que potser no és la cosa més fàcil del món considerar-se un gran home quan no es té ni la més lleugera sospita que un Rembrandt, un Beethoven, un Dante, un Napoleó hagin existit mai?”

Al vaixell que surt de Nova York rumb a Buenos Aires coincideixen dos passatgers ben curiosos. Mirko Czentovicz, el campió del món d’escacs, és un ésser ignorant i insensible que se creu invencible fins que un home misteriós, el senyor B., que escapa del nazisme com Stefan Zweig, li planta cara amb enginy, intel·ligència i bogeria, una bogeria que no l’abandona des de que va ser torturat pels alemanys. En un moment de la narració el personatge del senyor B. assegura que hagués preferit anar a parar a un camp de concentració en comptes d’haver patit el maltracte al que el van sotmetre els homes de Hitler. S’ha d’aclarir que quan Zweig va escriure aquestes línies encara no se tenia coneixement de la barbàrie que s’estava cometent dins els camps.

Stefan Zweig té el do, qui l’hagi llegit ho sap, de narrar d’una forma exquisita i amb un llenguatge cuidat i directe. Mai decep. Novel·la d’escacs és sense cap dubte un petit gran clàssic del segle XX.

  • El millor: La mestria amb que l’autor teixeix una trama on s’explica tant en tan poques pàgines.
  • El pitjor: La història se fa massa curta.

FOTOGRAFIA ARXIU PERSONAL: CATERINA CORTÈS