Entrevista amb Maria Dolors Farrés

Portada de l’obra finalista del Premi Sant Jordi 2007.

L’escriptora vigatana Maria Dolors Farrés acaba de publicar la preqüela d’El monestir de l’amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) titulada El Càstig. Tant de bo sigui un èxit perquè me consta que l’autora hi ha fet feina de valent en aquesta nova història i s’ho mereix.

És per això que vull aprofitar per a recordar una part d’una entrevista que li vaig fer a Farrés l’any 2008, per a la revista Lluc, quan feia relativament poc que havia sortit El monestir de l’amor secret, una novel·la que, en contra del que es pugui pensar llegint la contraportada del llibre, és molt més que una obra històrica. L’escriptora situa l’acció a l’any 1378 enmig de l’ombra de la pesta negra i del conflicte del cisma d’Occident. Mentrestant, al monestir de Sant Llorenç comença a néixer un amor secret i prohibit entre dos joves monjos; el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. El complicat món que els envolta i la lluita d’ambdós per tal d’evitar l’atracció que senten són alguns dels eixos centrals que Maria Dolors utilitza per contar una bella història d’amor. Una obra de qualitat, ben escrita i treballada.

El títol original n’era L’hora quieta, però al final es va canviar per El monestir de l’amor secret. A què es va deure la modificació?
El criteri editorial va creure convenient canviar-lo, per tal que resultés més atractiu, no tan opac. L’hora quieta era el títol amb què la vaig concebre i escriure, el que em va acompanyar durant els gairebé vuit anys de creació. Fa referència a sentiments, instants i llocs de gran importància per als dos protagonistes, sobretot quan aconsegueixen quedar-se sols i compartir la intimitat, l’amor, la por. Un dels fragments clau diu així: És l’hora dòcil de la nocturnitat i les estrelles, en què el gresol inunda l’estança de llum groga i les flames es revifen al fogó, l’hora en què el món respira baix i s’adorm a l’escalf de mil llençols, a l’empar de mil obscuritats. És l’hora amable, l’hora quieta.

He llegit en alguna entrevista que vostè afirma que la seva novel·la no és històrica. Per què? Dins quina temàtica la classificaria?
Ser històrica no és sempre sinònim de qualitat, és simplement una qüestió de posar-la en un calaix o en un altre. Per dir-ho ràpid, els fets històrics són aquells que tenim manera de comprovar-ne l’existència. Així de senzill. El monestir de l’amor secret transcorre dins d’un determinat moment històric documentat, però la trama és fictícia. Això no vol dir que els personatges no siguin vius i que acabis estimant-los com a persones que respiren. Jo els sento al costat cada dia, des que em llevo fins que vaig a dormir, i tinc constància que també els passa a molt lectors. No han existit mai dos frares profundament enamorats? Seguríssim. I no ha existit mai un novici cegament fidel al seu mestre idolatrat? I la intel·ligència feta persona en la figura d’un frare metge? I la bondat d’un jovenet turmentat per sensacions que no accepta? I un company envejós i un ancià malhumorat? I una germana valenta, un pare penedit, un pare de ferro, una mare submisa? Segons tot el que he dit i en la meva opinió, El nom de la rosa tampoc no és novel·la històrica. Fra Guillem de Baskerville i Adso de Melk són personatges i protagonitzen un relat de ficció, emmarcat, naturalment, dins d’un temps que “va ser”. Umberto Eco no es va inventar la realitat del segle XIV, va crear uns personatges que bé podrien haver existit.

L’escriptora Maria Dolors Farrés.

L’escenari real on transcorre gairebé tota l’acció és el monestir de Sant Llorenç del Munt, un dels quatre que tenen el mateix nom al Principat. El seu pare el va adquirir vers els anys setanta…
L’edifici forma part de la meva infància. La meva germana i jo jugàvem per allà mentre el meu pare, amb l’ajuda d’alguns amics, excavava minuciosament el terra per trobar les restes que parlarien del lloc. Les pedres van parlar, i molt. Van aparèixer centenars de peces de ceràmica típica de cuina, i d’altres, pròpies de farmàcia. Gràcies a això sabem, per exemple, que aquest monestir gaudia d’un notable parament d’objectes i material mèdic. També s’hi va trobar un bon nombre d’esquelets, ja que la documentació coneguda comença el 884 d.C., any en què era castell. Sant Llorenç i jo ens estimem.

Què la va inspirar, de l’edifici? En quin moment li ve al cap el primer flash, la primera idea, que després donaria pas a la novel·la?
Va ser fa més de vint anys, en el transcurs d’una conversa gens transcendent amb el meu pare. No recordo de què parlàvem, però alguna cosa li va fer recordar d’ensenyar-me uns papers que jo no havia vist. Era la llista dels priors del monestir. Me’n va assenyalar un i  em va dir: “Mira, aquest, (segle XIV), va fugir! Qui sap per què? Potser ja n’estava ben fart, l’home!”. Vaig somriure i el cervell em va fer un click.

Amb aquesta novel·la va quedar finalista del prestigiós Premi Sant Jordi 2007. En canvi, tenc entès que durant quatre anys va cercar una editorial per a publicar-la i totes la rebutjaven. Com pot ser? Quin creu que és el criteri que segueix una editorial per dir sí o no a un manuscrit?
Les editorials reben centenars de novel·les cada any, és impossible que puguin estar per totes alhora. Jo la vaig fer arribar a un parell o tres, però no vaig tenir sort, no devia ser el moment. Ara, en canvi, els temes medievals interessen, tenen públic. El jurat del Sant Jordi, però, valora sobretot altres coses, com per exemple si està ben escrita, si captiva el lector, si el tema que toca està ben resolt, si l’arquitectura està ancorada amb fermesa, etc. Jo em vaig esforçar per presentar-hi una novel·la digna i vaig obtenir la recompensa que em sembla justa.

Anuncis

Amb gust de xocolata

Amb gust de xocolata és el títol d’una entrevista que vaig fer a l’escriptor  nord-català Joan-Lluís Lluís per a la revista Lluc, a l’any 2011, just quan acabava de publicar Xocolata desfeta (La Magrana). Un mateix relat apareix escrit de cent vint-i-tres formes diferents. Està inspirat en els exercicis d’estil, de l’any 1947, de l’escriptor francès Raymond Queneau. Nascut a Perpinyà el 1963, Joan-Lluís Lluís és autor de Els ulls de sorra, El dia de l’ós (Premi Joan Crexells, 2004), Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Premi Joan Coromines, 2003), Aiguafang (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2009), El crim de l’escriptor cansat, Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans i Cirera. Ha treballat com a periodista i col·labora al setmanari Presència. Davant el lingüicidi per part de França vers el català, és un defensor declarat de la nostra llengua. Actualment acaba de sortir editada la seva darrera novel·la El navegant (Proa, 2016), que aprofit per a recomanar. Endinsar-se en els llibres de Joan-Lluís és sempre garantia de bona literatura. A continuació vos deix amb un tast d’aquella conversa on també se va fer un repàs per qualcunes de les seves obres editades fins llavors.

L’autor en una de les fotos de promoció per al seu llibre XOCOLATA DESFETA.

La història que narra al seu llibre Aiguafang està considerada per a molts com a futurista per l’ambient d’una Barcelona en constant estat de degradació, tant de la ciutat com de la societat. A excepció d’El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, de la vostra novel·la i d’algunes altres, potser més de la dècada dels anys 70, dins la literatura catalana és complicat trobar obres que parlin de ciència-ficció. Què ho fa que hi hagi aquesta mancança?
Un escriptor perpinyanenc, Pere Verdaguer, que ha escrit una mitja dotzena de novel·les de ciència ficció, té una teoria molt interessant sobre la quasi absència d’aquest gènere a Catalunya. Diu que la ciència ficció és un gènere que funciona essencialment als països industrials, que tenen una relació forta amb la tecnologia: va aparèixer a Gran Bretanya, es va desenvolupar als Estats Units, tot seguit a França, Rússia, més tard al Japó… Si això és exacte, hi hauria d’haver literatura de ciència ficció a Catalunya, ja que és un país industrial però si no n’hi ha seria perquè els criteris generals d’edició més profunds els defineix el mercat espanyol, que no és el d’un país amb tradició industrial… En qualsevol cas em sembla una mancança molt greu, ja que la ciència ficció és una manera excel·lent d’apropar els joves a la lectura i doncs a la llengua. Pel que fa a Aiguafang, no és una novel·la de ciència ficció però utilitza elements d’aquest gènere molt clarament. O molt foscament, ja que és una novel·la distòpica, és a dir, que descriu un futur proper o llunyà poc social, poc amable…

A El dia de l’ós un fet destacable d’aquesta història és la forta repressió militar francesa, concretament i en aquest cas, sobre un poble de la Catalunya Nord com és Prats de Molló. Avui dia, el català continua sense estar reconegut per l’Estat francès com un dels idiomes propis del país. Per què creu que hi ha governs, com l’espanyol -malgrat que aquí sigui idioma cooficial- i el francès, que s’estimen més ignorar la nostra llengua i la nostra cultura, com tantes altres? Per què creu que se crea aquest rebuig?
Aquella frase de Nietzsche, «l’Estat és el més fred dels monstres freds» ho explica bastant bé. Els Estats vetllen per la seva pròpia supervivència i, per tant, res del que els pot perjudicar no els sembla admissible. Per això tendeixen a voler uniformitzar les poblacions, per evitar temptacions diferencials i, doncs, separatistes… I per això és indispensable tenir un Estat que com a mínim contempli com a seua la nostra identitat i la nostra llengua. Els catalanoparlants, encara que no siguem del Principat, necessitem una Catalunya independent com el peix necessita l’aigua… La resta són romanços, cantats per presidents de governs progressistes o conservadors, però són exactament els mateixos romanços, ja que volen tots exactament la mateixa cosa: la desaparició de la llengua catalana i del fet diferencial català. Ho diuen o ho neguen, però és el que volen, tots, progressistes i conservadors. Llavors, els catalanoparlants hem de triar entre fidelitat a la llengua i fidelitat a l’Estat (espanyol o francès), perquè les dues coses són incompatibles. Els sociolingüistes expliquen que, a escala d’una societat, el bilingüisme no funciona, sempre una llengua s’imposa a l’altra, i sempre guanya la llengua de l’Estat. Així que voler continuar essent espanyol, cosa perfectament respectable, equival a acceptar de renunciar a mig termini a la llengua catalana… I voler ser fidel a la llengua catalana equival a acceptar de renunciar a ser espanyol. En el fons, no és gaire complicat: hi ha dos camins i no es poden seguir els dos alhora, cal triar-ne un.

Joan-Lluís Lluís amb el periodista i escriptor Emili Manzano.

A mesura que llegia el seu llibre Xocolata desfeta vaig tenir la sensació que treballar-lo, especialment alguns exercicis, ha hagut de ser a estones complicat i dificultós. Com ara haver de posar-se en la pell d’escriptors com Salvador Espriu, Ausiàs March, Joan Salvat-Papasseit o Josep Pla, per citar-ne uns quants, i imitar-ne el seus estils.
Escriure aquest llibre no sempre ha estat fàcil, però mai no ha estat pesat ni desagradable, al contrari… I sempre he estat convençut que es podia arribar a resoldre qualsevol de les traves formals plantejades en aquest llibre, perquè la llengua ho permet tot, és prou flexible per ser torcida, vinclada, nuada i desnuada… He tingut molt clar que, si no aconseguia resoldre alguna trava era només per la meva incapacitat a trobar la solució correcta, i mai perquè aquesta solució no existís en la llengua catalana. Calia, doncs, simplement, ser tossut i no renunciar fins a trobar la solució que em semblava adequada…

És Xocolata desfeta, al cap i a la fi, un homenatge al català?
Xocolata desfeta és una declaració d’amor a la llengua catalana.