La llibreria

Pòster promocional (2017).

Quan va sortir publicada La librería (Impedimenta Editorial) de Penelope Fitzgerald vaig comprar la novel·la a cegues. No coneixia l’autora. La vaig agafar entre les meves mans i després vaig guiar-me primer pel títol i a continuació per la seva sinopsi. Sí, és un d’aquells casos en que el llibre tria al seu lector i no al revés. I he de dir que va ser tot un encert l’adquisició! Vaig passar una estona molt gratificant entre aquelles pàgines.

Se’ns conta la història de Florence Green, una dona vídua, forta i decidida, que viu en un poblet costaner de Suffolk a l’any 1959, i que farà tot el possible per obrir una llibreria. Però ben aviat veurà com els seus habitants, més aviat conservadors i tradicionals, li van posant tot tipus de problemes perquè tanqui el negoci, especialment quan s’atreveix a posar a la venda Lolita de Vladimir Nabokov. En saber que Isabel Coixet havia fet la pel·lícula basada en la narració de Fitzgerald sabia que no me la perdria. I he de dir que la catalana ha fet un bon film i millor adaptació.

Florence amb la seva ajudanta. (1)

L’ambient asfixiant del poble alhora encantador i aïllat està més que aconseguit. El repart, format per uns actors de luxe, ha fet una feina extraordinària donant credibilitat a cadascun dels personatges, fins i tot als secundaris. Emily Mortimer, a qui la majoria recordareu per sortir a Match Point de Woody Allen, ha resultat tot un encert com a Florence Green. Si he de posar una petita pega potser sigui que el ritme entre seqüències, a estones, és una mica lent, però personalment és un detall que no me disgusta.

Emily Mortimer, en el paper de la senyora Green, contemplant la llibreria. (2)

Entre libros nadie puede sentirse solo, afirma el cartell promocional en espanyol. També és una de les grans frases del llargmetratge. Per tant, els amants dels llibres i la literatura no haurien de perdre l’oportunitat d’anar a veure La librería perquè en part és una pel·lícula que està dedicada a tots ells. I com no també a aquells que lluiten per aconseguir els seus somnis encara que ho tenguin tot en contra.

Puntuació (màxim 5 estrelles):


(1). FOTOGRAFIA: FANTASYMUNDO
(2). FOTOGRAFIA: TRAVELER CONDÉ NAST
Anuncis

Stefan Zweig: Adéu a Europa

Cartell del film (2016).

Stefan Zweig va ser un dels autors en llengua alemanya més llegits de principis del segle XX i els seus llibres se varen traduir en diversos idiomes. Va ser un home que va aconseguir viure de l’escriptura, fins que els nazis van fer-se amb el poder. Llavors se va veure obligat a fugir, també per ser d’origen jueu.

La pel·lícula, de nacionalitat austríaca, alemanya i francesa, de la directora i guionista Maria Schrader, ens mostra a Zweig durant els seus darrers anys de vida a l’exili. Els decorats i el vestuari són habitualment foscos, excepte quan les escenes tenen lloc a Brasil, i concretament a Petrópolis, on s’instal·là Stefan amb la seva segona dona, Lotte, durant la II Guerra Mundial. Aquest país se’ns presenta com el paradís. Una terra encara verge, d’abundant vegetació, i habitants amables i hospitalaris. Representa l’esperança enmig d’un món que s’enfonsava veloçment. Al llarg del film pràcticament no s’escolta música de fons per tal de no provocar en l’espectador la llàgrima fàcil. Els diàlegs se centren majoritàriament en el conflicte europeu, la fugida forçosa de la llar i la pèrdua de la pròpia identitat. Cada paraula i cada frase són una reflexió que molt bé podríem aplicar, malauradament, al nostre present. El ritme en que transcorre l’acció és lent però en cap cas la història se fa feixuga. L’actor austríac Josef Hader fa una interpretació magistral i molt creïble de l’escriptor. Però si anau a veure Stefan Zweig: Adéu a Europa recoman abans haver-se documentat una mica pel que fa a la seva biografia. En certs moments se dóna per entès que l’espectador la coneix de sobres.

Josef Hader interpretant a Zweig en una escena de la pel·lícula. (1)

A Stefan Zweig se’l va titllar de covard per no criticar obertament el règim nazi, encara que sí ho feia a les seves obres, i per suïcidar-se quan, a diferència d’altres, havia pogut fugir i s’havia aconseguit establir a un país tan agradable com Brasil. Els horrors de la guerra, que en la pel·lícula només s’esmenten, és fàcil imaginar-se quins són. Però per entendre què li passava pel cap a l’autor i per quin motiu no se va veure amb la suficient energia com per començar una nova vida, consider que el film de Schrader aquest punt no l’acaba de plasmar de forma clara, s’ha de llegir El món d’ahir. Memòries d’un europeu, un clàssic imprescindible que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol amant de la bona literatura i la història.

Covard o no Maria Schrader el defensa en unes declaracions, dures però certes al meu entendre, fetes a El Periódico recentment. Afirma (copio el fragment en castellà tal com apareix escrit a l’entrevista): Cierto, pero por otra parte se gastó una fortuna tratando de ayudar a mucha gente a huir. Simplemente se negaba a ondear pancartas o corear eslóganes, y a dar soluciones simples a problemas irresolubles. Detesto a todos esos artistas que abanderan causas humanitarias con el único objetivo de salir en la foto y hacerse promoción. Y además es muy fácil hacer activismo de boquilla cuando no te juegas nada. Me sentí fatal cuando, hace unos años, las masas gritaron al unísono “Je suis Charlie”. Pensé: “Yo no arriesgué nada, no puse mi vida en peligro para defender la libertad de expresión. Es mentira: yo no soy ‘Charlie Hebdo’”. (3)

Stefan Zweig. (2)

És una pel·lícula que possiblement entusiasmarà més als lectors de l’austríac que als qui no ho són però estic segura que, d’aquest darrer grup, més d’un/a sortirà de la sala de cinema amb ganes de saber més sobre la figura d’aquest europeu i, per tant, de descobrir els seus llibres. Només per això ja haurà valgut la pena veure Stefan Zweig: Adéu a Europa.

Puntuació (màxim 5 estrelles):


(1). FOTOGRAFIA: VOR DER MORGENRÖTE
(2). FOTOGRAFIA: THE NEW YORKER
(3). DECLARACIONS DE MARIA SCHRADER: EL PERIÓDICO