Stefan Zweig: Adéu a Europa

Cartell del film (2016).

Stefan Zweig va ser un dels autors en llengua alemanya més llegits de principis del segle XX i els seus llibres se varen traduir en diversos idiomes. Va ser un home que va aconseguir viure de l’escriptura, fins que els nazis van fer-se amb el poder. Llavors se va veure obligat a fugir, també per ser d’origen jueu.

La pel·lícula, de nacionalitat austríaca, alemanya i francesa, de la directora i guionista Maria Schrader, ens mostra a Zweig durant els seus darrers anys de vida a l’exili. Els decorats i el vestuari són habitualment foscos, excepte quan les escenes tenen lloc a Brasil, i concretament a Petrópolis, on s’instal·là Stefan amb la seva segona dona, Lotte, durant la II Guerra Mundial. Aquest país se’ns presenta com el paradís. Una terra encara verge, d’abundant vegetació, i habitants amables i hospitalaris. Representa l’esperança enmig d’un món que s’enfonsava veloçment. Al llarg del film pràcticament no s’escolta música de fons per tal de no provocar en l’espectador la llàgrima fàcil. Els diàlegs se centren majoritàriament en el conflicte europeu, la fugida forçosa de la llar i la pèrdua de la pròpia identitat. Cada paraula i cada frase són una reflexió que molt bé podríem aplicar, malauradament, al nostre present. El ritme en que transcorre l’acció és lent però en cap cas la història se fa feixuga. L’actor austríac Josef Hader fa una interpretació magistral i molt creïble de l’escriptor. Però si anau a veure Stefan Zweig: Adéu a Europa recoman abans haver-se documentat una mica pel que fa a la seva biografia. En certs moments se dóna per entès que l’espectador la coneix de sobres.

Escena de la pel·lícula. (1)

A Stefan Zweig se’l va titllar de covard per no criticar obertament el règim nazi, encara que sí ho feia a les seves obres, i per suïcidar-se quan, a diferència d’altres, havia pogut fugir i s’havia aconseguit establir a un país tan agradable com Brasil. Els horrors de la guerra, que en la pel·lícula només s’esmenten, és fàcil imaginar-se quins són. Però per entendre què li passava pel cap a l’autor i per quin motiu no se va veure amb la suficient energia com per començar una nova vida, consider que el film de Schrader aquest punt no l’acaba de plasmar de forma clara, s’ha de llegir El món d’ahir. Memòries d’un europeu, un clàssic imprescindible que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol amant de la bona literatura i la història.

Covard o no Maria Schrader el defensa en unes declaracions, dures però certes al meu entendre, fetes a El Periódico recentment. Afirma (copio el fragment en castellà tal com apareix escrit a l’entrevista): Cierto, pero por otra parte se gastó una fortuna tratando de ayudar a mucha gente a huir. Simplemente se negaba a ondear pancartas o corear eslóganes, y a dar soluciones simples a problemas irresolubles. Detesto a todos esos artistas que abanderan causas humanitarias con el único objetivo de salir en la foto y hacerse promoción. Y además es muy fácil hacer activismo de boquilla cuando no te juegas nada. Me sentí fatal cuando, hace unos años, las masas gritaron al unísono “Je suis Charlie”. Pensé: “Yo no arriesgué nada, no puse mi vida en peligro para defender la libertad de expresión. Es mentira: yo no soy ‘Charlie Hebdo’”. (3)

Stefan Zweig. (2)

És una pel·lícula que possiblement entusiasmarà més als lectors de l’austríac que als qui no ho són però estic segura que, d’aquest darrer grup, més d’un/a sortirà de la sala de cinema amb ganes de saber més sobre la figura d’aquest europeu i, per tant, de descobrir els seus llibres. Només per això ja haurà valgut la pena veure Stefan Zweig: Adéu a Europa.

Puntuació (màxim 5 estrelles):


(1). Fotografia: Vor der Morgenröte
(2). Fotografia: The New Yorker
(3). Declaracions de Maria Schrader: El Periódico
Anuncis