Entrevista amb Maria Dolors Farrés

Portada de l’obra finalista del Premi Sant Jordi 2007.

L’escriptora vigatana Maria Dolors Farrés acaba de publicar la preqüela d’El monestir de l’amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) titulada El Càstig. Tant de bo sigui un èxit perquè me consta que l’autora hi ha fet feina de valent en aquesta nova història i s’ho mereix.

És per això que vull aprofitar per a recordar una part d’una entrevista que li vaig fer a Farrés l’any 2008, per a la revista Lluc, quan feia relativament poc que havia sortit El monestir de l’amor secret, una novel·la que, en contra del que es pugui pensar llegint la contraportada del llibre, és molt més que una obra històrica. L’escriptora situa l’acció a l’any 1378 enmig de l’ombra de la pesta negra i del conflicte del cisma d’Occident. Mentrestant, al monestir de Sant Llorenç comença a néixer un amor secret i prohibit entre dos joves monjos; el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. El complicat món que els envolta i la lluita d’ambdós per tal d’evitar l’atracció que senten són alguns dels eixos centrals que Maria Dolors utilitza per contar una bella història d’amor. Una obra de qualitat, ben escrita i treballada.

El títol original n’era L’hora quieta, però al final es va canviar per El monestir de l’amor secret. A què es va deure la modificació?
El criteri editorial va creure convenient canviar-lo, per tal que resultés més atractiu, no tan opac. L’hora quieta era el títol amb què la vaig concebre i escriure, el que em va acompanyar durant els gairebé vuit anys de creació. Fa referència a sentiments, instants i llocs de gran importància per als dos protagonistes, sobretot quan aconsegueixen quedar-se sols i compartir la intimitat, l’amor, la por. Un dels fragments clau diu així: És l’hora dòcil de la nocturnitat i les estrelles, en què el gresol inunda l’estança de llum groga i les flames es revifen al fogó, l’hora en què el món respira baix i s’adorm a l’escalf de mil llençols, a l’empar de mil obscuritats. És l’hora amable, l’hora quieta.

He llegit en alguna entrevista que vostè afirma que la seva novel·la no és històrica. Per què? Dins quina temàtica la classificaria?
Ser històrica no és sempre sinònim de qualitat, és simplement una qüestió de posar-la en un calaix o en un altre. Per dir-ho ràpid, els fets històrics són aquells que tenim manera de comprovar-ne l’existència. Així de senzill. El monestir de l’amor secret transcorre dins d’un determinat moment històric documentat, però la trama és fictícia. Això no vol dir que els personatges no siguin vius i que acabis estimant-los com a persones que respiren. Jo els sento al costat cada dia, des que em llevo fins que vaig a dormir, i tinc constància que també els passa a molt lectors. No han existit mai dos frares profundament enamorats? Seguríssim. I no ha existit mai un novici cegament fidel al seu mestre idolatrat? I la intel·ligència feta persona en la figura d’un frare metge? I la bondat d’un jovenet turmentat per sensacions que no accepta? I un company envejós i un ancià malhumorat? I una germana valenta, un pare penedit, un pare de ferro, una mare submisa? Segons tot el que he dit i en la meva opinió, El nom de la rosa tampoc no és novel·la històrica. Fra Guillem de Baskerville i Adso de Melk són personatges i protagonitzen un relat de ficció, emmarcat, naturalment, dins d’un temps que “va ser”. Umberto Eco no es va inventar la realitat del segle XIV, va crear uns personatges que bé podrien haver existit.

L’escriptora Maria Dolors Farrés.

L’escenari real on transcorre gairebé tota l’acció és el monestir de Sant Llorenç del Munt, un dels quatre que tenen el mateix nom al Principat. El seu pare el va adquirir vers els anys setanta…
L’edifici forma part de la meva infància. La meva germana i jo jugàvem per allà mentre el meu pare, amb l’ajuda d’alguns amics, excavava minuciosament el terra per trobar les restes que parlarien del lloc. Les pedres van parlar, i molt. Van aparèixer centenars de peces de ceràmica típica de cuina, i d’altres, pròpies de farmàcia. Gràcies a això sabem, per exemple, que aquest monestir gaudia d’un notable parament d’objectes i material mèdic. També s’hi va trobar un bon nombre d’esquelets, ja que la documentació coneguda comença el 884 d.C., any en què era castell. Sant Llorenç i jo ens estimem.

Què la va inspirar, de l’edifici? En quin moment li ve al cap el primer flash, la primera idea, que després donaria pas a la novel·la?
Va ser fa més de vint anys, en el transcurs d’una conversa gens transcendent amb el meu pare. No recordo de què parlàvem, però alguna cosa li va fer recordar d’ensenyar-me uns papers que jo no havia vist. Era la llista dels priors del monestir. Me’n va assenyalar un i  em va dir: “Mira, aquest, (segle XIV), va fugir! Qui sap per què? Potser ja n’estava ben fart, l’home!”. Vaig somriure i el cervell em va fer un click.

Amb aquesta novel·la va quedar finalista del prestigiós Premi Sant Jordi 2007. En canvi, tenc entès que durant quatre anys va cercar una editorial per a publicar-la i totes la rebutjaven. Com pot ser? Quin creu que és el criteri que segueix una editorial per dir sí o no a un manuscrit?
Les editorials reben centenars de novel·les cada any, és impossible que puguin estar per totes alhora. Jo la vaig fer arribar a un parell o tres, però no vaig tenir sort, no devia ser el moment. Ara, en canvi, els temes medievals interessen, tenen públic. El jurat del Sant Jordi, però, valora sobretot altres coses, com per exemple si està ben escrita, si captiva el lector, si el tema que toca està ben resolt, si l’arquitectura està ancorada amb fermesa, etc. Jo em vaig esforçar per presentar-hi una novel·la digna i vaig obtenir la recompensa que em sembla justa.

Advertisements

8 pensaments sobre “Entrevista amb Maria Dolors Farrés

  1. carmerosanas diu:

    En el teu darrer post, vas aconseguir acostar-me a l’autor. I ja tinc un llibre seu al meu pilonet de llibres a punt per llegir. Aquest post també em fa venir ganes de conèixer aquesta novel·la i sobretot aquesta autora que encara no he llegit.

    Gràcies, Caterina i una abraçada.

  2. Jota diu:

    M´apunt tant el llibre al que fa referència l´entrevista i la preqüela. Quan hagi aconseguit disminuir la muntanya de lectures pendents cauran segur 😉

  3. Xitus diu:

    Hola Caterina, en primer lloc, tal i com havíem comentat, prenc nota mentalment del llibre d’en Joan- Lluís Lluís Xocolata desfeta per quan tingui un brot lector.

    He llegit atentament l’entrevista, he de dir que desconeixia l’autora (a vegades no estic molt posat en el món editorial, realment conec alguns autors i sinó els vaig descobrint a partir de temàtiques que m’interessen). Merci doncs per a fer-me-la conèixer a través de la teva entrevista. El que m’ha cridat l’atenció és el que comenta l’autora de l’arrelament a un lloc i la inspiració que pot brotar-ne. I és que els llocs tenen quelcom d’especial, quelcom que els fa especials. A la llisteta de temes que tinc per a futurs posts, un tractarà d’això.

    Una abraçada/aferrada Caterina i espero amb ganes un nou post encara que sigui esporàdic 🙂

    Aleix.

    • caterina diu:

      Gràcies pel comentari, Xitus! Esper que el brot lector arribi aviat i amb ganes de llegir aquest post al teu blog del que fas menció. Segur que valdrà la pena i donarà què pensar a qui el llegeixi 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s