Ressenya de “Dos dies a Barcelona” a El Punt Avui!!!

La podeu llegir a El Punt Avui digital o en aquest post. Contentíssima!!! Milions de gràcies, Àngel Velasco!!!

“Dos dies a Barcelona”: l’amor possible

“Enllà d’una profunda nit sense veus, em nego en el dolor de l’aigua del meu somni” – Salvador Espriu

Foto: Àngel Velasco

ÀNGEL VELASCO – L’objectiu general de les novel·les és l’entreteniment i el coneixement, i l’anàlisi de la novel·lística és evident que no ha de ser mai la de la Geografia. En les novel·les, però, la ciutat pot ser també un ambient, o un estat d’ànim. En la novel·la Dos dies a Barcelona, de l’escriptora mallorquina Caterina Cortès Palmer, i publicada enguany a l’editorial Setzevents, la ciutat no apareix, doncs, tan sols com un escenari concret o un paisatge a descriure. I això em fa pensar i recordar també que la ciutat és igualment, o abans de res, els seus propis ciutadans, els homes i les dones que l’habiten quotidianament, i els que van i tornen.

Dos dies a Barcelona, efectivament, és un viatge exterior a Barcelona i, paral·lelament, un viatge interior a un mateix. I el que vol mostrar el viatge interior no és tant la realització d’un procés vital encetat i explicat pas a pas, sinó el camí, no gens planer, que ha escollit l’Aina, l’artista, la protagonista. Aquest recorregut està fet de molts moments i d’estats d’ànim. Ens interessa destacar això: els sentiments, les percepcions de la protagonista, l’artista, davant l’”obra” vital que té al davant i la desafia. Parlem també de la solitud de l’artista, de la seva voluntat de seguir malgrat viure en un món interior, de vegades incert, quan no advers. Són les sensacions del sofriment i de l’alegria durant el procés d’estimar o de l’enamorament, dels records dels camins equivocats i de les descobertes i que li obren noves senderes per explorar.

El viatge interior també és un diàleg de l’Aina, la protagonista, la pintora, en el qual l’artista i la persona s’entrellacen de forma inseparable. És com un joc de miralls que fa plantejar nombroses preguntes que molt sovint no tenen resposta, que parla d’una visió personal del món i la que coneix a través del seu estimat, el Roger, el músic, i que sempre ho ha volgut ser. L’altre protagonista ha viscut i viu radicalment enmig d’un oceà de pedres, nedant a contracorrent, submergint-se fins el fons, bussejant, diguem-ho ara així, a pulmó lliure. Tot plegat, protagonistes que disputen a la raó la missió d’establir normes. O, almenys, mirar de fer sols cas a la raó interior mitjançant l’ànsia d’autoafirmació i autoexpressió.

Estem, doncs, davant d’una història d’amistat i d’amor valenta i lliure, ben contada i escrita, i adaptada, com no podria ser d’una altra manera, als interessos narratius de l’autora. Una narració d’amor —i no farem cas ara de la cèlebre frase de Petrarca quan venia a dir que no era amor allò que es podia contar— que s’allunya dels paràmetres del romanticisme adolescent malentès o sentimentalisme banal, per entrar, en els terrenys, des d’un punt de vista de les relacions d’ara o de la problemàtica de l’existència humana actual. I que, endemés, recorden altres paràmetres de la literatura i poètica romàntica alemanya, especialment aquella que defensava la passió, juvenil o no, la rebel·lió de la vida front a certa raó objectiva alienada a un mateix i la intuïció creadora.

“Saps que si em trenques el cor/ me n’aniré, però tornaré una altra vegada (…)” diuen els primers versos de la cançó I’ll Be Back de The Beatles, i que memoren l’extraordinari poeta alemany Hölderlin quan mussitava, encara que li s’entenia tot, el sentit tràgic o d’infortuni de l’amor i de la vida… Ací, però, al final tot es posa al seu lloc: un amor possible.

Caterina Cortès Palmer, de Palma de Mallorca, és una escriptora novell que escriu en el seu blog personal No em digues que és un somni, però que ja va participar en el llibre La catosfera literària 08, la primera antologia de blogs en català. Valga dir ara que és palès que la tecnologia ha modificat la cultura que rodeja el llibre, el procés d’escriptura, les llibreries i biblioteques i, per suposat, la indústria editorial i la difusió del llibre. I com poden influir sobre la literatura aquestes noves tecnologies o l’escriptura electrònica en els mitjans digitals, especialment també pel que fa a la narrativa, està encara per comprovar-ho.

Aquesta és la seua primera novel·la, i l’ha publicada a l’editorial Setzevents, una editorial molt particular i lloable, sense lloc físic i que va néixer, segons comenta un dels seus responsables, Manel Subirats, com “una eina de publicació en mans dels autors”; “una xarxa horitzontal on cadascú adopta la seua responsabilitat” i que publica i dóna oportunitat de fer-ho sols que autors del territori catalanoparlant. Una plataforma d’edició que, a més, destina els beneficis a entitats, associacions, o grups dins els àmbits culturals, socials o mediambientals, i que, en alguns casos, és el mateix autor qui elegeix. Per exemple, des de l’editorial m’apunten que han destinat a moviments com el 15 M o l’Assemblea Nacional Catalana.

Tanmateix, han mirat igualment d’orientar aquests beneficis a promoure l’obra d’autors novells, com és el cas que ens ocupa ara, encara que manifesten trobar-se en algun cas en una falta de solidaritat necessària o creença en aquest projecte.

Sóc del pensar que als escriptors i escriptores novells cal donar-los oportunitats. I, precisament, vivim en un context cultural i literari on hi ha molta ajuda a la indústria editorial i poca als autors. És per això que, sense obviar altres maneres, com l’autoedició, o l’edició per comanda, cal presentar els textos als editors. En altres paraules, els que comencen han de portar les obres a les editorials. I, sobretot, com apunta Manel Subirats, “han de buscar el seu propi estil i no anar a remolc de les tendències més generals, que de vegades, en literatura, no són ni de bon tros, les millors”. Unes característiques “on pequen encara alguns dels nostres escriptors que comencen o volen publicar”.

En resum, i arribats a aquest punt, tot açò em fa pensar i dir que no tenim més possibilitat que la recerca de la impossibilitat. I anem fent camí. En efecte, el sentit de la vida pren més volada quan s’arrisca.

L’escriptora Anna Murià, de qui ara s’ha publicat alguna correspondència inèdita, a Res no és veritat, Alícia, “Viure!, deia que “la vida és una joguina perillosa, però… cal arriscar-hi”. És evident que, com en la novel·la de Caterina Cortès, cal aprendre dels desencerts i fer el propi trajecte vital. Com en els principis del romanticisme més alliberador, la finalitat de l’home o de la dona, com la dels nostres protagonistes, s’orienta a materialitzar la visió personal pròpia, al lliurament del seu ideal o a la seua acció vocacional al preu que siga, i d’aferrissada fidelitat al sentiment interior que ens empeny a viure un destí.

Comptat i debatut, estem davant un llibre “ètic” —per la proposta i actituds de l’autoria i la plataforma on es publica— i, d’altra banda, una novel·la que ens mostra la vinculació de la literatura i la realitat, o de quina manera poden vincular-se, i la necessitat de l’anàlisi de totes les fonts de coneixement per a interpretar el nostre territori, interior i exterior, canviants.

Anuncis

8 pensaments sobre “Ressenya de “Dos dies a Barcelona” a El Punt Avui!!!

  1. Jota diu:

    Tota una senyora ressenya. I a un mitjà de comunicació molt seguit. Aviat seràs tota una autora de èxit. La nova Carme Riera, temps al temps 😉

  2. caterina diu:

    Jota: Ja m’alegraria i molt poder aconseguir només una quarta del que ha aconseguit na Carme Riera a la seva carrera literària i el prestigi que té dins les lletres catalanes. Però gràcies per les paraules d’ànim! S’agraeixen. És la primera ressenya que li dediquen a “Dos dies a Barcelona” en un mitjà important com és El Punt Avui. M’ha fet molta il·lusió i ho volia compartir al blog!!! 🙂

  3. jordanayontney diu:

    Joveneta!!! Xqueta moltes moltes motles enhorabones juntes!! Olé!! si senyora. T’ho ben mereixes. Me n’alegro moltissim. I vinga que això no pari d’anar amunt! T’has de sentir ben orgullosa i satisfeta de tu mateixa i de la teva obra. Ets una gran escriptora, no ho dubtis (sip en present..;-D)

    Una abraçada immensa i que ens donis més noticies d’aquestes amb molta alegria i satisfacció.

    Besades i una abraçadota per a tu.

  4. caterina diu:

    Moltes, moltes gracis, per les vostres paraules!!! Aquesta ressenya, tot el que m’està passant amb la novel·la, m’ajuda a continuar endavant pel que fa a l’escriptura, encara que sigui un camí complicat aquest de la literatura. No sé si sembr felicitat, totvedudol, ja m’agradaria!, però si és així, què més puc demanar? 😀 Besades!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s