‘LOS BESOS EN EL PAN’ d’Almudena Grandes

Títol: LOS BESOS EN EL PAN

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets Editores

Pàgines: 336

Sinopsi: ¿Qué puede llegar a ocurrirles a los vecinos de un barrio cualquiera en estos tiempos difíciles? ¿Cómo resisten, en pleno ojo del huracán, parejas y personas solas, padres e hijos, jóvenes y ancianos, los embates de una crisis que «amenazó con volverlo todo del revés y aún no lo ha conseguido»? Los besos en el pan cuenta, de manera sutil y conmovedora, cómo transcurre la vida de una familia que vuelve de vacaciones decidida a que su rutina no cambie, pero también la de un recién divorciado al que se oye sollozar tras un tabique, la de una abuela que pone el árbol de Navidad antes de tiempo para animar a los suyos, la de una mujer que decide reinventarse y volver al campo para vivir de las tierras que alimentaron a sus antepasados… En la peluquería, en el bar, en las oficinas o en el centro de salud, muchos vecinos, protagonistas de esta delicada novela coral, vivirán momentos agridulces de una solidaridad inesperada, de indignación y de rabia, pero también de ternura y tesón. Y aprenderán por qué sus abuelos les enseñaron, cuando eran niños, a besar el pan.

En España, hasta hace treinta años, los hijos heredaban la pobreza, pero también la dignidad de sus padres, una manera de ser pobres sin sentirse humillados, sin dejar de ser dignos ni de luchar por el futuro.

“Hay que ser muy valiente para pedir ayuda, ¿Sabes? Pero hay que ser todavía más valiente para aceptarla.”

RESSENYA: Aquesta és una novel·la coral on l’escriptora Almudena Grandes fa desfilar, a través de les seves pàgines, un seguit de personatges que viuen en un barri de classe mitjana de Madrid. Tots ells, en major o menor mesura, se veuen afectats per la crisi econòmica actual: baixades de sou, explotació laboral, acomiadaments, universitaris fent treballs poc qualificats, desnonaments, defensa de la sanitat pública…, són qualcunes de les situacions tractades. Per tant, resulta fàcil identificar-se amb moltes de les històries personals, bé perquè hem patit, o estam patint, circumstàncies semblants o li ha passat, o li passa, a qualcú proper. També s’ha de destacar la importància que se li dóna a la figura dels padrins, com a principals pilars de les famílies, per la seva saviesa i per la seva solidesa.

“Los españoles siempre hemos sido pobres, incluso en la época en que los reyes de España eran los amos del mundo, cuando el oro de América atravesaba la península sin dejar a su paso nada más que el polvo que levantaban las carretas que lo llevaban a Flandes, para pagar las deudas de la Corona.

Los besos en el pan és una lectura lleugera i optimista malgrat la temàtica. Queda clar que l’autora pretenia regalar al lector un missatge esperançador tot i que en una entrevista va afirmar: “Yo soy por naturaleza optimista, pero en este caso no, porque no hay muchos motivos. No veo futuro, quizás habrá muchas historias de superación personal pero no veo un gran proyecto colectivo.”(1)

El problema arriba quan el lector s’adona de que tots els personatges que van apareixent són excessivament bons i que els qui no ho són tant al final, intueix, ho acabaran sent. Sí, és una novel·la bastant previsible. La solidaritat també predomina constantment entre aquest grup de veïns. Aquesta bondat i aquesta companyonia que ens dibuixa Grandes estarien molt bé si no fos perquè a la vida real no se perceben, normalment, a la nostra societat.

Si nuestros abuelos nos vieran, se morirían primero de la risa, después de pena. Porque para ellos esto no sería una crisis, sino un leve contratiempo. Pero los españoles, que durante muchos siglos supimos ser pobres con dignidad, nunca habíamos sabido ser dóciles. Nunca, hasta ahora.

Per la resta, benvingudes siguin les obres que tracten la crisi econòmica com a tema central i no com un element de fons dins la narració. Ja només per això el llibre d’Almudena s’hauria de llegir. Per aquest motiu i perquè moltes de les reflexions que va fent, al llarg del llibre, són una autèntica joia.

  • El millor: La crisi com a tema principal.
  • El pitjor: Hi ha moments en que l’argument no acaba de ser del tot creïble.

No será para tanto, se dijeron, pero fue, y nada cambió en apariencia mientras el asfalto de las calles se resquebrajaba y un vapor ardiente, malsano, infectaba el aire. Nadie vio aquellas grietas, pero todos sintieron que a través de ellas se escapaba la tranquilidad, el bienestar, el futuro.


FOTOGRAFIA ARXIU PERSONAL: CATERINA CORTÈS
(1). DECLARACIONS D’ALMUDENA GRANDES: EUROPAPRESS

 

Anuncis

Stefan Zweig: Adéu a Europa

Cartell del film (2016).

Stefan Zweig va ser un dels autors en llengua alemanya més llegits de principis del segle XX i els seus llibres se varen traduir en diversos idiomes. Va ser un home que va aconseguir viure de l’escriptura, fins que els nazis van fer-se amb el poder. Llavors se va veure obligat a fugir, també per ser d’origen jueu.

La pel·lícula, de nacionalitat austríaca, alemanya i francesa, de la directora i guionista Maria Schrader, ens mostra a Zweig durant els seus darrers anys de vida a l’exili. Els decorats i el vestuari són habitualment foscos, excepte quan les escenes tenen lloc a Brasil, i concretament a Petrópolis, on s’instal·là Stefan amb la seva segona dona, Lotte, durant la II Guerra Mundial. Aquest país se’ns presenta com el paradís. Una terra encara verge, d’abundant vegetació, i habitants amables i hospitalaris. Representa l’esperança enmig d’un món que s’enfonsava veloçment. Al llarg del film pràcticament no s’escolta música de fons per tal de no provocar en l’espectador la llàgrima fàcil. Els diàlegs se centren majoritàriament en el conflicte europeu, la fugida forçosa de la llar i la pèrdua de la pròpia identitat. Cada paraula i cada frase són una reflexió que molt bé podríem aplicar, malauradament, al nostre present. El ritme en que transcorre l’acció és lent però en cap cas la història se fa feixuga. L’actor austríac Josef Hader fa una interpretació magistral i molt creïble de l’escriptor. Però si anau a veure Stefan Zweig: Adéu a Europa recoman abans haver-se documentat una mica pel que fa a la seva biografia. En certs moments se dóna per entès que l’espectador la coneix de sobres.

Escena de la pel·lícula. (1)

A Stefan Zweig se’l va titllar de covard per no criticar obertament el règim nazi, encara que sí ho feia a les seves obres, i per suïcidar-se quan, a diferència d’altres, havia pogut fugir i s’havia aconseguit establir a un país tan agradable com Brasil. Els horrors de la guerra, que en la pel·lícula només s’esmenten, és fàcil imaginar-se quins són. Però per entendre què li passava pel cap a l’autor i per quin motiu no se va veure amb la suficient energia com per començar una nova vida, consider que el film de Schrader aquest punt no l’acaba de plasmar de forma clara, s’ha de llegir El món d’ahir. Memòries d’un europeu, un clàssic imprescindible que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol amant de la bona literatura i la història.

Covard o no Maria Schrader el defensa en unes declaracions, dures però certes al meu entendre, fetes a El Periódico recentment. Afirma (copio el fragment en castellà tal com apareix escrit a l’entrevista): Cierto, pero por otra parte se gastó una fortuna tratando de ayudar a mucha gente a huir. Simplemente se negaba a ondear pancartas o corear eslóganes, y a dar soluciones simples a problemas irresolubles. Detesto a todos esos artistas que abanderan causas humanitarias con el único objetivo de salir en la foto y hacerse promoción. Y además es muy fácil hacer activismo de boquilla cuando no te juegas nada. Me sentí fatal cuando, hace unos años, las masas gritaron al unísono “Je suis Charlie”. Pensé: “Yo no arriesgué nada, no puse mi vida en peligro para defender la libertad de expresión. Es mentira: yo no soy ‘Charlie Hebdo’”. (3)

Stefan Zweig. (2)

És una pel·lícula que possiblement entusiasmarà més als lectors de l’austríac que als qui no ho són però estic segura que, d’aquest darrer grup, més d’un/a sortirà de la sala de cinema amb ganes de saber més sobre la figura d’aquest europeu i, per tant, de descobrir els seus llibres. Només per això ja haurà valgut la pena veure Stefan Zweig: Adéu a Europa.

Puntuació (màxim 5 estrelles):


(1). Fotografia: Vor der Morgenröte
(2). Fotografia: The New Yorker
(3). Declaracions de Maria Schrader: El Periódico