Racons de Mallorca

A continuació, dues mirades sobre quatre indrets del paisatge mallorquí actual, els dos primers escrits i triats per la catalana Glòria Arimon i els dos darrers per una servidora. Un plaer haver participat d’aquest post conjunt i haver-nos desvirtualitzat, Glòria!

Randa

Randa. Mallorca. Foto:gloriacondal

Randa. Randa és un poble de pas, entre Algaida al nord i Llucmajor al sud. La majoria de la gent hi va per pujar al santuari de Cura, el punt més elevat del massís, amb 548 m. Una carretera de revolts. Una Verge. El record de Ramon Llull. Habitacions, restaurant, vistes a gran part de l’illa i tota la serra de Tramuntana.

Randa Can Llofriu

Can Llofriu, 1967. Randa. Mallorca. Foto: gloriacondal

Juliol de 1967. Aquell estiu, un grup d’amigues anàvem de colònies a Randa, una aventura. Teníem 15 anys. L’espai on ens allotjàvem era can Llofriu, una gran sala plena de lliteres, una petita cambra que feia de cuina i donava a un pati interior amb una gran taula i més amunt, dalt d’un terraplè, els WC i dutxes. Randa era un poble petit enmig del massís del mateix nom, amb boscos de pins, garriga i alzinar, camps d’ametllers, fruiters, cereals i vinya. Hi havia un cafè que era el centre de tot: bar, botiga, estanc, correu… L’església era dedicada a la Immaculada i a Llull; al davant, el molí de vent del Xim. Més endins hi havia la font o rentador (un qanawat àrab) i, en el mateix carrer, la creu de Randa o del Coremer. I allà dalt, la “casa del suec”. No cal dir que els al·lots del poble van viure la nostra presència com un regal dels déus. Vam aprendre què era l’amistat i vam descobrir Mallorca.

Han passat quasi 50 anys. Què queda d’aquella Randa? Aquell cafè ja no existeix, la casa sí, però està tancada. En canvi, una mica més avall, camí de l’església, hi ha el Celler Bar Randa, ara el centre social, però amb la suma de turistes de pas. També hi ha un hotel de luxe, res a veure amb can Llofriu. La resta, tot igual. Randa no té l’encant d’altres pobles més famosos. El temps hi ha passat, però de puntetes. És el més semblant a un poble que no ha estat atacat per la contaminació turística.

Es Carregador

Es Carregador. Mallorca. Foto:gloriacondal

Es Carregador. 1983. Tocant a Cala Ratjada i Capdepera, es Carregador és una cala assetjada des dels inicis turístics per la pressió urbanística. Es manté ferma, solitària i brava malgrat la presència d’hotels a poca distància, presidida per una caseta blanca construïda sobre el rocam, amb dos escars a la planta baixa per guardar-hi les barques i els ormeigs, i a sobre, l’habitatge, amb una porta i dues finestres verdes que donen a un petit terrat on un gran tamariu fa ombra els dies calorosos d’estiu. D’aleshores ençà han engrandit la casa, per darrera, de manera que de fora estant, no es veu. A la platgeta, poca sorra i força algues. Aigües transparents que permeten veure les roques uns metres endins, i vigilar de no fer-se mal als peus o trepitjar alguna garota. I de teló de fons, pins. Es pot caminar pel sender que hi ha tocant a mar i s’arriba, a pocs metres, a una platgeta. I encara si es camina més, se n’arriba a una altra. Si volem, llavors, es poden seguir les marques blaves d’un sender que passa per la punta d’es Carregador i continua per la Punta de Na Baixa fins arribar a Font de sa Cala. Abans també s’hi arribava, però sense indicacions. De fet, a estones no hi ha camí i fa de mal caminar, però amb persistència, s’arriba a Font de Sa Cala. Un cop allà, mirem entre les edificacions que pengen a l’altra banda a veure si identifiquem la casa que havia comprat el Sha de Pèrsia (sí, el Sha, el rei d’Iran abans de ser substituït pels aiatol·làs). Però no la sabem trobar, ves a saber què se n’ha fet! Ens remullem els peus en les aigües càlides i transparents i tornem per carretera al Carregador amb el desig que aquesta minúscula cala continuï immutable pels segles dels segles!

www.mesaventura.com

Puig de Galatzó. Mallorca. Foto:www.mesaventura.com

Puig de Galatzó. El Puig de Galatzó és el segon puig més alt de la Serra de Tramuntana, 1027 metres, després del Puig Major. És possiblement la muntanya més misteriosa de tota l’illa de Mallorca i és aquest un paisatge que forma part de la meva infantesa. De sobres coneguda és la llegenda del Comte Mal, Ramon Burgues-Safortesa, (1627-1694), un home que maltractà als habitants del poble de Santa Margalida, així com a molts dels seus treballadors. Un cop mort i maleït, són molts els qui asseguren haver-lo vist vagar per les cases i els camins de Galatzó, durant la nit, amb el seu cavall negre envoltat de flames, i així ho farà durant tota la eternitat. L’excursió al cim se pot iniciar tant des del poble d’Es Capdellà, des de les finques de Galatzó assentades a la seva falda, o bé des d’Estellencs, sent aquesta darrera la ruta més curta (unes tres hores). Hi ha una reserva i el paisatge és encara, per sort, ben verge i se conserva ben igual que quan jo era petita. Un pic a dalt i en dies clars se pot contemplar pràcticament tota l’illa.

www.farsdebalears.org

Far de Formentor. Mallorca. Foto:www.farsdebalears.org

Far de Formentor. És un far situat a la zona més al nord de Mallorca, ubicat al municipi de Pollença. És un lloc que vaig descobrir, tot i ser conegut, fa uns cinc anys. Ja diuen que quan un pertany a una ciutat, illa o el que sigui sempre és el que possiblement coneix menys de casa seva, amb aquella excusa típica de “ja hi aniré”, només pel fet de tenir-ho més per mà que un turista. Automàticament se va convertir en un dels meus racons preferits. Són uns vint-trenta minuts de cotxe des del Port de Pollença degut a la seva carretera estreta i les contínues pujades i baixades a l’hora de travessar diverses muntanyes. A mitjan camí hi ha un desviament cap al famós hotel Formentor on s’hi han allotjat personatges com Charles Chaplin, Ava Gardner, Winston Churchill, Rainiero de Mónaco o Grace Kelly entre molts altres. El paratge és molt verd, sense cases i bastant rocós quan més mos apropam al far situat a uns 220 metres per damunt del nivell de la mar. Sovint s’aprecia l’illa de Menorca des d’aquest punt i en nits o dies clars a simple vista se pot apreciar la costa catalana.

Les fotos dels lectors de “Dos dies a Barcelona”!

Ja fa més d’un any que va sortir publicada la novel·la Dos dies a Barcelona. Al llarg d’aquest temps són moltes les fotografies que alguns lectors m’han anat enviant, de forma espontània. M’arriben d’arreu de les Illes Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya Nord i també de l’Argentina!!! Un detall preciós que m’emociona molt! He recopilat totes les imatges en aquest post per ordre alfabètic de nom. Donar les gràcies de cor als qui m’animau a continuar endavant, als qui me llegiu, als qui heu ressenyat el llibre desinteressadament o m’heu donat un cop de mà al respecte, als qui me feu costat, confiau en mi i m’animau en moments baixos o de dubtes, a la família, amics, blogaires, tuitaires, usuaris de facebook, lectors coneguts i desconeguts, bibliotecàries i llibreters!!! Gràcies per fer-me feliç!

Alba Àlvarez – (País Valencià)

Blog: Sol de mitjanit a Reykjavík

Aleix Moncosí – (Barcelona)

Blog: Calaix de tarda boirosa

Ana González – Palma (Mallorca)

Blog: Azar objetivo

Angels Vidal Asensi – L’Alcúdia de Crespins (País Valencià)

Web: Barbaritats

Anònim – (Catalunya Nord)

Asun Bordoy – Cap de Formentor (Mallorca)

Web: Sumsumm-Fashion Designer

Beatriz Ortiz – Palma (Mallorca)

Biel Coramet – (Mallorca)

Blog: Tot ve d’udol

Carme Rosanas – La Floresta (Barcelona)

Blog: Col·lecció de moments

Carolina i Alejandro – (Argentina)

Cris Quílez – (Barcelona)

Blog: Namaste

Eloy Garcia – Sabadell (Barcelona)

Blog: De tot una mica

Glòria i Hortènsia – Mollet (Barcelona)

Blog: Glòria Condal

Joan Fer – Mataró (Barcelona)

Blog: A cau d’orella…

Jordana Yontney – (Catalunya)

Blog: L’espill de na Jordana

José Ramón Romero “Jota” – Palma (Mallorca)

Josep Manel Vidal – L’Alcúdia de Crespins (País Valencià)

Blog: Filant prim

Josep Vicent Bou – Alcoi (Alacant)

Juan Suau – Palma (Mallorca)

Laura Covas – Pòrtol (Mallorca)

Blog: Lapislatzulis

Lluïsa Calafat – Sa Marina (Mallorca)

Luis A. Segura – Cala Blava (Mallorca)

Web: L.A.

Manuel Izquierdo – Santa Pola (Alacant)

Maria Sunyer – Campos (Mallorca)

Marta Arbona – Palma (Mallorca)

Marta Puig i Ventura – Vallromanes (Barcelona)

Montserrat Illescas – (Girona)

Nando Rosselló – Palma (Mallorca)

Blog: Miratuporlondres

Novesflors – (País Valencià)

Blog: Novesflors

Osvaldo Letelier – (Barcelona)

Tomeu Sastre – Alcanada (Mallorca)

Xelo Llopis – Xàtiva (València)

Blog: Un rebost de paraules

Xisca Mayol – Gènova (Mallorca)

Sant Jordi 2013

Grandíssim dia de Sant Jordi ahir!!! Per diverses raons:

– Saber per una excompanya de la carrera que varen rebre dos exemplars de Dos dies a Barcelona a la papereria del poble on ella fa feina, a Sa Pobla (al nord de l’illa), i que ahir se van vendre els dos! Gracis, Sa Pobla!!!

– Trobar la meva novel·la a una paradeta del carrer de Sant Miquel a Palma! Una emoció enorme i un somni inimaginable fins no fa molt!

– Que una amiga penjàs una etiqueta a l’arbre dels desitjos de la Biblioteca de Cort, de l’Ajuntament de Palma, esperant que el meu llibre sigui un èxit. Gràcies, guapa!

– Que avui me facin mal els braços de tant carregar llibres amunt i avall: el darrer de na Carme Riera (el més venut a Palma), en Jaume Cabré i el seu famós Jo confesso i tres novel·les negres (un gènere que ador!) dels escriptors Andreu Martín, Sebastià Bennasar i Antoni Serra. Quins títols heu comprat voltros aquest Sant Jordi?

– Xerrant de llibres, una frase de Dos dies a Barcelona que va destacar en XeXu a un post de Llibres, i punt!. Me va encantar llegir-lo perquè també m’agraden les frases i me va fer gràcia i il·lusió trobar-ne una de meva! En un moment determinat la meva protagonista Aina diu: “Sa quantitat de llibres que qualcú llegeix marca sa seva solitud com un termòmetre marca es graus de sa temperatura.” Què en pensau?

Una novel·la que va fent i no atura!

Poc a poc DOS DIES A BARCELONA se va donant a conèixer. He de dir que està sent una gran experiència haver publicat un llibre i que m’ho estic passant genial! Lo darrer: la novel·la s’ha esgotat de nou a Palma, m’han convidat a tres programes de ràdio (que podeu escoltar a continuació) i som novetat a la Biblioteca de Cort de l’Ajuntament Ciutat!

Ressenya de “Dos dies a Barcelona” a El Punt Avui!!!

La podeu llegir a El Punt Avui digital o en aquest post. Contentíssima!!! Milions de gràcies, Àngel Velasco!!!

“Dos dies a Barcelona”: l’amor possible

“Enllà d’una profunda nit sense veus, em nego en el dolor de l’aigua del meu somni” – Salvador Espriu

Foto: Àngel Velasco

ÀNGEL VELASCO – L’objectiu general de les novel·les és l’entreteniment i el coneixement, i l’anàlisi de la novel·lística és evident que no ha de ser mai la de la Geografia. En les novel·les, però, la ciutat pot ser també un ambient, o un estat d’ànim. En la novel·la Dos dies a Barcelona, de l’escriptora mallorquina Caterina Cortès Palmer, i publicada enguany a l’editorial Setzevents, la ciutat no apareix, doncs, tan sols com un escenari concret o un paisatge a descriure. I això em fa pensar i recordar també que la ciutat és igualment, o abans de res, els seus propis ciutadans, els homes i les dones que l’habiten quotidianament, i els que van i tornen.

Dos dies a Barcelona, efectivament, és un viatge exterior a Barcelona i, paral·lelament, un viatge interior a un mateix. I el que vol mostrar el viatge interior no és tant la realització d’un procés vital encetat i explicat pas a pas, sinó el camí, no gens planer, que ha escollit l’Aina, l’artista, la protagonista. Aquest recorregut està fet de molts moments i d’estats d’ànim. Ens interessa destacar això: els sentiments, les percepcions de la protagonista, l’artista, davant l’”obra” vital que té al davant i la desafia. Parlem també de la solitud de l’artista, de la seva voluntat de seguir malgrat viure en un món interior, de vegades incert, quan no advers. Són les sensacions del sofriment i de l’alegria durant el procés d’estimar o de l’enamorament, dels records dels camins equivocats i de les descobertes i que li obren noves senderes per explorar.

El viatge interior també és un diàleg de l’Aina, la protagonista, la pintora, en el qual l’artista i la persona s’entrellacen de forma inseparable. És com un joc de miralls que fa plantejar nombroses preguntes que molt sovint no tenen resposta, que parla d’una visió personal del món i la que coneix a través del seu estimat, el Roger, el músic, i que sempre ho ha volgut ser. L’altre protagonista ha viscut i viu radicalment enmig d’un oceà de pedres, nedant a contracorrent, submergint-se fins el fons, bussejant, diguem-ho ara així, a pulmó lliure. Tot plegat, protagonistes que disputen a la raó la missió d’establir normes. O, almenys, mirar de fer sols cas a la raó interior mitjançant l’ànsia d’autoafirmació i autoexpressió.

Estem, doncs, davant d’una història d’amistat i d’amor valenta i lliure, ben contada i escrita, i adaptada, com no podria ser d’una altra manera, als interessos narratius de l’autora. Una narració d’amor —i no farem cas ara de la cèlebre frase de Petrarca quan venia a dir que no era amor allò que es podia contar— que s’allunya dels paràmetres del romanticisme adolescent malentès o sentimentalisme banal, per entrar, en els terrenys, des d’un punt de vista de les relacions d’ara o de la problemàtica de l’existència humana actual. I que, endemés, recorden altres paràmetres de la literatura i poètica romàntica alemanya, especialment aquella que defensava la passió, juvenil o no, la rebel·lió de la vida front a certa raó objectiva alienada a un mateix i la intuïció creadora.

“Saps que si em trenques el cor/ me n’aniré, però tornaré una altra vegada (…)” diuen els primers versos de la cançó I’ll Be Back de The Beatles, i que memoren l’extraordinari poeta alemany Hölderlin quan mussitava, encara que li s’entenia tot, el sentit tràgic o d’infortuni de l’amor i de la vida… Ací, però, al final tot es posa al seu lloc: un amor possible.

Caterina Cortès Palmer, de Palma de Mallorca, és una escriptora novell que escriu en el seu blog personal No em digues que és un somni, però que ja va participar en el llibre La catosfera literària 08, la primera antologia de blogs en català. Valga dir ara que és palès que la tecnologia ha modificat la cultura que rodeja el llibre, el procés d’escriptura, les llibreries i biblioteques i, per suposat, la indústria editorial i la difusió del llibre. I com poden influir sobre la literatura aquestes noves tecnologies o l’escriptura electrònica en els mitjans digitals, especialment també pel que fa a la narrativa, està encara per comprovar-ho.

Aquesta és la seua primera novel·la, i l’ha publicada a l’editorial Setzevents, una editorial molt particular i lloable, sense lloc físic i que va néixer, segons comenta un dels seus responsables, Manel Subirats, com “una eina de publicació en mans dels autors”; “una xarxa horitzontal on cadascú adopta la seua responsabilitat” i que publica i dóna oportunitat de fer-ho sols que autors del territori catalanoparlant. Una plataforma d’edició que, a més, destina els beneficis a entitats, associacions, o grups dins els àmbits culturals, socials o mediambientals, i que, en alguns casos, és el mateix autor qui elegeix. Per exemple, des de l’editorial m’apunten que han destinat a moviments com el 15 M o l’Assemblea Nacional Catalana.

Tanmateix, han mirat igualment d’orientar aquests beneficis a promoure l’obra d’autors novells, com és el cas que ens ocupa ara, encara que manifesten trobar-se en algun cas en una falta de solidaritat necessària o creença en aquest projecte.

Sóc del pensar que als escriptors i escriptores novells cal donar-los oportunitats. I, precisament, vivim en un context cultural i literari on hi ha molta ajuda a la indústria editorial i poca als autors. És per això que, sense obviar altres maneres, com l’autoedició, o l’edició per comanda, cal presentar els textos als editors. En altres paraules, els que comencen han de portar les obres a les editorials. I, sobretot, com apunta Manel Subirats, “han de buscar el seu propi estil i no anar a remolc de les tendències més generals, que de vegades, en literatura, no són ni de bon tros, les millors”. Unes característiques “on pequen encara alguns dels nostres escriptors que comencen o volen publicar”.

En resum, i arribats a aquest punt, tot açò em fa pensar i dir que no tenim més possibilitat que la recerca de la impossibilitat. I anem fent camí. En efecte, el sentit de la vida pren més volada quan s’arrisca.

L’escriptora Anna Murià, de qui ara s’ha publicat alguna correspondència inèdita, a Res no és veritat, Alícia, “Viure!, deia que “la vida és una joguina perillosa, però… cal arriscar-hi”. És evident que, com en la novel·la de Caterina Cortès, cal aprendre dels desencerts i fer el propi trajecte vital. Com en els principis del romanticisme més alliberador, la finalitat de l’home o de la dona, com la dels nostres protagonistes, s’orienta a materialitzar la visió personal pròpia, al lliurament del seu ideal o a la seua acció vocacional al preu que siga, i d’aferrissada fidelitat al sentiment interior que ens empeny a viure un destí.

Comptat i debatut, estem davant un llibre “ètic” —per la proposta i actituds de l’autoria i la plataforma on es publica— i, d’altra banda, una novel·la que ens mostra la vinculació de la literatura i la realitat, o de quina manera poden vincular-se, i la necessitat de l’anàlisi de totes les fonts de coneixement per a interpretar el nostre territori, interior i exterior, canviants.

Coses boniques que m’estan passant amb la meva novel·la “Dos dies a Barcelona”

1. Que Dos dies a Barcelona, un mes després de la seva publicació, sigui ben visible a les llibreries de Palma, saber que s’està venent molt bé segons els llibreters i que fins i tot s’hagi arribat a esgotar!

Aparador de la llibreria Quart Creixent (Palma). Dos dies a Barcelona entre Unamuno i Teixidor!
Dos dies a Barcelona envoltat de bona companyia a la llibreria Embat (Palma)

2. Que un dels escriptors més importants en llengua catalana s’hagi llegit la meva novel·la i m’hagi dit una de les frases, respecte a la literatura, més boniques que he sentit mai:

  • Sem allò que llegim, i per això escriure és tornar un favor que ens ha estat fet.

3. Que amics, coneguts, familiars, blogaires, escriptors i la premsa se facin ressò de la publicació del meu llibre, i que la gran majoria de crítiques siguin bones!

Foto del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca on, la setmana passada, va sortir una breu menció a la meva novel·la

4. Que els lectors m’estiguin enviant fotos amb Dos dies a Barcelona: a la platja, a la piscina, al carrer, fent un cafè… Aviat les recopilaré totes en un post, així que qui vulgui pot participar. Jo encantada de rebre’n!

5. Que els qui han llegit el llibre no aturin de demanar-me, sense obtenir resposta per part meva (m’agrada mantenir el misteri):

  • N’Aina ets tu?
  • Hi haurà una segona part?

6. Que un conegut escriptor mallorquí m’hagi oferit participar en una antologia de joves narradors que se publicarà en una important editorial!

Immensament feliç!!! Moltes gràcies a tots els que ho feu possible, pel vostre suport, felicitacions i ànims!