Relats breus del Marquès de Sade

Quan un sent el nom del Marquès de Sade però no ha llegit cap obra seva, el més probable és que paraules com erotisme, pornografia o, fins i tot, perversitat i violència es facin eco dins el seu cap. No ens oblidem tampoc de paraules com sàdic, sadisme o sadomasoquisme, per posar alguns exemples, que s’han creat i provenen del nom de Sade. Tots coneixem la temàtica de la majoria dels seu escrits perquè n’hem sentit a parlar molt però potser degut a això són bastants els que tenen una imatge d’aquest escriptor més aviat fosca, ja que quan és fa referència al Marquès sempre és per a tractar sobre temes sexuals de caire més aviat desagradable.

Començar un llibre de relats com el que he tingut a les meves mans aquests dies de Sade, vol dir començar amb una mica de prejudicis. Si bé és cert que alguns d’aquests relats són una mica forts, en el sentit de veure com un personatge és obligat a la força a mantenir unes relacions sexuals que no desitja, per altra banda la majoria dels contes els he trobat sorprenents. Ho dic perquè he descobert un Marquès de Sade del qual fins ara no n’havia sentit a parlar. Aquests contes són eròtics també però bastant innocents vora els altres, dels quals cal destacar el to irònic, desenfadat i divertit que fa servir Sade, on el tema sexual es tracta com de passada o bé es narra de forma delicada. Però es llegeixi el que es llegeixi de Sade, ja siguin els seus relats o les seves obres més conegudes com La filosofia al tocador o Justine, no crec que a aquestes alçades de la vida les seves descripcions escandalitzin a ningú.

El problema d’aquesta ressenya literària és que si alguns esteu interessats en trobar el llibre que comento ho tindreu una mica difícil. Cuentos eróticos del Marqués de Sade és d’una edició  de l’any 1977 que hi havia per casa meva i a la qual no he trobat ni el nom de l’editorial. Però suposo que el que us acabo de comentar us valdrà per a qualsevol altra obra que vulgueu llegir de Sade, o això espero.

 

Ja he vist Sex and the city!

Dijous vespre dia 19 de juny. Són les 22h a la sala VIP d’uns grans cinemes a Palma. S’apaguen els llums. Es senten les darreres frases i paraules d’un públic, majoritàriament dones, expectant. I després de quasi mitja hora de tràilers i anuncis de cremes corporals i productes alimenticis baixos en calories (només varen faltar el de les compreses i els tampons), comença l’esperada pel·lícula de Sex and the city.

Dura aproximadament unes dues hores i mitja. El film explica com segueixen les vides de Carrie, Miranda, Samantha i Charlotte quatre anys després d’aquell episodi final de la sèrie. Un que no ha vist mai Sex and the city o només algun capítol, pot veure la pel·lícula sense cap problema. I aquí poden passar dues coses. Que si abans un/a era indiferent a la sèrie ho continuï sent, o bé que es desperti l’interès per voler conèixer les aventures i desventures d’aquestes dones de Nova York des del començament. Les incògnites que es deixen entreveure al tràiler queden resoltes però potser no totes al gust dels espectadors i seguidors.

No explicaré gairebé res més. Dir que, personalment, i com a fan de la sèrie, en conjunt m’ha agradat. És d’agrair que al darrera hi hagi hagut el mateix equip d’abans, com ara els guionistes, que una vegada més ens tornen a regalar aquells diàlegs i frases tan meravelloses i enginyoses que  varen fer tan característica a la sèrie de televisió al seu moment. El ritme del film és el correcte i tot i la seva durada passa força bé. Però tinc dos punts en contra. El primer, que a vegades arriba a ser un pèl massa cursi i l’altra no el puc dir perquè desvetllaria part del final. Només que, a vegades, a la gent no li agradaria veure finals potser més realistes on la gent s’identifiqui més amb els personatges? Per què tot ha de quedar lligat i ben lligat i no amb finals més oberts? I faig una altra pregunta per als que veieu el film; el final és esperançador per als solters o més aviat per a suïcidar-se?

Malgrat tot, queda clar que la pel·lícula no passarà a la història del cinema mentre que la sèrie sí que ja s’ha convertit en un clàssic de la televisió. Jo la recomano a tothom, sapigueu o no de què va Sex and the city, ja que us farà passar una estona entretinguda i segur que riureu.

                 

 

The Beatles (I)

Devia tenir uns dotze o tretze anys quan vaig descobrir The Beatles. Entre una gran quantitat de discs que els meus pares tenien col·locats a varis estanteries, vaig trobar el famós disc vermell recopilatori, que va des de l’any 1962 fins al 1966, en el que s’inclouen cançons tan mítiques i meravelloses com Yesterday, Ticket To Ride, A Hard Day’s Night, All My Loving, Drive My Car, Norwegian Wood, And I Love Her o Michelle entre moltes. Un cop el vaig escoltar no vaig poder parar i això em va portar a descobrir discs nous i la seva música en general, les biografies del quatre components i les seves pel·lícules (la de Yellow Submarine el meu pare ens la posava quan érem petites a la meva germana i a mi durant els estius). The Beatles no són de la meva generació però varen aconseguir-se fer un racó al meu cor tot d’una i es varen acabar convertint en un amor que encara dura. Moltes de les seves cançons formen part de la banda sonora de la meva vida. Val a dir que els quatre per separat també m’entusiasmen. Agradaran més o menys però està clar que The Beatles marcaren un abans i un després en la música. Són un grup mític, no hi ha dubte.

Qui no coneix alguna cançó seva? N’hi ha moltes de bones, però quina és per a vosaltres la millor? Us deixo una enquesta a la barra lateral dreta del blog perquè la voteu. Me’n he deixades moltes però és que no m’hi cabien totes, així que he posat les que crec que són les millors.

Us deixo amb un videoclip d’una de les meves cançons preferides de The Beatles que, com molts ja sabeu, és Real Love, escrita i interpretada en una gravació casolana per John Lennon però arreglada per Paul, George i Ringo al 1996 i editada al cd Anthology 2.

  

 

Arriba la fi del món!

Evidentment, el títol l’he posat en el sentit més irònic però que sembla que en part, des de fa uns mesos, sigui cert. Primer el tema de la crisi econòmica i ara la vaga de transportistes. Són notícies que de tant repetir-les als medis de comunicació ha acabat per provocar una psicosi general en la gent. Psicosi exagerada? Crec que una mica sí, sobretot amb el tema de la vaga. He arribat a sentir a dir que el que passa aquests dies recorda molt al que es va viure a la postguerra! El meu pare és de la postguerra i quan ho va sentir no podia aturar-se de riure. D’aquí uns dies ja ni se’n parlarà d’aquest tema. Sempre ens alarmen i al final per res. Tinc la sensació de que se’ns vol ficar la por al cos des de fa uns anys. Tot plegat em recorda, per tant, una mica a la reacció posterior que es creà entre els ciutadans després dels atemptats terroristes de Nova York, Madrid i Londres, quan es donava a entendre constantment que a partir de llavors ja no podríem tornar a anar tranquils pel carrer. Evidentment que en el tema de la crisi, que ja es veia venir feia anys, hi ha molts drames personals, però la vaga de transportistes? No he comprat menjar de més ni penso fer-ho, no mentre la situació no sigui crítica i, la veritat, no crec que s’arribi a aquest punt. Avui, sense anar més lluny, he llegit a la premsa que dues dones es varen barallar ahir per un pollastre! Per favor!

A més a més, i des que es parla del canvi climàtic, a Mallorca tenim el problema afegit dels caps de fibló (o tornados). A veure, caps de fibló marítims a l’illa n’hi ha hagut sempre i d’aquí una paraula tant nostra, ja que és un fenomen atmosfèric bastant comú. No perquè un va aconseguir tocar terra, senyors, per veure un cap de fibló de lluny ens ha d’agafar un atac de pànic i col·lapsar les línies telefòniques. I que consti, que el famós tornado del dia 4 d’octubre de 2007, va passar molt a prop de casa meva, així que el vaig viure pràcticament al cent per cent i vaig passar el moment de més por que hagi tingut mai a la vida. Vull dir que no parlo irònicament sense coneixement de causa però començo a pensar que les coses s’exageren massa darrerament. Tot i així, l’altra dia a la tarda, dimarts, per lo vist es va anunciar que s’apropava cap a la costa, i per la zona de Santa Ponça, una tempesta molt forta amb varis caps de fibló i amb moltes possibilitats de que aquests toquessin terra. Doncs jo a aquelles hores era al carrer i ni em vaig assabentar de que hagués de passar res (al final la tempesta es va desfer al mar). Però de lo de la tempesta en qüestió vaig saber de la seva existència i perill al vespre a les notícies. Quan jo era pel centre de la ciutat no hi havia ni un sol policia o bomber al carrer aquell horabaixa que informés de la possible gravetat de la situació a la gent de seguida que es va donar l’avís de tempesta des del Centre Meteorològic. Per lo vist només avisaren a les escoles perquè els pares recollissin als seus nins pel que pogués succeir. I què passa amb la resta de ciutadans? Si és cert que amb el canvi climàtic Palma es començarà a semblar a llocs com Texas o Kansas i aquesta és la manera que han previst per alertar als ciutadans, aleshores, MALLORQUINS VOLAREM TOTS!!!

Tot és desastrós, tot és horrible, tot són desgràcies i coses dolentes. Si em de fer cas de tot el que diuen i com ens ho diuen està clar que arriba la fi del món…

 

I ja van quatre!!!

Per fi ahir Rafel Nadal es va fer amb el quart títol de Roland Garros i així va poder igualar el rècord que ja havia aconseguit el tennista suec Bjorn Borg entre els anys 1978 i 1981. Amb només tres sets (6-1,6-3 i 6-0), Nadal va guanyar al número u Roger Federer. I ara a per Wimbledon. És possible? I tant!