Com no podia ser d’altra manera i segons l’enquesta que vaig posar en aquest blog durant un mes, la millor cançó de The Beatles, per a vosaltres, és Yesterday amb un total de nou vots. Després d’aquesta les més votades són, amb quatre vots; Let It Be i Come Together. Amb tres vots; Hey Jude. Amb dos vots; Eleanor Rigby, Penny Lane, Love Me Do i Help!. I amb un vot; She Loves You, Strawberry Fields Forever, A Hard Day’s Night, All You Need Is Love, Get Back i The Long And Winding Road. Per tant, aquest post el vull dedicar a parlar de Yesterday, del seu origen i algunes curiositats. 

La cançó, que parla d’un amor perdut, neix d’un somni que va tenir Paul McCartney mentre dormia durant un vespre qualsevol. En despertar, tot d’una posà una gravadora en marxa i va tocar la melodia al piano per tal de no oblidar-la. La lletra va ser la part més complicada del procés, ja que varen ser molts els mesos en que la cançó només era un conjunt de notes musicals. Un cop escrita i, en contra del que es pugui pensar, la cançó no tracta sobre un amor de parella. Són molts els amics del cantant que han assegurat que en el somni que va tenir McCartney aquella nit hi sortia la seva mare, que va morir quan ell era adolescent i, per tant, la cançó parla d’un amor filial.

Apareix per primera vegada al 1965, aconseguint els primers llocs a les llistes musicals del moment. Yesterday era la primera cançó de The Beatles que era interpretada per només un membre de la banda i, tot i estar feta íntegrament per Paul, degut a un acord que hi havia entre el grup sobre les composicions musicals, sota el títol de Yesterday apareixen sempre els noms junts de Lennon/McCartney.

Yesterday és la cançó més regravada de la història de la música popular de la que s’han arribat a fer més de tres mil versions. Només als Estats Units, des dels seus inicis, s’ha escoltat més de sis milions de vegades per la ràdio. I també en alguna ràdio del món, actualment, es diu que sona al manco un cop per minut. Paul McCartney considera Yesterday la seva millor composició, i ho és, sense dubte.

Si he de definir la novel·la El monestir de l’amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) de Maria Dolors Farrés en una paraula, diria que és vitamínica. Per què? A mi des de fa un temps (ja se sap que hi ha temporades i temporades), em costa força centrar-me en les lectures amb el ritme que duia abans. Però aquest llibre ha aconseguit reanimar-me bastant, en aquest aspecte. M’ha fet tornar a sentir aquelles ganes de llegir sense aturar.

El títol del post és una referència al títol original que Dolors Farrés havia posat a la novel·la i que si la llegiu sabreu el seu per què, però que per qüestions de l’editorial es va haver de canviar.

Potser llegint la sinopsi de la contraportada alguns pensaran: “Ah, una novel·la històrica més entre totes les que ja hi ha!”. Doncs, tot i que jo sóc gran seguidora d’aquest gènere literari, penso que El monestir de l’amor secret no és tan sols això. La part primordial de la narració és la història d’amor prohibida entre els dos monjos del monestir de Sant Llorenç del Munt, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara. L’escriptora ambienta la seva obra durant el segle XIV, un segle en que la religió era la reina i mare de totes les pors de la societat, els homosexuals eren condemnats a la foguera i la pesta assolava ciutats i pobles sencers sense excepcions.

La història és una de les més belles històries d’amor que he llegit en els últims anys i es nota que l’autora ha escrit la novel·la amb molta cura havent al darrere una tasca informativa important. Està ben narrada, atrapa i no voldries que acabés. Molt recomanable.

Després d’un partit d’infart que es va allargar una eternitat per mor de la pluja. Després de nervis, molta tensió i emoció. Després d’una temporada esplèndida havent guanyat, amb només vint-i-dos anyets, nombrosos tornejos entre ells el d’Hamburg, el quart Roland Garros i Queen’s, ara sí! A la fi WIMBLEDON!!! Estic sense paraules. Ets gran Nadal! Molt gran!!!

Els temps en que vaig ser aficionada a llegir còmics ja fa anys que varen quedar enrere. Encara en llegeixo algun actualment però em limito als còmics considerats clàssics com Tintín, V de Vendetta, Persèpolis, etcètera. Però fa cosa d’un mes, cercant informació per internet i anant d’una pàgina web a l’altra, vaig descobrir una nova col·lecció d’un manga que acabava de sortir al nostre país, anomenat Emma (que no té res a veure amb la novel·la de Jane Austen), de Kaoru Mori. Què em va cridar l’atenció perquè el volgués comprar i llegir? Bàsicament dues coses; que estava ambientat a l’època victoriana (època que em fascina) i que el dibuix era molt detallat, ben fet i ben acabat. El primer volum em va enganxar inevitablement al segon i així fins arribar al setè i darrer. S’ha de dir però que el total de números de la col·lecció són deu (aquí de moment només tenim fins al vuit) però la història es pot donar per finalitzada al volum set, ja que a partir d’aquí la resta són històries curtes sobre els personatges secundaris que surten a Emma. 

Emma és un manga pensat per a un públic femení i adult, però no crec que hi hagi cap problema si és llegit també per algun home. Es narra la típica història d’un amor impossible entre una criada, Emma, i un jove hereu d’una família rica, William Jones. Que digui típica no vol dir que no valgui la pena de ser llegida. Els detalls del dibuix i el dibuix en general, com bé he dit, estan molt ben treballats i els personatges, tant els principals com els secundaris, estan ben perfilats. Es nota que al darrera hi ha hagut un treball important d’informació i recerca sobre l’època per part de la jove autora que, si no m’he informat malament, encara no té els trenta anys.

Emma va obtenir un gran èxit al Japó quan es va publicar per primera vegada, aconseguint nombrosos premis entre ells el de millor manga per part del prestigiós Japan Media Arts Festival. La història enganxa, ja avís. És un bon còmic per endinsar-se a l’Anglaterra victoriana i les seves costums en una etapa en que es mescla lo modern, la Revolució Industrial, amb lo tradicional, reflexe d’un temps en que les coses canvien però no així la mentalitat de la societat.

Em podia haver arribat a imaginar, fa un any i dos mesos, quan vaig començar l’aventura de ser blogaire, que un temps després veuria publicat en un llibre un escrit meu i que acabaria sortint a un programa de ràdio? I que, encara que no tingui res a veure amb el blog en sí, un dels canvis que es produirien a la meva vida durant aquesta etapa seria acabar escrivint a una prestigiosa revista com la Lluc? És evident que no.

Avui, però, us vull parlar de la meva experiència a la ràdio, ahir horabaixa, al programa Mca en xarxa de Ona Mallorca. Quan el presentador i blogaire participant també de La Catosfera, Benjamí Villoslada, es va posar en contacte amb nosaltres, els blogaires mallorquins, per a convidar-nos al seu programa radiofònic i parlar sobre el llibre i els blogs en general, he de dir que m’ho vaig pensar bastant. La vergonya i la timidesa et fan dubtar sovint, ja se sap. Però a mi el món de la ràdio m’ha fascinat des de sempre, més encara després d’haver passat escoltant-la pràcticament cada tarda durant els darrers dies de vida del meu padrí a l’hospital amb ell i comentant junts tot allò que sentíem. Per tant, anar a la ràdio era una oportunitat d’aquestes que no podia deixar escapar i em vaig decidir a assistir-hi. M’ho vaig passar genial, malgrat els nervis inicials, i em va encantar veure com es fa tot des de dins. Va ser un plaer haver conegut personalment a en Benjamí i a una dona amb tanta energia com és na Victòria. Estic contenta d’haver pogut parlar telefònicament amb un gran blogaire i escriptor com és en Toni Ibañez. Llàstima de la resta de blogaires que no varen poder participar del programa. Va ser un horabaixa per no oblidar!

Per als que us ho vareu perdre, si voleu podeu escoltar aquí el Podcast del programa. I ara desitjar que al setembre es faci, a la fi, la tan esperada presentació del llibre a Palma, però espero que no caigui en 19 de setembre, ja que molt possiblement seré de viatge a Barcelona. Espero que s’organitzi i que el projecte sigui una realitat. Quines ganes!

Quan un sent el nom del Marquès de Sade però no ha llegit cap obra seva, el més probable és que paraules com erotisme, pornografia o, fins i tot, perversitat i violència es facin eco dins el seu cap. No ens oblidem tampoc de paraules com sàdic, sadisme o sadomasoquisme, per posar alguns exemples, que s’han creat i provenen del nom de Sade. Tots coneixem la temàtica de la majoria dels seu escrits perquè n’hem sentit a parlar molt però potser degut a això són bastants els que tenen una imatge d’aquest escriptor més aviat fosca, ja que quan és fa referència al Marquès sempre és per a tractar sobre temes sexuals de caire més aviat desagradable.

Començar un llibre de relats com el que he tingut a les meves mans aquests dies de Sade, vol dir començar amb una mica de prejudicis. Si bé és cert que alguns d’aquests relats són una mica forts, en el sentit de veure com un personatge és obligat a la força a mantenir unes relacions sexuals que no desitja, per altra banda la majoria dels contes els he trobat sorprenents. Ho dic perquè he descobert un Marquès de Sade del qual fins ara no n’havia sentit a parlar. Aquests contes són eròtics també però bastant innocents vora els altres, dels quals cal destacar el to irònic, desenfadat i divertit que fa servir Sade, on el tema sexual es tracta com de passada o bé es narra de forma delicada. Però es llegeixi el que es llegeixi de Sade, ja siguin els seus relats o les seves obres més conegudes com La filosofia al tocador o Justine, no crec que a aquestes alçades de la vida les seves descripcions escandalitzin a ningú.

El problema d’aquesta ressenya literària és que si alguns esteu interessats en trobar el llibre que comento ho tindreu una mica difícil. Cuentos eróticos del Marqués de Sade és d’una edició  de l’any 1977 que hi havia per casa meva i a la qual no he trobat ni el nom de l’editorial. Però suposo que el que us acabo de comentar us valdrà per a qualsevol altra obra que vulgueu llegir de Sade, o això espero.

Dijous vespre dia 19 de juny. Són les 22h a la sala VIP d’uns grans cinemes a Palma. S’apaguen els llums. Es senten les darreres frases i paraules d’un públic, majoritàriament dones, expectant. I després de quasi mitja hora de tràilers i anuncis de cremes corporals i productes alimenticis baixos en calories (només varen faltar el de les compreses i els tampons), comença l’esperada pel·lícula de Sex and the city.

Dura aproximadament unes dues hores i mitja. El film explica com segueixen les vides de Carrie, Miranda, Samantha i Charlotte quatre anys després d’aquell episodi final de la sèrie. Un que no ha vist mai Sex and the city o només algun capítol, pot veure la pel·lícula sense cap problema. I aquí poden passar dues coses. Que si abans un/a era indiferent a la sèrie ho continuï sent, o bé que es desperti l’interès per voler conèixer les aventures i desventures d’aquestes dones de Nova York des del començament. Les incògnites que es deixen entreveure al tràiler queden resoltes però potser no totes al gust dels espectadors i seguidors.

No explicaré gairebé res més. Dir que, personalment, i com a fan de la sèrie, en conjunt m’ha agradat. És d’agrair que al darrera hi hagi hagut el mateix equip d’abans, com ara els guionistes, que una vegada més ens tornen a regalar aquells diàlegs i frases tan meravelloses i enginyoses que  varen fer tan característica a la sèrie de televisió al seu moment. El ritme del film és el correcte i tot i la seva durada passa força bé. Però tinc dos punts en contra. El primer, que a vegades arriba a ser un pèl massa cursi i l’altra no el puc dir perquè desvetllaria part del final. Només que, a vegades, a la gent no li agradaria veure finals potser més realistes on la gent s’identifiqui més amb els personatges? Per què tot ha de quedar lligat i ben lligat i no amb finals més oberts? I faig una altra pregunta per als que veieu el film; el final és esperançador per als solters o més aviat per a suïcidar-se?

Malgrat tot, queda clar que la pel·lícula no passarà a la història del cinema mentre que la sèrie sí que ja s’ha convertit en un clàssic de la televisió. Jo la recomano a tothom, sapigueu o no de què va Sex and the city, ja que us farà passar una estona entretinguda i segur que riureu.

Devia tenir uns dotze o tretze anys quan vaig descobrir The Beatles. Entre una gran quantitat de discs que els meus pares tenien col·locats a varis estanteries, vaig trobar el famós disc vermell recopilatori, que va des de l’any 1962 fins al 1966, en el que s’inclouen cançons tan mítiques i meravelloses com Yesterday, Ticket To Ride, A Hard Day’s Night, All My Loving, Drive My Car, Norwegian Wood, And I Love Her o Michelle entre moltes. Un cop el vaig escoltar no vaig poder parar i això em va portar a descobrir discs nous i la seva música en general, les biografies del quatre components i les seves pel·lícules (la de Yellow Submarine el meu pare ens la posava quan érem petites a la meva germana i a mi durant els estius). The Beatles no són de la meva generació però varen aconseguir-se fer un racó al meu cor tot d’una i es varen acabar convertint en un amor que encara dura. Moltes de les seves cançons formen part de la banda sonora de la meva vida. Val a dir que els quatre per separat també m’entusiasmen. Agradaran més o menys però està clar que The Beatles marcaren un abans i un després en la música. Són un grup mític, no hi ha dubte.

Qui no coneix alguna cançó seva? N’hi ha moltes de bones, però quina és per a vosaltres la millor? Us deixo una enquesta a la barra lateral dreta del blog perquè la voteu. Me’n he deixades moltes però és que no m’hi cabien totes, així que he posat les que crec que són les millors.

Us deixo amb un videoclip d’una de les meves cançons preferides de The Beatles que, com molts ja sabeu, és Real Love, escrita i interpretada en una gravació casolana per John Lennon però arreglada per Paul, George i Ringo al 1996 i editada al cd Anthology 2.

Evidentment, el títol l’he posat en el sentit més irònic però que sembla que en part, des de fa uns mesos, sigui cert. Primer el tema de la crisi econòmica i ara la vaga de transportistes. Són notícies que de tant repetir-les als medis de comunicació ha acabat per provocar una psicosi general en la gent. Psicosi exagerada? Crec que una mica sí, sobretot amb el tema de la vaga. He arribat a sentir a dir que el que passa aquests dies recorda molt al que es va viure a la postguerra! El meu pare és de la postguerra i quan ho va sentir no podia aturar-se de riure. D’aquí uns dies ja ni se’n parlarà d’aquest tema. Sempre ens alarmen i al final per res. Tinc la sensació de que se’ns vol ficar la por al cos des de fa uns anys. Tot plegat em recorda, per tant, una mica a la reacció posterior que es creà entre els ciutadans després dels atemptats terroristes de Nova York, Madrid i Londres, quan es donava a entendre constantment que a partir de llavors ja no podríem tornar a anar tranquils pel carrer. Evidentment que en el tema de la crisi, que ja es veia venir feia anys, hi ha molts drames personals, però la vaga de transportistes? No he comprat menjar de més ni penso fer-ho, no mentre la situació no sigui crítica i, la veritat, no crec que s’arribi a aquest punt. Avui, sense anar més lluny, he llegit a la premsa que dues dones es varen barallar ahir per un pollastre! Per favor!

A més a més, i des que es parla del canvi climàtic, a Mallorca tenim el problema afegit dels caps de fibló (o tornados). A veure, caps de fibló marítims a l’illa n’hi ha hagut sempre i d’aquí una paraula tant nostra, ja que és un fenomen atmosfèric bastant comú. No perquè un va aconseguir tocar terra, senyors, per veure un cap de fibló de lluny ens ha d’agafar un atac de pànic i col·lapsar les línies telefòniques. I que consti, que el famós tornado del dia 4 d’octubre de 2007, va passar molt a prop de casa meva, així que el vaig viure pràcticament al cent per cent i vaig passar el moment de més por que hagi tingut mai a la vida. Vull dir que no parlo irònicament sense coneixement de causa però començo a pensar que les coses s’exageren massa darrerament. Tot i així, l’altra dia a la tarda, dimarts, per lo vist es va anunciar que s’apropava cap a la costa, i per la zona de Santa Ponça, una tempesta molt forta amb varis caps de fibló i amb moltes possibilitats de que aquests toquessin terra. Doncs jo a aquelles hores era al carrer i ni em vaig assabentar de que hagués de passar res (al final la tempesta es va desfer al mar). Però de lo de la tempesta en qüestió vaig saber de la seva existència i perill al vespre a les notícies. Quan jo era pel centre de la ciutat no hi havia ni un sol policia o bomber al carrer aquell horabaixa que informés de la possible gravetat de la situació a la gent de seguida que es va donar l’avís de tempesta des del Centre Meteorològic. Per lo vist només avisaren a les escoles perquè els pares recollissin als seus nins pel que pogués succeir. I què passa amb la resta de ciutadans? Si és cert que amb el canvi climàtic Palma es començarà a semblar a llocs com Texas o Kansas i aquesta és la manera que han previst per alertar als ciutadans, aleshores, MALLORQUINS VOLAREM TOTS!!!

Tot és desastrós, tot és horrible, tot són desgràcies i coses dolentes. Si em de fer cas de tot el que diuen i com ens ho diuen està clar que arriba la fi del món…

Per fi ahir Rafel Nadal es va fer amb el quart títol de Roland Garros i així va poder igualar el rècord que ja havia aconseguit el tennista suec Bjorn Borg entre els anys 1978 i 1981. Amb només tres sets (6-1,6-3 i 6-0), Nadal va guanyar al número u Roger Federer. I ara a per Wimbledon. És possible? I tant!