Barcelona és de totes les ciutats que he estat l’única que fins ara m’ha fet sentir-me com a casa. Per sort no està lluny de la meva estimada Mallorca i això me permet tornar-hi sempre que vulgui. És possible que properament o d’aquí a pocs mesos hi vagi de nou uns dies. Però aquest pic, almenys  una part de la meva estada, la vull dedicar a visitar aquells llocs que no surten a les guies de viatges però que fan que la ciutat valgui igualment la pena, aquells racons amagats que no per això deixen de tenir el seu encant, la seva bellesa.  I és aquí on necessit la vostra ajuda. Alguna suggerència? Us estaria molt agraïda, de debò, com també respecte a la recomanació d’alguna llibreria antiga, emblemàtica, amb venda de llibres de segona mà a la que poder pegar-hi un cop d’ull. En poques paraules, vull viure Barcelona però aquest pic d’una altra manera.

S’acaba de presentar el nou anunci turístic que promocionarà les Illes Balears la propera temporada. El protagonista, per segon any consecutiu; Rafel Nadal! I surt guapíssim!!! Ains… Bé, després d’haver fet una mica d’adolescent histèrica diré però que m’agradava més l’spot anterior. Per a mi era més creatiu i original. El del 2010 està molt ben treballat tècnicament parlant, és molt mediterrani i amb unes localitzacions meravelloses, precioses i ben reals. Que cap al final aparegui el mirador de Son Marroig (Deià) és una meravella i baix el meu punt de vista és un dels  llocs més bonics de Mallorca, especialment per a contemplar postes de sol. Però tenc la sensació en veure’l, en el seu conjunt, de que va destinat tan sols al típic turista de sol i platja. Hagués estat bé mostrar algun carrer emblemàtic de Ciutat, o el port de Ciutadella, o Valldemossa, o tirar una mica també per la part cultural. I els qui surten a l’anunci (excepte el meu estimat Nadal, clar), me posen una mica nerviosa, especialment les al·lotes dels biquinis. Tot i així, l’spot no me disguta (no sé què en pensau vosaltres). Més endavant es farà en altres idiomes i esperem que també en català. En fi, QUÈ GUAPES SÓN SES ILLES!!! Snif…

• Illes Balears 2010 (anunci versió llarga)

• Illes Balears 2009 (anunci anterior)

Audrey Hepburn es va convertir en una de les meves actrius preferides quan la vaig veure als catorze anys a Charada (1963). Fa uns dos anys se va editar una biografia sobre ella escrita per Donald Spoto, autor de qui ja havia llegit  Alfred Hitchcock, la cara oculta del genio que recoman moltíssim.

En la present biografia de Hepburn hi trobareu certa informació que de segur molts desconeixíeu. Les seves dures vivències durant la Segona Guerra Mundial i l’absència d’una figura paterna foren fets que la marcaren per sempre amb un caràcter insegur i excessivament sensible. Una famosa declaració del seu fill Sean així ho deixa entreveure; “(Audrey) era una estrella que no veia la seva pròpia llum.” Anècdotes dels rodatges, les seves fracassades relacions sentimentals, la moda (perquè el nom d’Audrey Hepburn va associat, inevitablement, a les paraules moda i glamour), l’amor cap als infants i el desig de ser mare, són alguns dels aspectes vitals de l’actriu que es narren en aquest llibre. Agradi més o menys el que s’hi digui d’ella en aquestes pàgines, pens que el que pretén el biògraf és donar tan sols una imatge d’una dona molt humana, menys mitificada. En qualsevol cas sempre la recordarem pels seus papers inoblidables a les pel·lícules (Sabrina, Una cara con ángel, Vacaciones en Roma), o en aquella bonica escena de Desayuno con diamantes en que interpreta Moon River de Henry Mancini, per a mi una de les millors cançons de la història del cinema. Una biografia que jo recomanaria a tots els amants d’Audrey Hepburn o del cine en general.

Als set anys (1936)

Durant la dècada dels cinquanta

Treballant per a UNICEF (1990 aprox.)

En aquesta illa meva ja fa molt, prop de dos anys, que se va destapar el primer cas de corrupció important: el d’Andratx, amb un batlle vengut de fora disposat a conquistar Mallorca, com Colom Amèrica però en una altre sentit. I ho va aconseguir. Ens ha destrossat part de la costa als mallorquins, ell s’ha embutxacat tot el que ha volgut i més (sense tornar ni un euro), i ja es passeja pels carrers com si res (jo l’he vist amb els meus propis ulls). O aquella altra que va robar doblers dels ciutadans aprofitant el seu càrrec i que els va guardar al seu jardí dins un pot de ColaCao, un tema que va portar coa i moltes vinyetes còmiques als diaris locals al seu moment. Però aquelles declaracions de la pocavergonya aquesta dient que el que volia, quan hagués acabat tot, era modificar la cançó del ColaCao per poder enriquir-se encara una mica més, enfotent-se de tots nosaltres, me va semblar insultant. La paraula penediment, pel que veig, no entra en el vocabulari d’aquesta gentussa. El cas Palma Arena és un dels que foten ràbia de debò. Projecte milionari, teòricament es va construir com a edifici destinat per al ciclisme però amb una pista interior que mai va estar homologada, amb una cuina a les seves instal·lacions de 6000€ que ningú ha utilitzat i humitats per tot quan no fa ni dos anys que es va inaugurar. El més surrealista, aquesta foto d’un ascensor que havia de donar sortida a unes pistes exteriors que mai es varen arribar a construir i que surt al no res, enmig d’un descampat. O l’altre cas, el de l’expresident de la comunitat, que es va comprar un “palacete” al casc antic de Ciutat valorat amb un preu que aquest home ni amb el que tenia ni amb el que guanyava s’hagués pogut comprar mai, però se’l va comprar. I la darrera sobre aquesta investigació, tal qual ho posava un diari ahir o despús ahir, és el que es va gastar en alguns complements per a la seva caseta: prop de 400€ amb unes escobillas lulú per als banys i quasi 1000€ en quaranta felpudos coco (els noms tenen certa gràcia, per això els mantenc en castellà). Quaranta!!! Com no fossin alguns per forrar les parets, per què en necessitava tants?  Ara sabem el motiu de que l’expresident marxàs pitant cap als Estats Units quan va perdre a les darreres eleccions. Bé es devia veure venir tot el pastís que havien muntat ell i els del seu partit al llarg dels anys de govern. I cada dia surten dades noves d’aquest cas, d’altres i de nous, com si fossin capítols d’una novel·la per entregues. Aquests són només quatre exemples dels molts que n’hi ha de casos de corrupció a ses illes, tants, que no seria capaç de recordar-los tots, i no exager. Fa temps que tenia pendent un post com aquest, però sentia vergonya aliena de tot el que estava passant a Mallorca. Ara, però, veig que no és un problema tan sols d’aquí. “Xoriços”, per desgràcia, n’hi ha per tot! Això sí que és una autèntica pandèmia!

Marilyn Monroe

Segurament des que era petita ja es veia venir que en el futur tiraria per la part artística. El dibuix sempre ha aconseguit relaxar-me d’una forma que fins no fa gaire no n’era conscient. Durant l’època de la carrera vaig dubtar molt de si havia triat els estudis adequats. Per una sèrie de circumstàncies viscudes a l’escola d’art, que no venen al cas explicar, vaig deixar de pintar pel meu compte, tal com duia fent des de nina, durant anys.  El dibuix no va tornar una mica de nou a jo fins que no vaig començar a treballar a l’actual feina, pintant per als companys personatges estil còmic  als post-it. Un d’ells, per l’aniversari dels meus 24 anys, me va regalar un quadern A3 i una capsa de llapisos de colors perquè no deixés mai de dibuixar. Ara puc afirmar que m’he reconciliat amb aquesta part de jo i de la meva vida que fins no fa massa rebutjava; la pintura. Les imatges que veieu són una petita mostra d’alguns dels dibuixos que he fet (aquests pertanyen a la col·lecció dedicada al cinema, a tamany A3 a la realitat i fets a llapis). Especialment m’agrada pintar retrats, plasmar els rostres de la gent, els seus sentiments. No sempre és fàcil. Una vegada vaig sentir a dir que només es poden arribar a dibuixar quasi a la perfecció tan sols aquelles cares que es saben llegir i interpretar, que transmeten un sentiment que només qui els pinta pot arribar a entendre. I és bastant cert.

James Dean

Rita Hayworth

Al llarg dels anys, i respecte als meus dibuixos, he escoltat opinions tant bones com dolentes, però me qued amb la que me va fer un il·lustrador mallorquí que havia treballat per a Walt Disney i Dreamworks. Me vaig apuntar al seu estudi, a Palma, per a perfeccionar la meva tècnica en dibuix artístic, d’això ja deu fer uns nou anys. Amb ell vaig pintar el de Rita Hayworth que podeu veure aquí i me va dir: “És el millor dibuix que m’ha fet un dels meus alumnes des que vaig obrir l’estudi”. I jo tota contenta, com no, però són paraules que se me varen oblidar durant força temps. És increïble com he trobat a faltar el dibuix sense ni tan sols adonar-me’n, fins ara.

(La mala qualitat de les fotos es deu a que estan fetes directament a dibuixos ja emmarcats amb vidre).

Des que vaig veure el tràiler fa uns mesos enrere de New York, I love you, tenia clar que la volia veure sí o sí. La fan a un cinema en V.O.S. que hi ha prop de casa (el que s’ha de dir que és tot un luxe), i no vaig dubtar d’anar-hi aquesta setmana mateix.

Són varis els directors que participen en aquest film compost per vàries històries independents entre elles que tan sols tenen en comú que parlen de l’amor i les relacions a una ciutat com Nova York. Algunes m’han agradat més que d’altres. Les que més; la d’aquell home i aquella dona  que després de passar una nit boja junts sense conèixer-se decideixen tornar a quedar, la del matrimoni amb problemes que volen mirar d’arreglar-se, i la de la parella de la tercera edat que per a mi interpreten el tros més divertit de la pel·lícula. Les que menys; la història on apareix l’actriu Julie Christie que s’allotja a un hotel o pensió (no la vaig entendre i si qualcú l’ha vista i me vol explicar aquest fragment, jo encantada), i l’altra la que està protagonitzada per Natalie Portman (ho sent per un blogger…). N’hi ha més, de curts, però no em varen cridar especialment l’atenció. El que Scarlett Johansson va dirigir per a aquest film, i on sortia Kevin Bacon, no s’ha inclòs al muntatge final perquè es veu que la seva història no encaixava amb les altres però s’editarà al dvd.

New York, I love you és entretenguda, els actors són realment bons i fa passar una estona agradable. Les panoràmiques que es veuen a la pantalla de la ciutat són una autèntica meravella! I hope to visit New York someday soon!!!

Diré que preferesc el cinema en versió original subtitulat, especialment després d’haver vist com un mal doblatge tant en castellà com en català es carregaven Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Per tant, us deix amb el tràiler en V.O.S. en castellà de New York, I love you, a veure si us entren ganes de veure-la.

El cap de setmana passat vaig tornar a veure la pel·lícula Fahrenheit 451 dirigida pel director francès François Truffaut i basada en la novel·la del mateix nom de Ray Bradbury. És un film futurista que parla d’una època en que la societat només es serveix de la imatge als medis de comunicació i la paraula escrita està prohibida. Els bombers no es dediquen a apagar focs sinó a cercar i cremar llibres a les cases d’aquells que encara s’entesten a continuar llegint.

La crema de llibres no són, per desgràcia, cosa de la ficció. Al llarg de la història se n’han portat a terme vàries. Una de les més famoses va tenir lloc el 10 de maig de 1933 durant el règim nazi a Berlín. Intentaren desfer-se de tots aquells llibres (prop de 20.000) que per a Hitler i els seus homes suposaven una amenaça cap a la seva ideologia, especialment d’aquells que estaven escrits per autors jueus. Sigmund Freud, Franz Kafka, Marcel Proust i Thomas Mann són alguns dels escriptors prohibits pel nazisme. A l’època franquista era complicat trobar obres de François Mauriac, Albert Camus, Federico García Lorca o novel·les com La colmena de Camilo José Cela i Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway. Mein Kampf (Mi lucha) d’Adolf Hitler, publicat el 1926, conté les idees principals del règim nazi. Al seu moment d’aquest llibre es van arribar a vendre més de sis milions d’exemplars sent de lectura obligatòria a les escoles en temps del Tercer Reich. Actualment, Mein Kampf està prohibit de ser comprat i venut, amb penes de presó, a Àustria i Alemanya, així com també a Israel, Portugal, Letonia, Noruega, Hongria i Suïssa.

No sé vosaltres però jo sóc addicte a la lectura així que no puc, i me costa, imaginar un món sense llibres. És impagable tot el que he après en ells, el que m’he arribat a il·lusionar, emocionar. He somiat i m’he allunyant de la realitat quan més ho he desitjat i necessitat. Tal vegada llegir un bon llibre sigui una de les millors formes de viatjar que hi ha.

Per als qui teniu certa curiositat pel tema, dir que són vàries les pàgines webs on apareixen llistats plens de títols de llibres, com aquest de la Wikipedia, que en determinats moments de la història varen ser censurats. Algunes de les obres que han estat prohibides durant el segle XX són:

                               
                Fahrenheit 451                Matar un rossinyol                        1984
               (Ray Bradbury)                    (Harper Lee)                      (George Orwell)
           

                                                  
                                      Tròpic de Càncer            L’amant de Lady Chatterley
                                         (Henry Miller)                       (D. H. Lawrence)

 
                                
                         Ulisses                      El vigilant en el camp            El raïm de la ira 
                  (James Joyce)            de sègol (J. D. Salinger)         (John Steinbeck)

(ATENCIÓ; Aquest post està fet amb tot l’afecte del món. Esper que es llegeixi com un escrit irònic i divertit, o almenys m’agradaria que fos així.)

Avui mirant el programa Divendres de TV3 (m’encanta en Carles Sànchez!), mentre entrevistaven a Chenoa, que xerrava en mallorquí, una nina de Valls va comentar que quan ella parlava semblava que ho fes en anglès (intuesc que perquè no se l’entenia o per l’accent). Això m’ha fet pensar en la de vegades que he sentit dir que hi ha catalans que no entenen el mallorquí. La millor paròdia al respecte la va fer Pep Plaza imitant a Tomeu Penya a El Club a principis d’aquest any. El vídeo el podeu veure aquí. També li ha tocat el torn a Rafa Nadal al Crackòvia (vídeo) i ja no diem la senyora del Constància de l’APM (vídeo).

A Mallorca, estimats catalans, us entenem bé gràcies en part a TV3 i a que el vostre català no és tan tancat com el nostre. Però hi ha paraules que aquí no empram i que, per molt que veiem la vostra cadena autonòmica, de bones a primeres no captam el seu significat. S’acaben agafant per contexte, clar. Alguns exemples; butllofes (Tinc butllofes ¿?), pardal (aquí bàsicament utilitzat per a referir-se al membre viril masculí o a algú que és beneit o s’ho fa), golfes (sense comentaris, ja podeu endevinar què imaginàvem), sorra (……….), mandonguilles (………………….). M’ha encantat conèixer la paraula encaterinar que a s’illa no s’usa.

De TV3 he après un merder de paraules i frases fetes. Ara que a Catalunya ja sintonitzeu IB3 no teniu excusa! Val a dir que és una pena que amb això de la TDT visualitzem cada cop menys canals dels nostres veinats (Canal 9, Punt 2, IB3 , TV3 i Canal 33).

A vosaltres quines paraules us criden l’atenció o bé us agraden dels diferents dialectes de la nostra llengua? Per cert, els valencians dieu meló a la síndria? És un dubte que tenc des de fa un temps… (Aquest post pareix com una espècie de Caçadors de Paraules).

És un autèntic plaer que un programa de televisió com és L’HORA DEL LECTOR funcioni des de fa anys. Dirigit i presentat pel mallorquí Emili Manzano, comença entrevistant cada setmana a un escriptor/a per a després, amb els seus col·laboradors habituals, continuar amb unes quantes recomanacions literàries. Gràcies a Víctor Amela aquest estiu he llegit una autèntica joia de llibre titulat Cuando Kafka vino hacia mi… de Hans-Gerd Koch (ed.) apte no tan sols per a aquells lectors de Kafka sinó també pels que estan interessats en la seva biografia. De la temporada passada del programa tenc pendent comprar Caballeros de Klas Östergren, recomanació de Marina Espasa, i Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, recomanat per Mita Casacuberta.

Aquest passat 2 d’octubre L’hora del lector, a la fi, ha tornat de les seves vacances amb noves ressenyes literàries i una entrevista a Toni Soler que acaba de publicar L’última carta de Companys. A les illes tenim el problema que ja no veiem el Canal 33 així que no ens queda una altra que mirar el programa passada la mitja nit (força tard) per tv3.cat. Sempre hi ha una altra opció, com faig jo, que és seguir L’hora del lector a través de la seva pàgina web on cada setmana van penjant els vídeos, o també consultant el seu blog El blog del sr. Boix. En fi, una delícia de programa que esper que tengui una llarga durada. Molt molt recomanable.

Com que estic molt musical darrerament, tard o d’hora havia d’arribar el dia que xerrés d’un dels cantants i compositors més importants que ha donat de sí aquesta illa: Tomeu Penya. Conegut especialment a les Balears i Catalunya, la primera cançó que record haver escoltat d’ell a la meva infantesa va ser la de Mallorquins i catalans. Les festes dels pobles durant els estius a Mallorca mai haguessin estat el mateix sense les seves actuacions (val a dir que en Penya també és tot un showman). Qui no ha anat d’excursió voltant Sa Roqueta en pla road movie escoltant cançons com; El dimoni dins jo, Maciana, Una nit d’estiu, Diga-li, S’Estalella, Mallorquí, i un llarg etcètera? De seves me’n agraden moltes, especialment  Lluna de Formentera i Ho feim. Però la que més, sense cap dubte, Illes dins un riu. Aquesta cançó m’acompanya des de petita i val a dir que és una de les més aclamades en els seus concerts. La música original pertany a Islands in the stream dels Bee Gees però personalment preferesc la versió d’en Tomeu Penya que interpreta conjuntament amb la cantant argentina Adriana Ceballos. A gaudir-la!

• Illes dins un riu de Tomeu Penya