Menorca

I després de molt temps de desitjar-ho, dissabte passat dia 25 de juliol, MENORCA!!! (Però a quin preu…) Al matí vent fort de nord, ones de tres metres (això no ho vaig saber, per sort, fins a la tornada a Palma a la nit), i al port de Ciutadella que no comptaven gaire en que el nostre vaixell des de Cala Ratjada sortís. Però sortírem. Ja m’havien avisat que el canal en dies normals és fotut, i si a sobre hi afegim un temporal… Les biodramines no varen complir la seva funció amb la majoria dels passatgers. Gent estirada a les butaques, marejos (jo no era menys), esquitxades a les finestres que no deixaven veure res, pujades i baixades constants, moments en que només es veia aigua per la finestra i jo pensant que en el moment menys esperat veuria aparèixer dins el marc un pop o peixos, i a sobre el trajecte que havia de ser d’una hora de durada va passar a ser-ne de dues! Què llarg es va fer. Vaig estar bastant entebenada durant tot el dia…

Un cop arribam al port de Ciutadella, agafem un bus amb el que fem ruta per Fornells, Ferreries, Es Mercadal i Maó, ciutat a on ens aturam per passejar una mica pel centre i el port. Dinam a Punta Prima i, ja a l’horabaixa de tornada cap a Ciutadella, fem una parada a dalt de la muntanya de El Toro on pràctimanet es pot veure tota l’illa de Menorca i de lluny Mallorca. A Ciutadella, aprofitam les dues hores que tenim abans de partir per a caminar pels carrerons del casc antic i el port. La veritat, m’agradaria tornar a Menorca en un futur i més dies però a ser possible amb avió! La tornada amb el vaixell va ser, tant per als passatgers com per a mi, una bassa d’oli. Tot i que la mar no estava calma, ni punt de comparació amb el trajecte del matí.

Sorprèn saber que Ciutadella està més a prop de Mallorca que de Maó. Només trenta-tres quilòmetres separen una illa de l’altra (de Ciutadella a Maó n’hi ha quaranta-set). Com també crida l’atenció, si ho pensam una mica, que Mallorca, aproximadament, estigui distanciada d’Eivissa per tan sols uns cent quilòmetres, uns dos-cents quaranta de València i dos-cents de Barcelona. Tan a prop i tan lluny alhora, oi? És el que té tenir la mar entremig… Això sí, aquests trenta-tres quilòmetres de Cala Ratjada a Ciutadella de moment puc jurar que han estat els més llargs de la meva vida.

• Maó

• Vista des de El Toro

• Ciutadella (Port)

Un dia a Eivissa

Poc després de tornar del meu viatge a Barcelona, el mes d’abril passat, em vaig proposar conèixer la resta d’illes. Tot i que l’estada ha estat breu, ja puc dir que he estat a Eivissa!

A bord d’un transatlàntic impressionant, partírem aquest dissabte dematí rumb a Eivissa des del port de Palma. Era el primer pic que anava amb un vaixell d’aquestes magnituds i val a dir que sempre és molt agradable la sensació que provoca navegar sobre una mar calma i veure en la distància Mallorca i Eivissa alhora. Després de tres hores i mitja de travessia i ja dinats, baixam al port d’Eivissa i visitem aquells carrerons típics de cases amb façanes blanques, Dalt Vila, el passeig de Vara del Rei, el mercat i un grapat de tendes, especialment hippies. A les set de l’horabaixa, tornam cap a Mallorca. Cansada i sense poder estar fora del transatlàntic perquè havia refrescat bastant i feia força vent, la lectura de La carretera de Cormac McCarthy em va acompanyar fins a l’arribada a Palma, on ja de nit quatre gotes d’aigua no em varen impedir que sortís a l’exterior per veure com el castell de Bellver i sobretot la Seu, il·luminades, ens donaven la benvinguda.

Una estada curta però intensa. Esper tornar en un futur a Eivissa per poder visitar amb més calma el que em queda d’illa.

• Sortida del port de Palma dissabte dematí (al fons el castell de Bellver)

• Eivissa

• Carrers típics de Dalt Vila i prop del port

Sant Jordi a Barcelona i molt més

Aquest ha estat possiblement un dels viatges que m’ha provocat més sensacions  positives alhora. Qui m’aniria a dir que una simple frase m’animaria a tornar de nou a Barcelona pocs mesos després per complir dos dels tants somnis que tenc i molt més? Li agraesc a en Xitus, que va ser qui me la va dir, no tan sols el fet de donar-me l’oportunitat de passar a la fi el Sant Jordi a Barcelona després de tants anys de desitjar-ho, sinó també poder anar a veure el Barça al Camp Nou (els pèls de punta quan sonava l’himne i quin partidàs!), poder contemplar les magnífiques vistes de la ciutat des del Tibidabo per primera vegada i passar un 22 d’abril tan beatlemaníac. Assistir a veure una estona El Club de TV3 a Plaça Catalunya va ser tota una experiència també. Viure el Sant Jordi ha estat massa i rebre una rosa inesperada em va fer molta i molta il·lusió. Varen ser dos dies genials! Per què serà que cada cop que vaig a Barcelona se’m compleix algun somni?

• Poc abans del gran partit al Camp Nou (Barça 4 – Sevilla 0)

• I després del partit, al pub La Garrafa dels Beatles, sorpresa d’en Xitus. La foto no és meva sinó de la pàgina web del pub. Estava tan al·lucinada que se’m va oblidar fer-ne…

• Les Rambles al matí

• Roses de tots colors

• Espectacle, diversió i bon ambient

• Baltasar Porcel, Ana María Matute i Eduardo Mendoza entre molts altres escriptors

• Albert Om simpatiquíssim amb el públic durant una pausa publicitària del programa El Club de TV3 a Plaça Catalunya

• Descansant al Maremagnum a l’horabaixa, poc abans d’agafar l’avió de tornada

València

València, 12 a 14 de desembre: Malgrat el fred que feia aquest dies i que el dissabte horabaixa va ploure, el sol va ser present durant la major part de la meva estada a la ciutat. El passeig per llocs ja visitats i emblemàtics com la Plaça de l’Ajuntament, la Catedral, les Portes de Quart i Serrans, l’Estació del Nord o la Ciutat de les Arts i les Ciències, em varen portar un cúmul de records del viatge realitzat a València l’any 2003. Llocs que em varen passar de llarg la vegada anterior com la Plaça del Mercat amb el seu Mercat Central i la Llotja de la Seda, o bé el port i la platja de Les Arenes, marcaren part de la diferència respecte a la visita anterior. Però només part.

La visita al Museu d’Etnologia situat en un edifici preciós i amb història, el mític cafè Lisboa, la magnífica Filmoteca o la conflictiva (per alguns) llibreria Octubre, formaren part d’un decorat màgic que em va envoltar durant els tres dies que vaig estar allunyada del meu món real. El poble de Sagunt (València) amb el seu immens castell i el seu teatre romà, i La Vall d’Uixó (Castelló) amb les encisadores Coves de Sant Josep que convidaven a somiar aventures mai viscudes, varen ser el punt final que marcaren el retorn a la meva illa.

Em va saber greu però, que la trobada acordada en una cafeteria l’horabaixa del divendres no tengués lloc per mor d’un refredat inoportú. Temps hi haurà d’organitzar-ne una altra, n’estic segura. Val a dir que, durant aquests tres dies, vaig gaudir de bona companyia en tot moment, la qual em va descobrir la València més pura, caminant-la a poc a poc, sempre amb bones converses, d’aquelles que no pots mantenir amb qualsevol persona. I li estic molt agraïda.

Gràcies, Barcelona

Ja torno a ser a Palma!!! Us aviso que aquest post serà llarg! El viatge a Barcelona ha sigut sensacional i m’he permès el luxe de desconnectar de tot sense necessitat de fer cap esforç, com si la meva ment, un cop l’avió va aterrar a l’aeroport del Prat, hagués oblidat que tinc un passat, al manco durant tres dies. Vaig recorre llocs on ja havia estat la darrera vegada però que quinze anys després he trobat una mica canviats en el sentit que ara a la ciutat hi ha molta més gent i més tràfic però que en essència Barcelona segueix sent tan bella com la recordava. El que més em va impressionar, i que no vaig veure a l’any 93, per motius evidents, és la torre Agbar, especialment il·luminada al vespre. És realment espectacular! Vull agrair que la cosina de la meva mare em deixés un pis per a mi sola durant tot el cap de setmana a l’Avinguda Meridiana. Vull recordar a les persones amb les quals vaig xerrar durant els meus trajectes en bus el dia que estava sola, persones encantadores amb les que vaig mantenir converses que no oblidaré, així com donar les gràcies per l’amabilitat de la gent i d’alguns blogaires que em vareu recomanar llocs, us vareu oferir a fer de guies o em vareu facilitar els vostres telèfons per si havia de menester alguna cosa. Gràcies!

    

I ara vaig a explicar l’aconteixement que ens va moure a una amiga, la qual em va acompanyar durant un dia, i a mi a fer aquest viatge a Barcelona; l’estrena de Vicky Cristina Barcelona (pel·lícula de la que properament faré un post), que va tenir lloc a les 22h el dissabte vespre passat a l’Auditori, tot i que a les 19h la meva amiga Antònia i jo ja érem allà agafant lloc a primera fila. Gaudirem d’un espectacle del que només havíem vist imatges per la tele. Era la nostra primera catifa vermella, per la que hi desfilaren tant personatges coneguts com artistes i polítics. Per citar-ne alguns; Mònica Terrribas, Artur Mas, Jaume Sisa, Pasqual Maragall, Lloll Bertran, Biel Ballester Trio, José Montilla, Pilar Bardem i un llarg etcètera. Totes les cadenes de televisió importants eren allà. Finalment, després de més de tres hores dreta arribaren, primer un Javier Bardem molt simpàtic (potser massa i tot), i Woody Allen acompanyat de Soon-Yi, el qual va rebre aplaudiments per part del públic que érem allà, com també Maragall moments abans. Woody Allen es mantingué prop del cotxe durant uns minuts, tímid, a l’espera de que arribés Penélope Cruz amb la que, agafats de la mà, s’atreví a la fi a desfilar per la catifa vermella.

                                          Woody Allen i Soon-Yi baixant del cotxe

                                                              Javier Bardem

                                               Woody Allen i Penélope Cruz

No sé ben bé perquè sempre em col·loco al costat que no toca i la majoria de celebritats, com també Woody Allen, miraven tot el temps cap a la zona contrària d’on estàvem situades nosaltres. Així que n’Antonia i jo, com a dues fans adolescents (no diré que histèriques), començarem a cridar; “Woodyyy!!! Woodyyyy!!!”, quan tothom aclamava a Penélope. Just quan ja ens havia passat de llarg amb Pe, es gira en sentir-nos i ens saluda, l’única salutació que va fer des que va baixar del cotxe fins que es va col·locar davant els periodistes poc abans d’entrar a l’Auditori! Sí! Ens va veure!!! No m’ho invento. Mireu el vídeo sinó on sentireu uns crits ofegats (som nosaltres dues) de “Woody! Woody!” i com Allen es gira i saluda!

El viatge va sortir rodó i millor del que esperava, amb moltes anècdotes. Però quina és la meva sorpresa quan el dilluns, ja a Palma mirant El Club de TV3, fan un reportatge de l’estrena del dissabte de Vicky Cristina Barcelona i, l’únic cop que la càmera agafa un primer pla del públic veig que, de les tres persones que surten en pantalla, una és la meva amiga, al mig, i jo, a la dreta!!! De perfil però som nosaltres! Ho sento. Encara estic eufòrica pel viatge!

D’aquest viatge he après dues coses. La primera és que tot el que necessitem ho portem nosaltres mateixos a dins. No és tan difícil viatjar sol. A mi, aquesta experiència, m’ha permès sentir-me més lliure i autosuficient que abans. No es necessita a ningú per a fer determinades coses, simplement ens hem de convèncer que som capaços de fer-les i voler-les fer, sense por. I la segona, que els somnis si els desitges de debò s’acaben fent realitat. Ara ho sé del cert. Només em queda per dir una cosa: gràcies, Barcelona!

Cap de setmana a Barcelona

Una vegada, Oscar Wilde va dir: “Estimar-se a si mateix és el començament d’una aventura que dura tota la vida”. Potser aquesta sigui la tasca més difícil que tenim tots a la vida: aprendre a conviure amb nosaltres mateixos, cosa no gens fàcil. Així que, després d’algunes morts i malalties que han esdevingut aquest any al meu voltant de gent molt propera a mi, he decidit que és l’hora de viure i no limitar-me tan sols a existir, com també va dir Wilde. Molts existeixen per mor de que la por no els deixa fer coses per ells mateixos si no és amb la companyia d’algú altre. Ara sóc més conscient que mai que tot acabarà un dia (pel que he viscut aquests mesos). Aquest és un fet obvi però, tot i ser el fet més obvi de les nostres vides i el més segur de que acabarà per succeir, és el que més ens costa a tots de pair. Per tant, després de l’intent durant anys d’organitzar amb gent viatges que han quedat en una simple idea, he decidit que marxo sola a Barcelona el proper cap de setmana, llevat d’un dia en el que durant unes hores estaré acompanyada. No he tornat a Barcelona des de l’any 1993 i és la primera vegada que sortiré de l’illa sola, el que per a mi és un repte, i em fa una il·lusió boja alhora que m’espanta una mica, ja que a Mallorca la sensació de viatjar imposa més degut a que el mar que ens separa de la resta del món ens fa tenir la sensació als mallorquins, quan som fora, de que ens hem allunyat més del compte de la nostra terra. Tindré la feina d’haver d’aguantar-me a mi mateixa durant uns dies i d’haver d’espavilar-me. I canviant de tema, desitjo no haver de cercar més a Woody Allen, tal com comentava als posts de l’estiu passat, sinó poder a la fi trobar-lo, veure’l, dia 20 de setembre a l’estrena de Vicky Cristina Barcelona que tindrà lloc a Barcelona!!! On i a quina hora serà no ho sé, però si algú em pot posar al dia ho agrairé enormement!