Febrer 6, 2008
Varem deixar enrere València (setembre de 2003) en un tren que ens va portar a tota la família cap a Madrid. Passarem per Castella La Manxa, plena de pobles abandonats (cosa increïble d’imaginar vivint a Mallorca ja que això a l’illa és inaudit), i plena d’extensions de camps infinits amb els seus molins al fons, a on imaginar a Don Quijote cavalcant sobre Rocinante amb la companyia de Sancho no era gaire difícil.
Després d’un viatge d’unes tres hores arribarem a l’estació d’Atocha de Madrid. Ens instal·larem en un hotel prop de la Plaça d’Espanya i la Gran Via. La nostra estança va ser de vuit dies durant els quals visitarem, entre molts llocs; el Parc de El Retiro, el Palau Reial, La Castellana, la Plaça d’Espanya, la Gran Via, el museu de El Prado (per fi vaig poder veure Las Meninas de Velázquez que tanta il·lusió em feia), la Plaça Major, la Puerta del Sol, la Cibeles, i els carrers Goya i Serrano.
Durant l’estança aprofitarem dos dies per a visitar Toledo, Segovia i Àvila. Àvila i Segovia una meravella, especialment Segovia amb el seu Aqüeducte i l’Alcàsser, i recomano per a di
nar el Mesón de Cándido que segur que sou molts els que n’heu sentit a parlar o hi heu estat. De Toledo em va impressionar tot, especialment el barri jueu, potser perquè un mes abans m’havia llegit la novel·la L’últim jueu de Noah Gordon on part de l’acció transcorre a Toledo. Vaig quedar fascinada per una botiga d’antiguitats (no sé si tots els objectes que es venien devien ser autèntics), però aquell local semblava realment de pel·lícula. Em vaig enamorar d’un anell de compromís jueu medieval que ens va mostrar l’antiquari, explicant-nos la història que hi havia al darrere. L’hagués volg
ut adquirir però el preu era massa elevat.
Els dos darrers dies del nostre viatge els varem dedicar a passejar per la ciutat de Madrid tranquil·lament. Tornarem a Palma amb una ensaïmada. Sí, sí, ho heu llegit bé. Comprada a la pastisseria Formentor que trobareu al carrer General Díaz Porlier número 7, a una travessia del carrer Goya, que porta una tia mallorquina de la meva mare i els seus cosins des de fa anys. Ens varen convidar un migdia a casa seva a menjar el famós rabo de toro que jo no havia tastat mai abans. La carn va ser deliciosa i l’ensaïmada una de les millors que he provat, però quina ironia que era de Madrid!
Viatjar és com una droga; un cop ho has provat ja no ho pots deixar. No és que estigui viatjant tot el dia. Ho faig menys sovint del que voldria. És el que té viure a una illa. Pareix que sortir fa més peresa a la gent, i no ho dic per jo, sinó per els demés, per els que sempre troben una excusa per no sortir-hi mai. Jo seria tot el dia a fora si pogués, viatjant sense aturar perquè, hi ha tantes coses per veure!
dels jocs olímpics quan jo en tenia només onze. Les ganes d’anar-hi eren moltes. Tota la família ens varem allotjar a casa la cosina de la meva mare durant quatre dies. Una de les primeres sensacions que record va ser la que em va produir volar. Era el primer cop que agafava un avió i va ser una sensació estranya. Costava de creure que estiguessim a tants de mils de metres del terra. I ara, m’encanta volar!
la Sagrada Família, l’ambient de les Rambles, els magnífics moments que varem passar un dia que varem dedicar a anar a Tarragona…
