Final inesperat

Ahir vespre es va emetre el darrer capítol de la tercera temporada de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas) a La 2. Corria el rumor, des de l’inici del rodatge de la tercera part d’aquesta sèrie, de que una de les seves protagonistes moriria, i així ha estat (o això almenys és el que es va donar a entendre, haurem d’esperar una mica a saber-ho).

Les bodes han predominat en aquest episodi final igual que les separacions i, sobretot, els secrets, que sempre n’hi ha i molts a Wisteria Lane. Es diu que es faran un total de set temporades així que tenim dones per estona! Una sèrie original amb històries senzilles i alhora complicades que es mereix tots els premis que ha anat guanyant aquests darrers anys.

He sentit a dir que per a la quarta temporada es diu que hi apareixeran, com a personatges nous i fent el paper d’homosexuals, Robbie Williams i David Beckham. Robbie Williams m’agrada com a cantant i David Beckham, encara que no és sant de la meva devoció, reconec que és un gran futbolista. Però, què hi pinten sortint a una sèrie com Desperate Housewives? No vaig poder sentir-me una mica decepcionada perquè no els acab de veure ni dins la trama, ni dins el repart, ni dins res. A veure com funcionen. Per això crec que haurem d’esperar fins a l’abril o maig de l’any que ve, excepte aquells que tenguin canals digitals i puguin veure abans la quarta temporada per la cadena FOX, (que no és el meu cas).

I aprofit per fer una petita menció a Brothers & Sisters (Cinco hermanos), sèrie que emet la cadena Cuatro, i que reconec que els primers episodis no em cridaven especialment l’atenció però que ara està a res de convertir-se en una de les meves sèries imprescindibles. La seva trama és molt senzilla, tal i com vaig explicar al seu dia a la ressenya que vaig fer sobre aquesta sèrie. La clau per enganxar i que ara es faci una segona temporada als Estats Units? Pens que són els diàlegs directes, originals, trepidants i a on el tema polític i la guerra d’Irak hi jugen un paper molt important, a part de ser temes de total actualitat. Encara esteu a temps de seguir-la sense perdre el fil de l’argument. El repart d’actors i actrius és magnífic, i el guió està molt ben treballat. És la primera temporada i una mica prest per dir-ho però crec que és de lo milloret que es fa ara per ara a la televisió. No perdeu l’oportunitat de veure-la.

Dones només… desesperades?

Per fi podem tornar a disfrutar de Desperate Housewives, una sèrie que aquí, malgrat haver estat guardonada amb nombrosos premis als Estats Units, no acaba de convencer als espectadors. Per què? Doncs no ho sé. Diuen que és degut a que la gent no s’identifica amb les protagonistes però realment, cal? Qui es va identificar en el seu moment, per exemple, amb Mulder y Scully? Crec que més aviat ningú.

Per als qui no hagueu seguit Desperate Housewives, és una mica complicat fer-hi un resum de tot el que ha passat (pot ser sigui aquest el motiu més clar de la baixa audiència, que una vegada no l’has vista des del principi es fa molt complicada d’entendre-la.) La història ens narra la vida dels veïns d’un carrer de la imaginària Wisteria Lane, on res és el que sembla. Des del primer minut del capítol pilot, veiem com una de les amigues i que, aparentment, hauria de ser feliç per tot el que té (casa, família, diners…) es suïcida. I així comença tota la trama.

Una de les actrius, en una entrevista, va definir molt be la sèrie, com una mescla de Twin Peaks, American Beauty i Sex and the city. I jo hi estic bastant d’acord. Intriga, misteri, infidelitats, amor, desenganys, solitud…, són algunes de les característiques. El ritme és trepidant i molt, molt, irònica. Exagerada, també, però crec que és aquí a on està l’esència de la sèrie, juntament amb les reflexions que ens fa Mary Alice al final de cada capítol, que no pretenen res més que ens plantegem els interrogants que ens presenta la vida.