És un autèntic plaer que un programa de televisió com és L’HORA DEL LECTOR funcioni des de fa anys. Dirigit i presentat pel mallorquí Emili Manzano, comença entrevistant cada setmana a un escriptor/a per a després, amb els seus col·laboradors habituals, continuar amb unes quantes recomanacions literàries. Gràcies a Víctor Amela aquest estiu he llegit una autèntica joia de llibre titulat Cuando Kafka vino hacia mi… de Hans-Gerd Koch (ed.) apte no tan sols per a aquells lectors de Kafka sinó també pels que estan interessats en la seva biografia. De la temporada passada del programa tenc pendent comprar Caballeros de Klas Östergren, recomanació de Marina Espasa, i Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, recomanat per Mita Casacuberta.

Aquest passat 2 d’octubre L’hora del lector, a la fi, ha tornat de les seves vacances amb noves ressenyes literàries i una entrevista a Toni Soler que acaba de publicar L’última carta de Companys. A les illes tenim el problema que ja no veiem el Canal 33 així que no ens queda una altra que mirar el programa passada la mitja nit (força tard) per tv3.cat. Sempre hi ha una altra opció, com faig jo, que és seguir L’hora del lector a través de la seva pàgina web on cada setmana van penjant els vídeos, o també consultant el seu blog El blog del sr. Boix. En fi, una delícia de programa que esper que tengui una llarga durada. Molt molt recomanable.

Per ser fidel a un mateix, a vegades s’ha de ser infidel? Amb aquesta frase, a la que jo he afegit l’interrogant, és la que es va utilitzar per a promocionar la sèrie Infidels abans de la seva estrena a TV3. La història gira al voltant de cinc dones; la Paula, la Cruz, l’Arlet, la Joana i la Lídia. Les actrius Sílvia Bel, Ingrid Rubio, Aina Clotet, Montse Germán i Montse Guallar donen vida a aquests personatges femenins en que un conjunt de circumstàncies, més les persones que les envolten, les portaran a replantejar-se les seves vides.

Voltant per altres blogs he vist que alguns la comparen amb Sexo en Nueva York. Baix el meu punt de vista no tenen res a veure. Infidels és potser més realista, amb un escenari i uns personatges que resulten més familiars a l’espectador. Els diàlegs no són tan frescos i divertits com els de la sèrie nord-americana ni el tema sexe es toca tant sovint, ja que aquí es tracta més aviat d’una història tirant a drama, no pas comèdia, on tot gira al voltant de les relacions personals i la mentida. Infidels m’agrada. És entretinguda, està ben feta i és interessant. Sempre està bé que es parli de sèries produïdes a casa i jo volia fer-ho.

Un mes queda encara per a poder veure la pel·lícula de Sex and the city, quan a nivell mundial s’estrena avui dia 30 de maig! Al final, sempre estem els darrers de la cua en tot… El tràiler definitiu acaba de sortir ara en castellà. M’alegro que les veus de doblatge del film siguin les mateixes que a la sèrie. En quant al cartell cinematogràfic que s’editarà a casa nostra no crec que sigui gaire diferent del que teniu aquí a l’esquerra.

Pel que s’ha dit, la pel·lícula no ha decebut als seguidors que ja l’han poguda veure a Londres. El que es veu al tràiler, i que en un principi pot semblar que tota la història serà força previsible, enganya, o això diuen, que de previsible no té res. Es casaran al final Big i Carrie? Serà la Samantha fidel a l’Smith? Com li anirà l’embaràs a na Charlotte? Es trencarà la relació entre l’Steve i na Miranda? Només queda un mes per a saber totes aquestes respostes! El film, s’ha de dir, és una continuació d’on es va quedar la sèrie de televisió quan va finalitzar ara fa quatre anys.

Amb els amics estem organitzant una gran quedada per anar-la a veure tal com fèiem en els vells temps, durant l’adolescència, amb altres films. Quines ganes ja de que arribi el dia!

L’estiu és sinònim de descans, de vacances, però també de retorn, com és el cas d’algunes sèries de televisió. Acaba de començar la quarta temporada de Mujeres desesperadas que encara, pel que s’ha vist en els primers capítols, sap mantenir l’enginy després de tantes temporades, fet que no és gens fàcil si un coneix l’argument. El dubte que ens va quedar als espectadors en el capítol final de la temporada passada i, jo diria que fins i tot mal gust de boca, ha quedat resolt, però comencen nous misteris entre les veïnes de Wisteria Lane.

L’altra sèrie, per a mi esperada, és Cinco hermanos. Segona temporada que no crec que la cadena Cuatro tardi gaire a tornar a emetre per tal d’entretenir-nos amb les aventures i desventures d’aquesta família americana formada per cinc germans, els Walker. 

Diuen que les sèries estan ara més de moda que les pel·lícules perquè un s’endinsa millor en les trames i acaba entenent millor la psicologia dels personatges. I a vosaltres? Quines sèries us agraden i per què? Quines espereu amb expectació de cara a l’estiu o a la pròxima tardor?

Si als Estats Units, la pel·lícula de Sex and the city s’ha d’estrenar al maig, és molt probable que aquí ho faci entre el mes de setembre i l’octubre, tal com està previst. De moment ja ha sortit el tràiler i la pàgina web de la pel·lícula (http://sexandthecitymovie.com/) a on, a part del tràiler també, hi podeu trobar la sinopsi del film, fotos i un blog que es va actualitzant regularment, això sí, en anglès.

Aquest passat mes de setembre va començar el rodatge de la pel·lícula, basada en la sèrie, de Sex and the city, o més coneguda per Sexo en Nueva York. Repeteixen les mateixes protagonistes i segueixen la història allà a on la varen deixar un cop va finalitzar la sisena i darrera temporada, ara fa uns anys. Per tant, tornarà, en forma de film, les històries que tant ens varen fer riure i emocionar. Carrie (Sarah Jessica Parker), Miranda (Cynthia Nixon), Charlotte (Kristin Davis) i Samantha (Kim Cattrall), juntament amb el mateix equip de rodatge de la sèrie, han decidit satisfer, segurament per última vegada, a la gran quantitat de seguidors que tenia Sex and the city. La crítica del moment va ser bastant dura amb les primeres temporades però mirem les coses per el costat positiu! Les protagonistes estaven ben perfilades i moltes dones s’identificaven més o menys una mica amb una o altra, era una sèrie divertida (esper que el film estigui a l’altura), parlava de moda, a part del sexe i de les relacions de parella, i tenia com a decorats exteriors els magnífics carrers, tendes, museus, bars i restaurants de la ciutat de Nova York. Va aconseguir guanyar molts premis, i les frases i els diàlegs eren genials i enginyosos!

S’espera que l’estrena sigui a finals de l’any que ve. Quines ganes! De moment ja han començat a sortir les primeres imatges del rodatge i de la futura pel·lícula. Us en deixo unes quantes d’aperitiu per als fans, entre els que jo m’hi trobo!

Ahir vespre es va emetre el darrer capítol de la tercera temporada de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas) a La 2. Corria el rumor, des de l’inici del rodatge de la tercera part d’aquesta sèrie, de que una de les seves protagonistes moriria, i així ha estat (o això almenys és el que es va donar a entendre, haurem d’esperar una mica a saber-ho).

Les bodes han predominat en aquest episodi final igual que les separacions i, sobretot, els secrets, que sempre n’hi ha i molts a Wisteria Lane. Es diu que es faran un total de set temporades així que tenim dones per estona! Una sèrie original amb històries senzilles i alhora complicades que es mereix tots els premis que ha anat guanyant aquests darrers anys.

He sentit a dir que per a la quarta temporada es diu que hi apareixeran, com a personatges nous i fent el paper d’homosexuals, Robbie Williams i David Beckham. Robbie Williams m’agrada com a cantant i David Beckham, encara que no és sant de la meva devoció, reconec que és un gran futbolista. Però, què hi pinten sortint a una sèrie com Desperate Housewives? No vaig poder sentir-me una mica decepcionada perquè no els acab de veure ni dins la trama, ni dins el repart, ni dins res. A veure com funcionen. Per això crec que haurem d’esperar fins a l’abril o maig de l’any que ve, excepte aquells que tenguin canals digitals i puguin veure abans la quarta temporada per la cadena FOX, (que no és el meu cas).

I aprofit per fer una petita menció a Brothers & Sisters (Cinco hermanos), sèrie que emet la cadena Cuatro, i que reconec que els primers episodis no em cridaven especialment l’atenció però que ara està a res de convertir-se en una de les meves sèries imprescindibles. La seva trama és molt senzilla, tal i com vaig explicar al seu dia a la ressenya que vaig fer sobre aquesta sèrie. La clau per enganxar i que ara es faci una segona temporada als Estats Units? Pens que són els diàlegs directes, originals, trepidants i a on el tema polític i la guerra d’Irak hi jugen un paper molt important, a part de ser temes de total actualitat. Encara esteu a temps de seguir-la sense perdre el fil de l’argument. El repart d’actors i actrius és magnífic, i el guió està molt ben treballat. És la primera temporada i una mica prest per dir-ho però crec que és de lo milloret que es fa ara per ara a la televisió. No perdeu l’oportunitat de veure-la.

Per fi podem tornar a disfrutar de Desperate Housewives, una sèrie que aquí, malgrat haver estat guardonada amb nombrosos premis als Estats Units, no acaba de convencer als espectadors. Per què? Doncs no ho sé. Diuen que és degut a que la gent no s’identifica amb les protagonistes però realment, cal? Qui es va identificar en el seu moment, per exemple, amb Mulder y Scully? Crec que més aviat ningú.

Per als qui no hagueu seguit Desperate Housewives, és una mica complicat fer-hi un resum de tot el que ha passat (pot ser sigui aquest el motiu més clar de la baixa audiència, que una vegada no l’has vista des del principi es fa molt complicada d’entendre-la.) La història ens narra la vida dels veïns d’un carrer de la imaginària Wisteria Lane, on res és el que sembla. Des del primer minut del capítol pilot, veiem com una de les amigues i que, aparentment, hauria de ser feliç per tot el que té (casa, família, diners…) es suïcida. I així comença tota la trama.

Una de les actrius, en una entrevista, va definir molt be la sèrie, com una mescla de Twin Peaks, American Beauty i Sex and the city. I jo hi estic bastant d’acord. Intriga, misteri, infidelitats, amor, desenganys, solitud…, són algunes de les característiques. El ritme és trepidant i molt, molt, irònica. Exagerada, també, però crec que és aquí a on està l’esència de la sèrie, juntament amb les reflexions que ens fa Mary Alice al final de cada capítol, que no pretenen res més que ens plantegem els interrogants que ens presenta la vida.