Searchin’ My Soul

És fàcil associar aquesta frase Searchin’ My Soul, i títol d’una cançó, amb una de les sèries que més va revolucionar la televisió ara fa uns deu anys. Ally McBeal es va convertir en poc temps en una triomfadora i va posar de moda les sèries a les programacions de nit, donant pas a totes les que han vengut després; House M.D., Grey’s Anatomy, Desperate Housewives, Cuéntame cómo pasó, Porca Misèria, i un llarg etcètera.

Tothom sap, tant els que eren seguidors d’Ally McBeal com els que no, que tractava sobre una advocada de quasi trenta anys que treballava en un bufet, jove, guapa, intel·ligent, independent, en definitiva, una dona moderna, d’avui dia. Només li faltava una cosa: un home a la seva vida, argument per la que va ser tan criticada la sèrie, sobretot per part de grups feministes. Jo n’era seguidora d’Ally i el tema és veritat que de vegades s’acabava fent pesat i repetitiu, però també sortien homes cercant la dona de la seva vida. Parlava molt de la solitud. Al igual que la majoria de pel·lícules de Woody Allen (ho sé, aprofit qualsevol excusa per parlar d’aquest director però, què voleu que hi faci, m’encanta!), tot gira entorn de les relacions humanes a on tant homes com dones al final, per molt que la societat ens faci creure que s’està bé sol, que és una cosa moderna, tots ens necessitem mútuament, i Ally McBeal, d’alguna forma, pens que reivindicava això.

Malgrat tot, va ser, si la miram objectivament, una sèrie innovadora, diferent, divertida, i bastant surrealista dins el que era realista. Els personatges estaven ben triats i ben perfilats, i les quatre primeres temporades són genials, mentre que la quinta va ser un fracàs absolut degut a que la majoria del repart va ser canviat, ficant personatges que no acabaven d’encaixar i fent trames que no tenien ni cap ni peus. Tot i això pens que és una sèrie que ha passat a la història de la televisió, i que agradi o no, va marcar un abans i un després en la manera de fer sèries.

 

Final inesperat

Ahir vespre es va emetre el darrer capítol de la tercera temporada de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas) a La 2. Corria el rumor, des de l’inici del rodatge de la tercera part d’aquesta sèrie, de que una de les seves protagonistes moriria, i així ha estat (o això almenys és el que es va donar a entendre, haurem d’esperar una mica a saber-ho).

Les bodes han predominat en aquest episodi final igual que les separacions i, sobretot, els secrets, que sempre n’hi ha i molts a Wisteria Lane. Es diu que es faran un total de set temporades així que tenim dones per estona! Una sèrie original amb històries senzilles i alhora complicades que es mereix tots els premis que ha anat guanyant aquests darrers anys.

He sentit a dir que per a la quarta temporada es diu que hi apareixeran, com a personatges nous i fent el paper d’homosexuals, Robbie Williams i David Beckham. Robbie Williams m’agrada com a cantant i David Beckham, encara que no és sant de la meva devoció, reconec que és un gran futbolista. Però, què hi pinten sortint a una sèrie com Desperate Housewives? No vaig poder sentir-me una mica decepcionada perquè no els acab de veure ni dins la trama, ni dins el repart, ni dins res. A veure com funcionen. Per això crec que haurem d’esperar fins a l’abril o maig de l’any que ve, excepte aquells que tenguin canals digitals i puguin veure abans la quarta temporada per la cadena FOX, (que no és el meu cas).

I aprofit per fer una petita menció a Brothers & Sisters (Cinco hermanos), sèrie que emet la cadena Cuatro, i que reconec que els primers episodis no em cridaven especialment l’atenció però que ara està a res de convertir-se en una de les meves sèries imprescindibles. La seva trama és molt senzilla, tal i com vaig explicar al seu dia a la ressenya que vaig fer sobre aquesta sèrie. La clau per enganxar i que ara es faci una segona temporada als Estats Units? Pens que són els diàlegs directes, originals, trepidants i a on el tema polític i la guerra d’Irak hi jugen un paper molt important, a part de ser temes de total actualitat. Encara esteu a temps de seguir-la sense perdre el fil de l’argument. El repart d’actors i actrius és magnífic, i el guió està molt ben treballat. És la primera temporada i una mica prest per dir-ho però crec que és de lo milloret que es fa ara per ara a la televisió. No perdeu l’oportunitat de veure-la.

 

“Sex and the city” movie, COMING SOON!!!

Després de rumors i més rumors des que va finalitzar aquesta sèrie, per fi, s’ha confirmat que es farà la pel·lícula!

Estic eufòrica, ho confesso. Vaig ser una autèntica fan d’aquesta sèrie i ho continuo sent. No em canso de mirar capítols de tant en tant, tres anys després de la seva finalització. Molts l’han tatxada de frívola, immoral, hedonista… I no dic que no ho sigui però hi ha d’haver gustos per a tot, no? Consider que era divertida, els diàlegs magnífics i, per què no dir-ho?, m’ha ensenyat a veure i ajudat a prendre’m  les relacions amb els homes amb una mica menys de serietat i amb més ironia quan les coses no surten com una voldria.

M’identific una mica amb totes, excepte amb la promíscua de na Samantha (Kim Cattrall); amb na Miranda (Cynthia Nixon) per el seu cinisme, amb na Carrie (Sarah Jessica Parker) per ser una mica neuròtica i per la seva passió per escriure, i amb la dolça Charlotte (Kristin Davis) per viure amb l’esperança constant de saber què, en algun lloc, hi ha algú que és l’home de la seva vida. La sèrie va dels seus fracassos, les seves aventures, les seves passions, les seves relacions complicades i les seves converses explícites sobre sexe, sense complexes, deixant clar que les dones també són éssers sexuals i que no per això són unes “sortides” (terme masclista que encara avui en dia s’estila bastant, per desgràcia). Es varen rodar, la majoria de les escenes, en carrers, restaurants i cafeteries reals de Nova York, considerada, la ciutat, la quinta protagonista de la sèrie perquè, què seria de Sex and the city sense Manhattan i les seves avingudes?

La filmació està prevista que comenci aquesta tardor i s’estrenarà al 2008. L’equip serà el mateix d’abans, tant actrius i actors com productors, realitzadors, etc, el que dóna certa garantia a que la qualitat de la pel·lícula estigui a l’altura de la sèrie. És un avís per a tots els seguidors així que, l’any que ve ens espera una cita amb na Carrie, na Charlotte, na Miranda, na Samantha, desitjo que també amb Mr Big i d’altres personatges, Manhattan, els Manolos i el glamour! Tres anys ja era molt de temps d’espera. Comença el compte enrere.

 

La família Walker

 

S’acaba una altra temporada de House. En el seu lloc, aquest estiu, s’emetrà una nova sèrie nord-americana, Brothers & Sisters (Cinco hermanos, en castellà), a partir del proper dimarts dia 3 de juliol a la cadena Cuatro després del darrer capítol de House M.D., si no vaig equivocada. El repart és excepcional; Calista Flockhart (Ally McBeal), Rachel Griffiths (Six Feet Under), Sally Field (E.R.), Ron Rifkin (Alias), Sarah Jane Morris (Felicity) o Patricia Wettig (Prison Break). Altres actors de la talla de Margot Kidder (Superman), Peter Coyote, Rob Lowe o Jason Lewis (Sex and the city), faran acte de presència en algun que altre capítol.

Una família californiana, els Walker, protagonitzen aquesta sèrie. La trama comença quan cinc germans amb les seves famílies, molt units i diferents entre ells, es reuneixen amb els seus pares per celebrar un aniversari. El que no saben és que en aquesta celebració un fet inesperat canviarà les vides de tots els membres de la família.

Als Estats Units s’ha d’emetre la segona temporada mentre que, a casa nostra, la cadena Fox ha estat televisant la primera. I per fi ara, a partir de la setmana que ve es donarà en obert per la cadena Cuatro. Jo només he vist el tràiler i he llegit algunes crítiques i comentaris que els espectadors han anat deixant en els blogs, i diré que pinta bé. Esper les vostres critíques, tant dels que heu vist Brothers & Sisters a la Fox com dels que mirareu per primer cop la sèrie el proper dimarts. Veurem què tal és.

 

Amistat entre mare i filla

Poden una mare i una filla ser, per damunt de tot, amigues? Sincerament, trob que és una mica difícil encara que no impossible. Aquesta amistat, és més senzilla quan la diferència d’edat entre les dues és menor? No sé si a la vida real les preguntes que jo plantejo poden ser afirmatives. Tenguent en compte que la realitat supera la ficció, la sèrie nord-americana Gilmore girls ens confirma que aquest bon enteniment entre mare i filla sí és possible. La sèrie ja va per la sèptima temporada, fet que té molt mèrit tenguent present que cada vegada conten més les audiències en qualsevol programa de la tele, i si la gent no es cansa de Gilmore girls és un bon senyal.

Lorelai Gilmore és una mare soltera de trenta i pocs anys que viu amb la seva filla, Rory Gilmore de setze anys, en el poble fictici de Stars Hollow, Connecticut. Lorelai és conscient que Rory té la mateixa edat que tenia ella quan la va tenir, cosa que la preocupa. Lorelai va decidir educar a la seva filla ella sola, sense l’ajuda del seus pares rics. Però per circumstàncies de la vida, setze anys després, Lorelai fa una visita als seus pares, als que quasi no veu des del naixement de na Rory, perquè necessita diners per poder matricular a la seva filla en una bona escola.  

 

En definitva, la sèrie ens conta la vida de les dues al·lotes Gilmore, dels pares de Lorelai i dels habitants de Stars Hollow. El secret de que ja vagin per la sèptima temporada tal volta sigui per tenir uns personatges molt ben definits, la peculiar relació mare-filla (Rory destaca per ser molt més madura que no pas la seva mare), uns diàlegs trepidants i les continues referències que fan en les seves converses a la cultura, ja sigui música, cinema o literatura (aquestes dues darreres característiques fan pensar que, segurament, la guionista de la sèrie fins a la sisena temporada, Amy Sherman-Palladino, és una gran seguidora de les pel·lícules de Woody Allen, ja que també aquestes característiques s’hi reflecteixen en els  films del geni de Manhattan). Una sèrie entretenguda amb uns personatges bastant reals, el que fa més fàcil que l’espectador es pugui identificar amb les seves històries i els seus sentiments.

Avui dia, amb el ritme de vida i la gran quantitat d’estrès que tots portam, moltes vegades implica que la dona hagi de tenir fills a una edat cada vegada més avançada. Així que aprofito el haver xerrat d’aquesta sèrie per obrir un debat. Trobau que és millor ser una mare jove o més aviat madura? I a l’infant, quin dels dos casos el pot arribar a beneficiar més? També agrairé qualsevol comentari sobre la sèrie Gilmore girls.