Ranma ½

Fa cosa d’uns quinze anys que es varen començar a utilitzar les paraules manga (còmic japonès) i anime (dibuixos animats basats en un còmic japonès qualsevol) al nostre país, diria que arrel de l’aparició de la sèrie Ranma ½ que va emetre Antena 3. És veritat que ja abans es feien dibuixos japonesos a la televisió. Els nostres pares ja varen veure Heidi o Marco al seu temps. Nosaltres, en canvi, ens iniciàrem gràcies a tv3 amb el Dr. Slump, Fly, Musculman, Bola de drac…, cap a finals dels anys vuitanta, i uns anys després seguirem amb Tele5 que ens va oferir Campeones o Oliver y Benji, Bateadores, Juana y Sergio, La panda de Julia, etcètera. Però amb Ranma ½ és llavors quan molts pares s’adonaren que dibuixos animats no era igual a sèrie per a nens. A mi, particularment, ells mai em van dir res ni em van prohibir que veiés Ranma ½ . Com a molt vaig sentir algun comentari desacreditant aquells dibuixos. Tot i així, suposo que no em veien amb cap intenció de posar-me a imitar a cap dels protagonistes, com ara posar-me a saltar, de cop i volta, per les teulades de les cases o bé realitzar un striptease integral davant els demés.

Però com oblidar a personatges tan únics (crec que és la paraula més adient), com les pesades de la Shampoo i l’Ukyo, el despistat del Ryoga, el patós del Mousse, el Genma Saotome que es transformava en un ós panda o el pervertit del vell Happosai? Me’n deixo moltíssims, ho sé! S’ha de reconèixer que la creadora de Ranma ½, Rumiko Takahashi, deu tenir una imaginació desbordant per haver sabut crear una història tan plena d’aventures, tan divertida i tan genial, i amb uns personatges tan surrealistes i estrambòtics. Una de les característiques per les quals va destacar l’animació va ser per lo innovadora que era. On s’havia vist mai a gent que només amb el contacte de l’aigua es transformessin uns en un porquet, altres en panda o bé en una moixa? La metamorfosi més divertida era la que patia el propi Ranma passant de ser al·lot a al·lota en un tres i no res. Es diu que Takahashi va crear una nova forma d’explicar històries d’amor. Em refereixo concretament a aquella en que els dos enamorats es neguen a confessar-se el seu amor mutu i es dediquen a demostrar-se més aviat el contrari, com indiferència i, fins i tot, despreci. I amb una relació com aquesta ens vam empassar un capítol rere l’altre, enganxats, per saber si al final Ranma i Akane es confessarien el que sentien l’un per l’altre. I ho van fer? La resposta la trobareu als còmics, no a l’animació, degut a que l’anime va finalitzar en el tom número vint-i-dos del manga quan n’hi ha un total de trenta-vuit.

Ara podeu disfrutar de Ranma ½ en dvd, a part dels mangas que hi ha al mercat. Jo era molt fan de la sèrie quan la varen emetre per primera vegada. Tenia pòsters, capítols gravats en vhs, bandes sonores, pins, còmics… Alguns us preguntareu perquè no he explicat Ranma ½ a l’apartat còmics. Al Japó, primer surt el manga al mercat i d’aquí es fa després l’animació. Al nostre país, en canvi, el procés ha estat més aviat quasi sempre el contrari, així que la majoria varem descobrir abans l’anime que no pas el manga. A molts Ranma ½ ens va agafar ja crescudets, jo ja devia tenir uns onze o dotze anys, i és més que probable que aquesta sèrie es pugui considerar, per a alguns de nosaltres, com una de les darreres sèries d’animació que varem veure a la nostra infància, tot i que d’infantil no tenia res!

                                                                

 

Llum, foc, destrucció

Fa uns dies vaig canviar la meva sintonia de mòbil per una altra que em va portar records de la meva infància i que és la culpable d’aquest post. Porto la cançó d’inici de Bola de Drac! De vegades també puc ser una mica freak…

A part de que la sèrie fos més o menys bona, crec que som molts els que hem crescut amb Bola de Drac, uns dibuixos animats japonesos de la mà d’Akira Toriyama i que TV3 va tenir la cortesia d’oferir-nos durant la dècada dels vuitanta i dels noranta. La sèrie està formada per Bola de Drac (segurament la part més estimada per els seguidors), Bola de Drac Z (part una i dues) i Bola de Drac GT (darrera part que no vaig veure sencera i ni ganes de lo dolenta que és). Personatges tan emblemàtics com Son Goku, Bulma, Follet Tortuga, Krilín, Vegeta, Trancs, i altres, ens varen acompanyar al llarg d’aquells anys. Cromos, intercanvis de dibuixos, camisetes i còmics varen formar part de la meva col·lecció i segurament també de la de molts dels que sou de la meva generació.

Les cançons d’obertura en català de la sèrie són de les millors que he escoltat, sobretot la de Bola de Drac que és la més emblemàtica i la de Bola de Drac Z, la segona obertura, per la força de la lletra. Torneu-les a escoltar i disfruteu. Quins records!

• Bola de Drac (obertura)

• Bola de Drac Z (segona obertura)

 

Dones d’or

Qui no recorda a Las Chicas de Oro (The Golden Girls)? Jo era molt petita quan la feien però la record per els vespres que quedava a sopar a casa dels meus padrins perquè ells la veien. Era una sèrie molt divertida i, malgrat els anys que han passat i l’edat que tenia jo quan la veia, la recordo força bé.

La gran amistat que uneix a les quatre dones en la ficció, dones d’uns cinquanta i tants anys, comença quan Blanche decideix llogar dues de les habitacions de la casa on viu, a Miami. Les seves companyes de convivència seran Rose i Dorothy i una altra senyora amb la que, en un principi, Blanche no comptava; la seva mare, Sophia, a qui haurà d’acollir degut a que la residència a on s’estava s’ha cremat. Tot i tenir un caràcter diferent entre elles s’ajudaran sempre en els moments més difícils.

Las Chicas de Oro era una sèrie amb molt humor, divertida i això la va convertir en una de les sèries més entranyables de la televisió dels anys 80 i que tots, per suposat, recordem.

     

 

La dama del crim

És cert que actualment les sèries que es fan a la televisió, sobretot les nord-americanes, no tenen ni punt de comparació amb les que es feien fa un temps enrera. Els guions estan més cuidats, el repart és de luxe, s’inverteix molt més en publicitat i el pressupost és major. Degut a que la competència entre les cadenes augmenta, aquestes s’han vist obligades a fer sèries de qualitat. Malgrat tot (i encara que pugui parèixer una mica passada de moda sobretot per la quantitat de reposicions que se’n fan a les cadenes autonòmiques), en el seu moment hi va haver una sèrie nord-americana en que, tot i no gaudir dels avantatges que tendria ara, va estar en antena durant més de deu anys, el que és un veritable mèrit. Estic parlant de S’ha escrit un crim (Murder, she wrote), protagonitzada per Angela Lansbury fent un dels papers més emblemàtics i recordats de la televisió, el de Jessica Fletcher (clarament inspirat en el de Miss Marple, un dels personatges més coneguts dels llibres d’Agatha Christie). Tot i no ser una sèrie infantil, record que vaig començar a veure-la quan tenia uns nou anys. Sempre he tengut debilitat per el misteri, els llibres de Sherlock Holmes i els d’Agatha Christie. Fer-me gran seguidora de na Jessica Fletcher era qüestió de temps.

         

La seva emissió va tenir lloc des de l’any 1984 fins al 1996, etapa en la que la famosa escriptora de ficció comença escrivint les seves novel·les a màquina i acaba fent-ho amb ordinador. Un total de 264 d’episodis són el total de crims que la senyora Fletcher es va trobant allà a on va, ja sigui quan va a promocionar els seus llibres, a visitar amics o parents, durant els seus viatges, o bé sense remenar-se de la casa a on viu al poble de Cabot Cove. La gran actriu Angela Lansbury encarna a una escriptora vídua, aventurera, intel·ligent, alegre, oberta, i de vegades una mica pesada per ser especialista a ficar el nas a on no li demanen.

Al llarg dels dotze anys d’emissió de S’ha escrit un crim, es varen editar diversos llibres basats en la sèrie i gran quantitat d’actors coneguts varen aparèixer en alguns capítols, com ara; Tom Selleck, George Clooney, Courtney Cox, David Hemmings… Un cop finalitzada a l’any 1996, posteriorment es varen fer un total de quatre pel·lícules titulades; Murder, She Wrote: South by Southwest (1997), Murder, She Wrote: A Story to Die For (2000), Murder, She Wrote: The Last Free Man (2001) i Murder, She Wrote: The Celtic Riddle (2003). Per el que jo tenc entés, a casa nostra no s’han editat aquests films. 

Angela Lansbury va aconseguir el paper de la seva vida fent de l’escriptora de novel·les de misteri J.B. Fletcher, un paper que la va fer més coneguda i popular que no pas la seva llarga carrera cinematogràfica dels anys anteriors. S’ha escrit un crim, es una sèrie que crec que molts recordem amb certa tendresa. A mi almenys encara ara m’encanta!

 

La flor de set colors

Fa poc fent neteja a la casa de camp vaig trobar, mentre mirava entre les meves juguetes i contes de quan era petita, l’àlbum de cromos d’aquesta sèrie d’animació japonesa de finals dels anys setanta i produida per Toei Animation. Té un total de cinquanta episodis d’una mitja hora de durada cada un.

El misteri de la flor màgica (Hana no Ko Run Run) comença quan a na Lilí, una al·lota descendent dels esperits de les flors, Katty i Neba, un moix i un ca que xerren, li comuniquen que té la missió de trobar la flor de set colors. Amb l’ajuda dels dos i d’un talismà que li permet invocar el poder de les flors, Lilí viatjarà per tot el món. Durant el seu camí es creuarà constantment amb el malvats Tobi i Boris, el quals volen aconseguir la flor per així poder regnar en el país de les fades. A part de Katty i Neba, cada vegada que Lilí corr un gran perill, apareix en Celli, un home misteriós que els segueix per tot allà a on van.

    

L’argument és bastant simple, fins i tot se la podria catalogar de ser una sèrie una mica cursi, però a mi m’encantava! Sé que no arriba ni a les soles de les sabates a Candy Candy, encara que a mi m’agradava més aquesta, potser perquè quan feien Candy Candy jo encara era massa petita per entendre tanta tragèdia. El misteri de la flor màgica eren uns dibuixos entretenguts i t’ensenyaven a estimar la naturalesa. M’encantaven la flor de set colors (segurament per això, de forma inconscient, ara m’agraden tant les orquídies ja que és l’única flor real que se li assembla una mica) i aquell talismà màgic que portava na Lilí.

Quan rememor totes aquestes sèries m’adon que de petita volia ser molts personatges de ficció per poder fer les mateixes coses que ells; na Lilí per l’amulet, na Lois Lane perquè en Superman em fes volar, tenir amics tan especials com Els Diminuts (The Littles), i molts més. Però creixes i un dia te’n adones que això no és possible perquè forma part d’un món que no existeix. I quina llàstima, no trobeu?