Marilyn Monroe

Segurament des que era petita ja es veia venir que en el futur tiraria per la part artística. El dibuix sempre ha aconseguit relaxar-me d’una forma que fins no fa gaire no n’era conscient. Durant l’època de la carrera vaig dubtar molt de si havia triat els estudis adequats. Per una sèrie de circumstàncies viscudes a l’escola d’art, que no venen al cas explicar, vaig deixar de pintar pel meu compte, tal com duia fent des de nina, durant anys.  El dibuix no va tornar una mica de nou a jo fins que no vaig començar a treballar a l’actual feina, pintant per als companys personatges estil còmic  als post-it. Un d’ells, per l’aniversari dels meus 24 anys, me va regalar un quadern A3 i una capsa de llapisos de colors perquè no deixés mai de dibuixar. Ara puc afirmar que m’he reconciliat amb aquesta part de jo i de la meva vida que fins no fa massa rebutjava; la pintura. Les imatges que veieu són una petita mostra d’alguns dels dibuixos que he fet (aquests pertanyen a la col·lecció dedicada al cinema, a tamany A3 a la realitat i fets a llapis). Especialment m’agrada pintar retrats, plasmar els rostres de la gent, els seus sentiments. No sempre és fàcil. Una vegada vaig sentir a dir que només es poden arribar a dibuixar quasi a la perfecció tan sols aquelles cares que es saben llegir i interpretar, que transmeten un sentiment que només qui els pinta pot arribar a entendre. I és bastant cert.

James Dean

Rita Hayworth

Al llarg dels anys, i respecte als meus dibuixos, he escoltat opinions tant bones com dolentes, però me qued amb la que me va fer un il·lustrador mallorquí que havia treballat per a Walt Disney i Dreamworks. Me vaig apuntar al seu estudi, a Palma, per a perfeccionar la meva tècnica en dibuix artístic, d’això ja deu fer uns nou anys. Amb ell vaig pintar el de Rita Hayworth que podeu veure aquí i me va dir: “És el millor dibuix que m’ha fet un dels meus alumnes des que vaig obrir l’estudi”. I jo tota contenta, com no, però són paraules que se me varen oblidar durant força temps. És increïble com he trobat a faltar el dibuix sense ni tan sols adonar-me’n, fins ara.

(La mala qualitat de les fotos es deu a que estan fetes directament a dibuixos ja emmarcats amb vidre).

Voldria poder gaudir d’una pluja com la que cau aquests dies al teu costat, tastant-te, per entendre què succeeix dins meu i recordar el gust que tenen uns llavis quan els beses.

Voldria que me donessis una mica d’escalfor i que els teus braços envoltin el meu cos cada vegada que me senti perduda.

Voldria que el pròxim missatge al mòbil que rebés fos el teu i que una simple cançó, la més senzilla i tendra, la féssim nostra, per no oblidar-te.

Voldria estar prop teu, escoltar-te, riure, ajudar-te quan me necessitis, si me deixessis, i creure que tu no me fallaràs, que aquestes llàgrimes que rodolen per les meves galtes no vessen en va.

Voldria saber que me comprendràs, que me donaràs el suport que ara mateix me falta per part d’aquest món que no entenc i que me produeix tant neguit.

Voldria creure que arribat el dia t’adonaràs de la meva existència i que hi podré tenir cabuda en tu.

Voldria assegurar que existeixes de debò perquè tots aquests voldria puguin ser reals.

Voldria deixar de somiar i que tu me despertessis…

Es Capdellà és el poblet del qual vaig fer menció al post anterior i on he passat els darrers dies de les meves vacances. Situat a tan sols tres quilòmetres de Calvià i amb la figura imponent del Puig de Galatzó al fons amb els seus 1.027 metres d’altura, el poble va ser construït entre els segles XVII i XVIII pels treballadors de les cases senyorials que hi ha pels seus voltants. M’he refugiat a la casa familiar, que té més de dos-cents anys, perquè necessitava pensar, reflexionar, i estava convençuda que seria un bon lloc per fer-ho. He llegit, passejat, vist pel·lícules, acabat un relat que feia mesos que me duia de cap, he mirat la pluja des de la finestra del segon pis com queia sobre el poble i m’he instal·lat a les nits al jardí per observar les estrelles.

Potser al final, l’únic que cercava era recuperar una mica d’aquella nina que era jo quan hi anava a passar els estius, ja fa molts anys. Aquella nina que anava amb la bicicleta pel camí de pedra de la imatge de l’esquerra, que condueix fins al Puig de Galatzó, a la recerca dels mateixos misteris que llegia a les novel·les infantils. O aquella nina que a les verbenes del poble esperava que algun al·lot la tragués a ballar any rere any sense perdre l’esperança. O aquella altra que anava a la biblioteca a agafar llibres d’astronomia per així als vespres poder contemplar, amb cert coneixement a través del telescopi, aquell espai ple de punts blancs i foscor tal volta perquè el món d’aquí abaix ja li començava a resultar una mica asfixiant, però d’això encara ella no n’era conscient.

A les nits, mentre intent adormir-me en una habitació plena d’ombres, m’arriben renous del pis de dalt i d’abaix que m’acaben posant dels nervis i me fan imaginar tot un seguit de coses estranyes com que igual no he tancat bé la porta d’entrada ni la del jardí i ha entrat algú. Qui me sentirà si crit allà? O bé que hi ha presències invisibles que es mouen per la casa, ànimes de gent que la va habitar i va morir allà en un passat llunyà. Encenc el llum. No hi ha res fora de lloc. Igual no ha estat una bona idea venir aquí uns dies pel meu compte. De cop me sent petita i sola entre aquelles parets gruixudes d’una casa que a vegades sembla que parla. Tal volta sigui cosa de la fusta de les vigues o dels mobles antics…

El darrer dia, a l’horabaixa, unes hores abans de partir cap a Palma, vaig al bar i deman un tallat descafeinat de sobre. Mentre, pens en moltes coses; en el que he reflexionat durant la meva estada al poble, i alhora en res. En castellà diuen una cosa així com, agua que no has de beber déjala correr. Crec que fa molt que retenc massa aigua inútil que tard o d’hora sé que m’ofegarà. L’hauria de deixar passar, que flueixi cap a una altra direcció. Mir la gent que passa o s’asseuen a la terrassa, la immensa majoria ciutadans alemanys tant residents com turistes.  Me serveixen el cafè. M’assabent en aquell moment que la marca (la diré) Nescafé ha canviat els missatges que hi havia al dors dels sobres de cafè per divuit models nous. Me toca el següent (obvieu la foto de la besada, l’important és el que hi ha escrit):

Un senyal? O sóc jo que ho vull veure com a tal? Existeixen realment aquest tipus de senyals? És igual, estic cansada de pensar. Me bec el cafè, pag i me’n vaig per acabar de preparar-ho tot per a la tornada. Després ja només m’ha quedat esperar el bus que m’ha portat de nou al món real.

Color taronja: Representa al sol i al foc. S’associa a la felicitat, la calidesa, l’alegria, l’entusiasme, l’èxit, l’atracció, la creativitat i la determinació.

Fa un temps que em sent taronja en alguns aspectes. I sí, quan un/a pensa en positiu les coses comencen a rutllar i els desitjos es van complint, a poc a poc. A dos mesos del meu pas per Eivissa, aquest cap de setmana toca Menorca i, per tant, hauré vist realitzat part del meu somni de conèixer, més aviat del que creia, les Illes Balears. Podria posar altres exemples com aquest però crec que no vénen al cas. Objectius, il·lusions i ganes, moltes ganes d’aprofitar tot allò que m’està oferint la vida, de no deixar passar cap oportunitat (sempre que em sigui possible)  i de procurar mirar per la part bona aquelles altres coses que no poden ser. Mentre escric aquest post, amb el ventilador a tota llet a la vora, he triat algunes de les lectures que vull que em facin companyia aquest proper mes d’agost, malgrat ser conscient que no els podré llegir tots. (Si voleu veure els títols dels llibres podeu ampliar la imatge). Estic amb el darrer d’en Larsson i, quina llàstima que això ja s’acabi! Què hagués pogut passar en futurs toms, si s’haguessin escrit, respecte a na Lisbeth i en Mikael? El cert és que mai ho sabrem. 

Seguint amb el tema del color, el taronja crec que és un color força estiuenc. A més a més, darrerament estem constantment en alerta taronja per mor de la calor, menys avui que l’alerta a les illes és vermella! Fa uns dies que no són per sortir al carrer (aquest matí quasi he quedat estesa al terra, al mig de la Plaça d’Espanya vora l’estàtua de Jaume I, degut a aquesta bafarada calentota que ens envaeix i que no ens deixa respirar). Val a dir també que, les dues peces de roba que em vaig comprar la setmana passada són de color taronja, sense haver-ho fet amb intenció. M’agrada el taronja i aprendre a veure el món d’aquest color.

Estimat amic Gregor:

Tenia només setze anys quan vaig conèixer la teva història. Record que era angoixant i que em va impactar molt però t’he de confessar que no vaig saber comprendre del tot el teu sofriment, fins ara. Això sí, potser el comprenc un poc  a la meva manera, ja t’ho faig saber.

Entenc aquella fredor interior i aquella por que et degueren envair els dies posteriors a la teva metamorfosi, sentint-te totalment indefens, desemparat, mentre que un moviment tan senzill com és llevar-se del llit esdevenia una acció més aviat impossible de portar a terme perquè el teu cos era de cop una càrrega massa pesada. I la gent, Gregor? Tu ho saps millor que ningú. Un dia hi són, demà ja no. On era la teva família quan més la vares necessitar? La gent està amb altra gent només per interès? Quan ja no els vares ser útil et varen deixar de banda però, a vegades, el per què les persones s’allunyen de nosaltres pot arribar a ser tot un misteri. Llavors et demanes una vegada i una altra què ha passat, què has fet malament, per a haver arribat a aquesta situació. T’acabes guardant els pensaments per a tu i, a poc a poc, una amargor i una ràbia que fins no fa gaire desconeixies et van creixent a dins, sentiments que van florint cada dia una mica més. Ja no somrius tant, no. Et trobes amb la solitud de cara, com una bufetada, una solitud no triada, no volguda, o potser sí fins a cert punt. T’angoixes i t’angoixes tant que t’adones per primera vegada, tot i saber-ho de sempre, que tens un cor que està viu, i ho saps perquè batega però amb més força del que és habitual i et fa mal quan ho fa. I al final, estimat Gregor, dins la teva desgràcia, sé que l’únic que vares desitjar era tenir algú amb qui poder parlar i que et comprengués. Però no hi havia ningú, ni mai hi hauria un algú per a tu, perquè a ningú li agraden els bitxos rars, Gregor Samsa, i tu ho eres, tal com ho sóc jo i ho són moltes de les persones anònimes amb les que em creuo cada dia pel carrer, com també ho deuen ser alguns i algunes dels qui llegiran aquesta carta que ara t’adreç. Però la gran majoria encara no s’han adonat que estan dins el grup dels insectes estranys ni, per tant, saben que han sofert ja una metamorfosi. I després d’aquest escrit jo em deman, amic meu, en què ens basem la societat en general per a definir i dir amb tanta alegria qui (o què) és rar i qui no? 

Per acabar, salutacions a K. de part meva quan el vegis. Una abraçada,

                                                                                                      C.

Fa un any, tal dia com avui, m’havia anat a dormir amb un sms de felicitació i em vaig llevar amb la notícia que havies partit, per sempre. No aconseguesc oblidar encara aquella habitació freda d’hospital tan impersonal. Potser no ha passat el temps suficient perquè la memòria s’encarregui de projectar només els  bons records i arxivar els més desagradables.

M’agradaria poder dir-te tantes coses!, explicar-te com m’ha canviat la vida en un any, la quantitat de somnis que se m’han i se m’estan complint. Trob a faltar aquelles converses sobre política que feies tan divertides, aquelles xerrades sobre cinema clàssic i sobre actors i actrius que ja no s’estilen, les històries de la guerra i la teva joventut… Durant aquells darrers dies que vaig passar amb tu vaig aprendre la lliçó més valuosa que m’ha donat la vida fins ara i que va marcar un abans i un després en la meva forma de ser i  de pensar. He après que la vida passa molt aviat i cal aprofitar-la. Que la por mata les oportunitats que ens van sorgint al llarg del camí i que molts trens només passaran un cop a la vida. Que cal guiar-se més pel que un senti i no regir-se tan sols pel què diran ja que ningú mai t’agrairà res.

Però encara em queda molt camí per fer. Promet aprendre a cercar una finestra quan se’m tanqui una porta i no esperaré a veure si aquesta s’obri algun dia. No vull perdre més el temps. Seguiré marcant-me metes, petits somnis que es puguin realitzar perquè també sé que hi ha il·lusions que poden acabar fent mal. Continuaré deixant la por al marge, una por que mai m’ha donat res de bo. Algun dia sabré dir el que sent sense temor a que em jutgin o es riguin de mi, a no ser tan rígida i deixar-me portar més pel moment que visc, com feies tu, padrí, perquè això ens apropa una mica més a la llibertat i tu vas ser-ho tot i els temps en que et va tocar viure.

No fa gaires mesos li vaig dir a un blogaire que em resultava més gratificant escriure al blog que no pas a la revista per la senzilla raó que al blog sóc conscient que hi ha gent que em llegeix i a la revista no ho sé.

Però ahir vaig tenir un d’aquests petits moments de felicitat que es donen de tant en tant. Certa persona va trobar de casualitat a internet una columna de Miquel Sbert i Garau publicada al diari Última Hora el dia 14 de gener d’enguany (i jo sense saber-ho fins ara) en que es feia ressó d’un article sobre blogs que vaig escriure per a la revista Lluc a finals de l’any passat. Em va fer molta il·lusió perquè era una cosa que no m’esperava i això em motiva una mica més a continuar escrivint.

Si voleu llegir la columna sencera podeu clicar aquí.

La ´reblogución´ ya pasó. En la era de las redes sociales, sólo aguantan los mejores y más constantes autores de ´posts´. DIARIO DE MALLORCA ha sondeado sus opiniones y las ha contrastado con las de un escritor que sólo publica en papel

Una bloguera navega por el ciberedén de la literatura para solazarse con los ´posts´ . Foto: Manu Mielniezuk

M. ELENA VALLÉS. PALMA.

-Dicen que las redes sociales se han cargado los blogs.

-¿Ah, sí? Primera noticia.

Tal cual contesta Agustín Fernández Mallo (El hombre que salió de la tarta) a uno de los rumores que atraviesan el magma de internet, a uno de los vaticinios de teorizadores y observadores de la era digital. El bloguero Toni Ibáñez, autor de Catosfera (Edicions UIB), Premi Tecnologies de la Informació de la UIB Assaig, cree fehacientemente que los blogs están a la baja por culpa de Facebook: “Un blog dura una media de dos años. Es cierto que con el boom de las redes sociales sólo sobrevivirán los de mayor calidad. Quizás había demasiados”. Comprobamos: en efecto, multitud de blogs literarios producidos en la isla han sido cerrados o hace muchísimos meses que sus autores no los actualizan.
Gran parte de los que practican la escritura de mano abierta (así se llama a los que ensayan en la escritura virtual) creen que el blog es una manera más de experimentar con la literatura. “Escribir de manera inmediata y sin apenas corrección era algo que no había explorado nunca. El blog es una herramienta que me permite investigar”, declara el articulista de este diario Biel Mesquida (Plagueta de Bord). Maria Victòria Secall (El pèndol de petites oscil·lacions) casa con esta idea: “El blog es una herramienta interesante y llena de posibilidades, un laboratorio de ideas y tendencias, un borrador compartido, una urgencia de decir que es contestada”. El escritor José Carlos Llop, con una destacada producción dietarística -siempre en papel-, calza el contrapunto de toda esta historia: “Los blogs pueden estar bien o muy bien siempre que no se confunda el delirio con la literatura, o la contundencia de la ignorancia con el espíritu crítico, o la necesidad de satisfacción narcisista con la calidad de la escritura”.
Cuando hablamos de género, los hay entusiastas y los hay reticentes, aun viendo en esas ventanas digitales una escritura algo distinta, “que participa de algunas características de diferentes géneros literarios y los atraviesa: carta, aforismo, diario, ejercicio de estilo, relato breve, poesía, crítica, pincelada de un ensayo… Quizás sea un género literario”, dice Secall. Mesquida destierra la idea de que se trate de un género, “simplemente porque no creo en los géneros. Todo es escritura. Un blog es una herramienta que te permite explorar territorios desconocidos”. Fernández Mallo va un poco más lejos, arriesga: “Cambiarán el género memorialístico”. Gran parte de estos escritores de mano abierta, como Benjamí Villoslada (Bitassa a lloure), que mantienen un blog sostienen que el soporte digital permite enriquecer el texto: “Hay apoyo fotográfico, se pueden colgar vídeos o incorporar enlaces. Todo es visual, como en la poesía de Joan Brossa”, resalta Villoslada. La tecnología afecta a la escritura: “se escribe en breve, en fragmentos, es un formato pensado como dietario”, continúa. Fernández Mallo atiende incluso a la recepción; cree que los blogs han creado una manera de leer propia: “La lectura es sincopada y rota. Internet es de momento un gran cajón lleno de todo tipo de basura. El lector no tiene guías, está solo, y eso condiciona la manera de dar y de recibir información”. A esta observación, añade Llop: “Algunos blogs a veces parecen más una agencia de publicidad de su autor que otra cosa más seria relacionada con la literatura”. Y continúa el escritor de mano cerrada: “Cuando algunos de mi generación instauramos en España el diario como una forma más de la literatura de autor parecía que éramos una pandilla de exhibicionistas. Qué risa. Algunos de los que decían eso tienen ahora un blog, una página web o una ventana digital”. Caterina Cortès (No em diguis que és un somni…) se pone defensiva con lo de la basura radioactiva de la red: “Se hace buena literatura en internet. Aún se tiene la mentalidad de que sólo vale el artista o escritor que publica, sale en la tele o en prensa”.
La interactividad es otra de las cuestiones que se aprecian, pero con matices. Dice Mesquida: “De cada cien comentarios, uno vale la pena. Yo los leo con escepticismo. Recibes insultos a veces”. Villoslada cree que los escritores que sólo escriben en internet tienen más en cuenta los comentarios de los internautas. Los que escriben en papel, menos. Fernández Mallo añade que en los blogs el escritor está mucho más expuesto: “Eso cambia la relación del autor con su lector. Se acerca más al modelo de grupo de pop. Los blogs serían a la literatura lo que los conciertos en directo a la música”, sentencia.
Ningún autor responde un sí rotundo cuando se le pregunta sobre la publicación en papel de las entradas del blog. Mesquida comenta que si se lo planteara quizás sí lo haría, “pero tras un arduo trabajo de selección y corrección”. Fernández Mallo no duda: “Sí, por qué no. Supongo también que sería por narcisismo. No sé si esa publicación en papel aportaría algo nuevo. De momento, el vertido de blogs a papel está resultando un poco fracaso. No se venden bien esos libros. El blog es algo del momento. En diferido, perdería frescura. Es como oír a un cantante en play-back”. A Llop se le ha preguntado lo contrario, si publicaría un blog, a lo que alega: “Si ése fuera el único medio disponible, pues sí, claro”.
La mayoría de escritores de la isla escriben en su blog a cara descubierta, con nombres y apellidos. Villoslada revela a Frannia (http://frannia2.blogspot.com), alguien supuestamente de sexo femenino con quien sólo se puede hablar vía e-mail: “Uso pseudónimo sin ninguna pretensión egotista. El pseudónimo me da un cobijo necesario de anonimato, de juego, de alter-ego, pero es una muestra también de cobardía cuando a veces se nos hace difícil asumir ciertos escritos cuando no han sido fruto de un ejercicio literario cuidado”.

Retornar al món real després d’un somni no és gens senzill. Ara per ara però, només em calma el passeig prop de la mar, encara que el fred de l’hivern em geli l’ànima, i asseure’m a un dels molts bancs que hi ha. Tenir com a única companyia l’ombra de la Seu i quedar-me observant l’aigua mentre m’envolta un silenci només trencat pel soroll pausat de les ones, un soroll hipnotitzador que em convida a seguir el mateix camí que han seguit elles per arribar fins a on sóc jo. L’únic camí possible per poder arribar a on ets tu. Perquè necessit tornar-te a veure, sentir la teva olor i recordar de nou la sensació d’aquella darrera abraçada que em vares fer ja fa molt de temps. Aquella abraçada que per uns instants breus em va aconseguir aïllar de la resta del món, em va reconfortar i em va assegurar, sense fer falta que tu m’ho diguessis, que tot sortiria bé. La recordes? Necessit tornar a sentir-la dels teus braços amb aquella calidesa que desprenien, una calidesa que no he pogut oblidar. Perquè necessit saber  altre pic que, a partir d’ara, tot anirà bé…

Després de compartir un programa de ràdio, després de presentar el llibre de la Catosfera literària i després d’unes setmanes en que no ens acabàvem de posar d’acord, a la fi ahir vaig aconseguir quedar amb na Maria Victòria del blog El pèndol de petites oscil·lacions per a fer aquell tan esperat café al mític Bar Bosch de Palma, trobada que haviem acordat de dur a terme des de feia uns mesos. Durant dues hores, que em varen passar volant, riguérem i parlàrem de temes molt diversos. Va ser un horabaixa realment entranyable. Na Maria Victòria és una dona intel·ligent, molt agradable i senzilla. La veritat és que haver conegut a una persona com ella és molt d’agrair. Esper tornar a repetir la trobada! A part de tot això, escriu d’allò més bé així que us anim a visitar el seu blog.

En els meus inicis com a blogaire, em pensava molt tot allò que penjava per tal de ser llegit. No vaig posar-me una foto meva fins que no va passar prop de mig any. Volia escriure un blog perquè m’agrada escriure i de pas tenir l’oportunitat de compartir i debatre amb altres usuaris, encara que fos de forma virtual, sobre certs temes. De mica en mica, em vaig anar animant, vaig pensar que potser em perdia coses importants estant com a usuària anònima. M’alegro d’haver rectificat la meva conducta i que la vida m’hagi donat l’oportunitat de conèixer persones tan interessants com la mateixa Maria Victòria, entre altres blogaires. Donar les gràcies, per tant, als blogaires que ja conec, als que encara no he conegut i que poster coneixeré, o no, per aportar tantes idees, sentiments, notícies i recomanacions en els seus posts. Només puc parlar, en el meu cas, coses positives d’aquesta eina que ens ofereix internet, que motiva als internautes a escriure, a reflexionar i a opinar. Hi haurà èpoques en que potser estarem molt motivats a escriure, altres que no tendrem temps per portar el blog al dia, i d’altres que no sabrem què explicar, però no abandonem els nostres blogs ni deixem de visitar els dels demés perquè pens que aquesta activitat tan senzilla ens enriqueix a tots. Al manco a mi sí.