I love…

Segons els experts, diuen que a la vida d’una persona només es tenen un total d’un i tres grans amors, d’aquests que et canvien i et fan perdre el nord. Però algunes, mentre esperem l’arribada d’aquest primer, segon o tercer amor, ens adonem de la quantitat de coses que ens pot arribar a oferir el món, com ara per exemple; una ciutat. Palma té una gamma infinita de possibilitats; restaurants, cafeteries, tendes, llibreries, cinemes, museus…, una ciutat en la que no hi té cabuda l’avorriment. És una delícia contemplar-la tant un dia de pluja com un dia de sol radiant sense núvols amb un cel tan blau que enlluerna, i poder passejar per els seus carrers, per el casc antic, per racons plens d’històries i fantasmes que aguanten amb certa dignitat el pas del temps. Badar, sense presses, pel carrer de Sant Miquel, ple de pintors, músics i estàtues humanes que arriben fins a la Plaça Major, formant una barreja de colors vius i alegres. Apropar-se fins a la Seu i des d’allà contemplar el Parc de la Mar, el Passeig Marítim, el Castell de Bellver, i el mar. Palma, Mallorca, un tros de terra entre aigües mediterrànies que em provoca sentiments contradictoris segons l’estat d’ànim, tant d’immensa llibertat com repentinament em sento presonera d’aquest espai limitat. Com tot a la vida, Palma pot provocar certa angoixa, incomprensió, solitud, però quan menys una ho espera, et fa sentir agraïda, acompanyada, afortunada i fins i tot estimada. És una mica imprevisible, com els homes. I aquí em teniu, enamorada de la meva terra, de la meva ciutat, una illa de la que no puc estar allunyada gaire temps perquè l’enyoro, com s’enyora a un amant quan està enfora. Segurament molts pensareu que estic boja però tant és, perquè a la meva manera també estic enamorada i no m’importa el que pensin els demés ni el que passa al meu voltant. Per tant, per als enamorats de la vida, de l’art, dels llibres, de les ciències, de qualsevol cosa (perquè avui tots fem una mica de festa), feliç dia dels enamorats!

Com a aclariment, tot s’ha de dir, prefereixo el dia de Sant Jordi, el llibre i la rosa. A veure si aquest any, el 23 d’abril, aconsegueixo passar-lo a Barcelona.

 

Més enllà del mar hi ha el paradís

Més enllà del mar hi ha el paradís, filla… Això és el que em va dir el meu pare quan jo encara era molt petita. M’agafava de la mà i anàvem caminant des del poble fins a la costa per veure el mar, el Mediterrani. Ens asseiem a una roca i contemplàvem aquella immensitat d’aigua que es perdia en l’horitzó. Em parlava del món meravellós que hi havia a l’altra costat però que no podíem veure amb els nostres ulls. Xerrava d’una terra plena de possibilitats, amb llibertat d’expressió, on la dona era lliure i tothom podia estudiar. Evidentment, també hi havia coses dolentes, em deia, tal com passa a totes les societats i països però moltes eren millors que les que teníem al meu poble, al meu país, a l’Àfrica en general. Un dia, quan hagi aconseguit molts diners amb el negoci t’enviaré al paradís, filla, a aquella terra meravellosa perquè puguis estudiar el que vulguis, ser una dona lliure i casar-te amb qui vulguis, per amor… El pare m’havia parlat tant del paradís que el vaig somiar molts cops a les nits i vaig arribar a creure que hi aniria algun dia, de tant convençut com estava quan m’ho deia. Desgraciadament, els desitjos no sempre s’acaben complint, com molts ja sabeu, i la vida t’acaba portant moltes vegades per el camí contrari a l’esperat, sobretot a un país com el meu, on ningú té dret a decidir per si mateix.

El meu pare, tot i ser un home fort i sa, va morir de cop, sense avisar. Un dia la mare i jo el varem trobar a la tenda, estès al terra. El cor se li havia aturat massa prest. Encara era relativament jove. Poc després, la mare va emmalaltir. No va superar mai la mort del pare. Jo tampoc però em feia la forta davant ella, per tal que no s’enfonsés encara més. Varem malvendre la tenda perquè al meu país no deixen fer feina a les dones, a no ser que sigui al camp. Tampoc ens deixen anar a l’escola. Però tot i així jo vaig aprendre a llegir i escriure i una mica de matemàtiques i història gràcies al papa, que sempre va ser una persona autodidacte i molt intel·ligent.

L’home que ens va comprar el local tenia cinc fills i bastants diners, però no era ric. Al meu país llevat d’algunes excepcions ningú no és ric. N’hi ha que sobreviuen i d’altres que malviuen. Aquest home pertanyia al primer grup. L’home, la seva esposa i la meva mare van decidir que em casaria amb el fill major. Jo no volia. En aquells moments era quan em venien al cap, amb molta força, les paraules i promeses que m’havia fet el pare tants cops mentre seiem en aquella roca de la costa. Si fos allà no hagués consentit el meu casament, és clar. Però la mare em va fer entrar en raó, entre llàgrimes i contra la seva voluntat. Era el millor per a mi, em deia, i més ara que el pare ja no era amb nosaltres. Ella no em podia donar res. No em quedava cap altra opció si no volia acabar prostituint-me o treballant nit i dia al camp per quatre doblers que no em servirien de res. I així ho vaig fer. Als quinze anys vaig tenir la meva primera filla…

Ara en tinc vint-i-cinc i tinc tres nens i una nena. No estava enamorada del meu marit el dia que em vaig casar. Mai ho he estat. No oblidaré el primer cop que em va posar les mans a sobre… Em va fer fàstic des del primer moment en que el vaig conèixer i aquesta sensació no va fer més que augmentar amb els anys. L’evito sempre que puc i em continua fent fàstic, i així serà fins el dia que em mori.

Sempre que em puc escapar una estona dels meus fills i del meu marit, m’apropo fins a la costa i observo el mar. M’assec a la mateixa roca que seia amb el meu pare quan era petita i imagino que encara és allà amb mi. Miro cap a l’horitzó i somio amb aquell paradís perdut. Sóc conscient que no em vull anar sense els meus fills i me’ls estimo massa com per a deixar-los aquí, però no els podria dur amb mi. Si partís sola, el meu marit faria el possible perquè no els tornés a veure mai més… D’alguna manera, sento que he decebut al pare però, quina altra opció tenia, pare? Mentre penso, no deixo de mirar el mar. Aquell lloc, el soroll de les ones del mar, la brisa marina que m’acaricia la cara…, em relaxa. És una imatge que sempre porto a dins meu i m’acompanya vagi a on vagi, una imatge que fa que segueixi somiant amb aquella terra plena de possibilitats. Encara que sé que no el podré realitzar mai aquest somni, aquest engany d’imaginar-me que sí es farà realitat algun dia, aquesta falsa il·lusió que m’he creat, m’ajuda a ser forta i a mantenir-me viva dia a dia, mentre estic atrapada en una existència que no li desitjo a ningú, plena de misèria, fam, desamor, desesperança, violència… Una vida de la que en sóc presonera contra la meva voluntat.

 

L’exposició

La Júlia, sola en un racó tot i ser la protagonista de la festa, es mirava una mica absent tota aquella gent que voltava per la galeria d’art. La majoria, estava convençuda, només havien vingut per l’aperitiu i les copes de cava, no pas perquè la seva exposició els interessés. Per què enganar-se? La seva carrera com a escultora estava en decadència. La crítica li ho repetia constantment. El seu estil estava desfasat, passat de moda. L’intent de rellançar la seva obra estava sent un autèntic fracàs. Com se li havia pogut passar per el cap mirar d’aconseguir de nou aquell èxit del que havia gaudit feia vint-i-cinc anys?

La fama l’havia agafada de molt jove. En aquella època era força atractiva. Tot i que hi havia alguns periodistes, artistes i d’altres que miraven de conquistar-la, ella només tenia ulls per a l’escultura, la seva gran passió, fins que va conèixer al que seria el seu home, en Carles. Era deu anys més gran que ella, encisador, elegant, cavaller, atent i un metge de prestigi. Es va enamorar d’ell fins al punt de voler casar-s’hi, deixar al marge la seva carrera com a escultora i convertir-se en mare d’una nena, la Marta que, tot i que l’estimava molt, mai havia desitjat tenir. Ho va fer per en Carles a qui li agradaven molt els nens, un home que tot i la ceguesa que Júlia va patir durant els primers anys de matrimoni, li havia estat infidel amb vàries amants des de sempre. Aleshores per què seguia fent, davant ell, com que no ho sabia si ja no se l’estimava? De fet, li era ben igual que en Carles no fos allà amb ella en un moment tan important com era aquella inauguració d’una nova exposició de les seves escultures. Però així ti tot, li varen entrar de cop ganes de plorar encara que es va saber contenir. La seva vida era i havia estat un autèntic desastre, un malson. Als seus cinquanta anys, encara que continuava sent força atractiva, es sentia lletja, tant per dins com per fora.

Per tant, el seu pensament seguia estant ben lluny d’aquella galeria. Tot i així els seus ulls es varen fixar amb un home que l’observava des de feia estona. Ell li somreia mentre les seves mirades es varen creuar. Va ser en aquest instant quan es va adonar que era un somriure que recordava molt bé. L’home es va anar acostant cap a ella. La Júlia va sentir com, inesperadament, les seves cames li començaven a tremolar i el ritme del seu cor s’accelerava. Era en Bernat, l’únic novio que havia tingut abans d’en Carles i a qui feia més de vint-i-cinc anys que no veia. Havia estat en Bernat qui havia tallat la relació quan ella començava a ser reconeguda com a escultora per casar-se amb la cosina de la Júlia…

[Aquest relat i la seva continuació, juntament amb relats d'altres blocaires, al bloc Personatges itinerants]

 

Trucades i missatges que no arriben

Avui és un dia especial per a tu. És el teu aniversari i, a més a més, tens la sort de que aquest any cau en dissabte. No tens res organitzat. No t’agrada organitzar les coses amb massa temps d’antelació, sinó més aviat improvisar sobre la marxa, el mateix dia, a mesura que la gent et truca per felicitar-te. Ja miraràs de fer alguna cosa de cara al vespre amb els amics. Com oblidar la gran festa de l’any anterior?

Al matí, et permets d’estar al llit una mica més del que és habitual, sota la flassada. El telèfon de la tauleta de nit sona. Primera felicitació. És la mare per desitjar-te un bon dia d’aniversari i recordar-te que avui tens dinar familiar; els pares, la germana, el cunyat i tu. Les següents felicitacions arriben de les teves dues ties i la cosina. A continuació, et lleves amb molta il·lusió perquè esperes que avui sigui un dia especial. Berenes lleuger, et dutxes i t’arregles, i connectes el mòbil. Són quasi les 12:30h i no has rebut cap trucada ni cap sms. Et desanimes una mica però penses que no passa res, que queda molt dia per endavant.

Al restaurant, tot i passar-ho bé amb la família, no pots evitar d’estar mirant el mòbil cada dos per tres. Són quasi les cinc de l’horabaixa. En acabar de dinar, la teva germana et proposa d’anar al cinema amb ella i el seu al·lot més tard. Els ànims se t’estan anant per terra. Li respons que ja li diràs coses. Penses que potser el mòbil no et funciona, el mires i fas una sèrie de proves però veus de seguida que sí que va bé, que encara és viu. De cop, quan arribes a casa, el mòbil emet aquell so que anuncia un missatge i que tant ens il·lusiona quan l’esperem. El mires i penses que la cosa ja no pot ser pitjor. És Movistar que et fa saber que hi ha una nova promoció, bla bla bla. Són les 19:30h i li fas saber a la teva germana que no aniràs al cinema amb ella i el cunyat (els ànims ja estan per terra a hores d’ara). Et demana si no faràs un sopar amb els amics com el de l’any passat i li dius que no, que no et fa ganes, que ningú t’ha felicitat. Et diu que no et preocupis, que queden un parell d’hores encara per acabar el dia, que algú se’n recordarà que és el teu aniversari. Penges el telèfon i proves de mirar una pel·lícula o llegir un llibre, però no t’acabes de centrar. Quasi no sopes i et quedes dormit al sofà, amb la tele en marxa però sense mirar res. A les dotze quasi i mitja de la nit t’arriba un sms d’una amiga, que et desperta, i et diu que li sap greu felicitar-te tan tard, que se n’havia oblidat, que des de que surt amb en Joan no se n’adona quasi de què passa al seu voltant. Al missatge et posa que espera que tots els teus amics i amigues t’hagin felicitat (segur que sí ho han fet, et diu, perquè t’aprecien molt), que segur que a hores d’ara ja estàs fent la gran festa malgrat que ella no hagués pogut venir de cap de les maneres, i amb lletres majúscules acaba el missatge dient:

ESPERO QUE HAGIS PASSAT UN GRAN DIA. PER MOLTS ANYS!

 

Instants en que el cor s’atura

Hi ha moments a la vida en que estic convençut de que el cor, durant unes fraccions de segon, deixa de bategar. O al manco és el que em va semblar a mi un horabaixa que vaig trobar la Mireia. Estava tan guapa… Em va doldre aquesta mala passada del destí, i el mal que vaig sentir va ser molt més profund del que pensava que sentiria si algun dia la tornava a veure.

Feia quatre mesos que havíem deixat la nostra relació de tres anys. La Mireia em feia molt feliç. Cada dia al seu costat era un misteri, una emoció contínua. Em sentia l’home més afortunat d’aquest planeta, però alhora mai havia entès perquè una dona com ella, que podia tenir qualsevol al·lot al seu costat, es va fixar amb mi, jo que sempre m’havia considerat una persona callada, una mica avorrit i poca cosa. Me l’estimava amb bogeria. Em pensava que tot anava bé, fins que un dia, seriosa (era la primera vegada que la veia amb aquella expressió a la cara), em va dir que ja no volia estar amb mi, que ja no sentia el mateix. Li vaig demanar, quasi suplicant, si hi havia una altra persona. La Mireia va abaixar el cap i ho va negar. Jo la vaig creure, de tan enamorat com estava d’ella. Una setmana després, em vaig assabentar que l’havien vista agafada de la mà d’un al·lot.

Durant un temps, jo no era jo, i els que hagin passat per una ruptura entendran què vull dir. Res em feia il·lusió. Era com si m’haguessin robat el futur i em faltaven motius per tirar endavant. Malgrat tot, estava segur que la Mireia, un dia o altra em tornaria a telefonar o faria el possible per posar-se en contacte amb mi, i més ara que arribaven les festes de Nadal. No podia ser que de cop i volta ja no recordés res d’aquells tres anys que havíem passat junts. Per força segur que pensava amb mi, ni que fos una mica. Segur que l’al·lot amb el que s’estava ara no l’estimava, ni l’estimaria mai, la meitat del que jo l’estimava encara. Però passaven els dies i la Mireia no trucava…

Un dia, unes dues setmanes abans de Nadal, entre tant dia gris i trist, em vaig aixecar animat, optimista, i vaig decidir sortir l’horabaixa a comprar els regals per a la família i alguns amics. Els carrers de la ciutat estaven plens de gent. Els llums nadalencs donaven més claror a la foscor de l’hivern. La gent pareixia més contenta, o aquesta era la sensació que tenia jo, però era una alegria que aquell horabaixa no em molestava a diferència d’altres dies. Podia veure parelles agafades sense que el cor se m’encongís. I caminant caminant, en un moment que anava bastant distret, la vaig veure. Va ser just en aquell moment que vaig sentir com una espècie de mareig. M’ofegava, i per uns moments juraria que el cor se’m va aturar. La sang va deixar de circular i tot el meu cos va tremolar. No em podia moure. Em volia fondre. La Mireia estava mirant un aparador d’una tenda de roba, aferrada a un al·lot molt atractiu i ben plantat, cosa que jo no era, i això em va ferir. Ella estava radiant, preciosa, com mai l’havia vista. La realitat em va colpejar d’una manera que no esperava. Per fi, després de molts mesos, vaig veure les coses tal com eren. Ella ja no m’estimava, ni tan sols tenia intenció de tornar a veure’m. Era feliç amb la seva parella d’ara i jo ja no pintava res a la seva vida. Un cop les sensacions del meu cos es varen normalitzar una mica, vaig començar a caminar de nou el més aviat que vaig poder per evitar que ella em veiés, i vaig maleir l’optimisme que m’havia fet sortir al carrer aquell dia. De què havia servit? Només puc dir que vaig passar un dels Nadals més tristos de la meva vida. 

No vaig tornar a veure la Mireia mai més. Un any i mig després d’aquell encontre, lo darrer que vaig saber d’ella era que s’havia casat, i havia anat de lluna de mel a Bali, on sempre m’havia dit que aniríem després de les nostres noces…