Plasmar rostres, dibuixar sentiments

Marilyn Monroe

Segurament des que era petita ja es veia venir que en el futur tiraria per la part artística. El dibuix sempre ha aconseguit relaxar-me d’una forma que fins no fa gaire no n’era conscient. Durant l’època de la carrera vaig dubtar molt de si havia triat els estudis adequats. Per una sèrie de circumstàncies viscudes a l’escola d’art, que no venen al cas explicar, vaig deixar de pintar pel meu compte, tal com duia fent des de nina, durant anys.  El dibuix no va tornar una mica de nou a jo fins que no vaig començar a treballar a l’actual feina, pintant per als companys personatges estil còmic  als post-it. Un d’ells, per l’aniversari dels meus 24 anys, me va regalar un quadern A3 i una capsa de llapisos de colors perquè no deixés mai de dibuixar. Ara puc afirmar que m’he reconciliat amb aquesta part de jo i de la meva vida que fins no fa massa rebutjava; la pintura. Les imatges que veieu són una petita mostra d’alguns dels dibuixos que he fet (aquests pertanyen a la col·lecció dedicada al cinema, a tamany A3 a la realitat i fets a llapis). Especialment m’agrada pintar retrats, plasmar els rostres de la gent, els seus sentiments. No sempre és fàcil. Una vegada vaig sentir a dir que només es poden arribar a dibuixar quasi a la perfecció tan sols aquelles cares que es saben llegir i interpretar, que transmeten un sentiment que només qui els pinta pot arribar a entendre. I és bastant cert.

James Dean

Rita Hayworth

 

 

 

 

 

 

 

 

Al llarg dels anys, i respecte als meus dibuixos, he escoltat opinions tant bones com dolentes, però me qued amb la que me va fer un il·lustrador mallorquí que havia treballat per a Walt Disney i Dreamworks. Me vaig apuntar al seu estudi, a Palma, per a perfeccionar la meva tècnica en dibuix artístic, d’això ja deu fer uns nou anys. Amb ell vaig pintar el de Rita Hayworth que podeu veure aquí i me va dir: “És el millor dibuix que m’ha fet un dels meus alumnes des que vaig obrir l’estudi”. I jo tota contenta, com no, però són paraules que se me varen oblidar durant força temps. És increïble com he trobat a faltar el dibuix sense ni tan sols adonar-me’n, fins ara.

(La mala qualitat de les fotos es deu a que estan fetes directament a dibuixos ja emmarcats amb vidre).

 

Desitjos

Voldria poder gaudir d’una pluja com la que cau aquests dies al teu costat, tastant-te, per entendre què succeeix dins meu i recordar el gust que tenen uns llavis quan els beses.

Voldria que me donessis una mica d’escalfor i que els teus braços envoltin el meu cos cada vegada que me senti perduda.

Voldria que el pròxim missatge al mòbil que rebés fos el teu i que una simple cançó, la més senzilla i tendra, la féssim nostra, per no oblidar-te.

Voldria estar prop teu, escoltar-te, riure, ajudar-te quan me necessitis, si me deixessis, i creure que tu no me fallaràs, que aquestes llàgrimes que rodolen per les meves galtes no vessen en va.

Voldria saber que me comprendràs, que me donaràs el suport que ara mateix me falta per part d’aquest món que no entenc i que me produeix tant neguit.

Voldria creure que arribat el dia t’adonaràs de la meva existència i que hi podré tenir cabuda en tu.

Voldria assegurar que existeixes de debò perquè tots aquests voldria puguin ser reals.

Voldria deixar de somiar i que tu me despertessis…

Records i reflexions

Es Capdellà és el poblet del qual vaig fer menció al post anterior i on he passat els darrers dies de les meves vacances. Situat a tan sols tres quilòmetres de Calvià i amb la figura imponent del Puig de Galatzó al fons amb els seus 1.027 metres d’altura, el poble va ser construït entre els segles XVII i XVIII pels treballadors de les cases senyorials que hi ha pels seus voltants. M’he refugiat a la casa familiar, que té més de dos-cents anys, perquè necessitava pensar, reflexionar, i estava convençuda que seria un bon lloc per fer-ho. He llegit, passejat, vist pel·lícules, acabat un relat que feia mesos que me duia de cap, he mirat la pluja des de la finestra del segon pis com queia sobre el poble i m’he instal·lat a les nits al jardí per observar les estrelles.

Potser al final, l’únic que cercava era recuperar una mica d’aquella nina que era jo quan hi anava a passar els estius, ja fa molts anys. Aquella nina que anava amb la bicicleta pel camí de pedra de la imatge de l’esquerra, que condueix fins al Puig de Galatzó, a la recerca dels mateixos misteris que llegia a les novel·les infantils. O aquella nina que a les verbenes del poble esperava que algun al·lot la tragués a ballar any rere any sense perdre l’esperança. O aquella altra que anava a la biblioteca a agafar llibres d’astronomia per així als vespres poder contemplar, amb cert coneixement a través del telescopi, aquell espai ple de punts blancs i foscor tal volta perquè el món d’aquí abaix ja li començava a resultar una mica asfixiant, però d’això encara ella no n’era conscient.

A les nits, mentre intent adormir-me en una habitació plena d’ombres, m’arriben renous del pis de dalt i d’abaix que m’acaben posant dels nervis i me fan imaginar tot un seguit de coses estranyes com que igual no he tancat bé la porta d’entrada ni la del jardí i ha entrat algú. Qui me sentirà si crit allà? O bé que hi ha presències invisibles que es mouen per la casa, ànimes de gent que la va habitar i va morir allà en un passat llunyà. Encenc el llum. No hi ha res fora de lloc. Igual no ha estat una bona idea venir aquí uns dies pel meu compte. De cop me sent petita i sola entre aquelles parets gruixudes d’una casa que a vegades sembla que parla. Tal volta sigui cosa de la fusta de les vigues o dels mobles antics…

El darrer dia, a l’horabaixa, unes hores abans de partir cap a Palma, vaig al bar i deman un tallat descafeinat de sobre. Mentre, pens en moltes coses; en el que he reflexionat durant la meva estada al poble, i alhora en res. En castellà diuen una cosa així com, agua que no has de beber déjala correr. Crec que fa molt que retenc massa aigua inútil que tard o d’hora sé que m’ofegarà. L’hauria de deixar passar, que flueixi cap a una altra direcció. Mir la gent que passa o s’asseuen a la terrassa, la immensa majoria ciutadans alemanys tant residents com turistes.  Me serveixen el cafè. M’assabent en aquell moment que la marca (la diré) Nescafé ha canviat els missatges que hi havia al dors dels sobres de cafè per divuit models nous. Me toca el següent (obvieu la foto de la besada, l’important és el que hi ha escrit):

Un senyal? O sóc jo que ho vull veure com a tal? Existeixen realment aquest tipus de senyals? És igual, estic cansada de pensar. Me bec el cafè, pag i me’n vaig per acabar de preparar-ho tot per a la tornada. Després ja només m’ha quedat esperar el bus que m’ha portat de nou al món real.

 

Veure en taronja

Color taronja: Representa al sol i al foc. S’associa a la felicitat, la calidesa, l’alegria, l’entusiasme, l’èxit, l’atracció, la creativitat i la determinació.

Fa un temps que em sent taronja en alguns aspectes. I sí, quan un/a pensa en positiu les coses comencen a rutllar i els desitjos es van complint, a poc a poc. A dos mesos del meu pas per Eivissa, aquest cap de setmana toca Menorca i, per tant, hauré vist realitzat part del meu somni de conèixer, més aviat del que creia, les Illes Balears. Podria posar altres exemples com aquest però crec que no vénen al cas. Objectius, il·lusions i ganes, moltes ganes d’aprofitar tot allò que m’està oferint la vida, de no deixar passar cap oportunitat (sempre que em sigui possible)  i de procurar mirar per la part bona aquelles altres coses que no poden ser. Mentre escric aquest post, amb el ventilador a tota llet a la vora, he triat algunes de les lectures que vull que em facin companyia aquest proper mes d’agost, malgrat ser conscient que no els podré llegir tots. (Si voleu veure els títols dels llibres podeu ampliar la imatge). Estic amb el darrer d’en Larsson i, quina llàstima que això ja s’acabi! Què hagués pogut passar en futurs toms, si s’haguessin escrit, respecte a na Lisbeth i en Mikael? El cert és que mai ho sabrem. 

Seguint amb el tema del color, el taronja crec que és un color força estiuenc. A més a més, darrerament estem constantment en alerta taronja per mor de la calor, menys avui que l’alerta a les illes és vermella! Fa uns dies que no són per sortir al carrer (aquest matí quasi he quedat estesa al terra, al mig de la Plaça d’Espanya vora l’estàtua de Jaume I, degut a aquesta bafarada calentota que ens envaeix i que no ens deixa respirar). Val a dir també que, les dues peces de roba que em vaig comprar la setmana passada són de color taronja, sense haver-ho fet amb intenció. M’agrada el taronja i aprendre a veure el món d’aquest color.

Paraules per a Samsa

Estimat amic Gregor:

Tenia només setze anys quan vaig conèixer la teva història. Record que era angoixant i que em va impactar molt però t’he de confessar que no vaig saber comprendre del tot el teu sofriment, fins ara. Això sí, potser el comprenc un poc  a la meva manera, ja t’ho faig saber.

Entenc aquella fredor interior i aquella por que et degueren envair els dies posteriors a la teva metamorfosi, sentint-te totalment indefens, desemparat, mentre que un moviment tan senzill com és llevar-se del llit esdevenia una acció més aviat impossible de portar a terme perquè el teu cos era de cop una càrrega massa pesada. I la gent, Gregor? Tu ho saps millor que ningú. Un dia hi són, demà ja no. On era la teva família quan més la vares necessitar? La gent està amb altra gent només per interès? Quan ja no els vares ser útil et varen deixar de banda però, a vegades, el per què les persones s’allunyen de nosaltres pot arribar a ser tot un misteri. Llavors et demanes una vegada i una altra què ha passat, què has fet malament, per a haver arribat a aquesta situació. T’acabes guardant els pensaments per a tu i, a poc a poc, una amargor i una ràbia que fins no fa gaire desconeixies et van creixent a dins, sentiments que van florint cada dia una mica més. Ja no somrius tant, no. Et trobes amb la solitud de cara, com una bufetada, una solitud no triada, no volguda, o potser sí fins a cert punt. T’angoixes i t’angoixes tant que t’adones per primera vegada, tot i saber-ho de sempre, que tens un cor que està viu, i ho saps perquè batega però amb més força del que és habitual i et fa mal quan ho fa. I al final, estimat Gregor, dins la teva desgràcia, sé que l’únic que vares desitjar era tenir algú amb qui poder parlar i que et comprengués. Però no hi havia ningú, ni mai hi hauria un algú per a tu, perquè a ningú li agraden els bitxos rars, Gregor Samsa, i tu ho eres, tal com ho sóc jo i ho són moltes de les persones anònimes amb les que em creuo cada dia pel carrer, com també ho deuen ser alguns i algunes dels qui llegiran aquesta carta que ara t’adreç. Però la gran majoria encara no s’han adonat que estan dins el grup dels insectes estranys ni, per tant, saben que han sofert ja una metamorfosi. I després d’aquest escrit jo em deman, amic meu, en què ens basem la societat en general per a definir i dir amb tanta alegria qui (o què) és rar i qui no? 

Per acabar, salutacions a K. de part meva quan el vegis. Una abraçada,

                                                                                                      C.

Des d’allà on siguis

Fa un any, tal dia com avui, m’havia anat a dormir amb un sms de felicitació i em vaig llevar amb la notícia que havies partit, per sempre. No aconseguesc oblidar encara aquella habitació freda d’hospital tan impersonal. Potser no ha passat el temps suficient perquè la memòria s’encarregui de projectar només els  bons records i arxivar els més desagradables.

M’agradaria poder dir-te tantes coses!, explicar-te com m’ha canviat la vida en un any, la quantitat de somnis que se m’han i se m’estan complint. Trob a faltar aquelles converses sobre política que feies tan divertides, aquelles xerrades sobre cinema clàssic i sobre actors i actrius que ja no s’estilen, les històries de la guerra i la teva joventut… Durant aquells darrers dies que vaig passar amb tu vaig aprendre la lliçó més valuosa que m’ha donat la vida fins ara i que va marcar un abans i un després en la meva forma de ser i  de pensar. He après que la vida passa molt aviat i cal aprofitar-la. Que la por mata les oportunitats que ens van sorgint al llarg del camí i que molts trens només passaran un cop a la vida. Que cal guiar-se més pel que un senti i no regir-se tan sols pel què diran ja que ningú mai t’agrairà res.

Però encara em queda molt camí per fer. Promet aprendre a cercar una finestra quan se’m tanqui una porta i no esperaré a veure si aquesta s’obri algun dia. No vull perdre més el temps. Seguiré marcant-me metes, petits somnis que es puguin realitzar perquè també sé que hi ha il·lusions que poden acabar fent mal. Continuaré deixant la por al marge, una por que mai m’ha donat res de bo. Algun dia sabré dir el que sent sense temor a que em jutgin o es riguin de mi, a no ser tan rígida i deixar-me portar més pel moment que visc, com feies tu, padrí, perquè això ens apropa una mica més a la llibertat i tu vas ser-ho tot i els temps en que et va tocar viure.