Més enllà del mar hi ha el paradís, filla… Això és el que em va dir el meu pare quan jo encara era molt petita. M’agafava de la mà i anàvem caminant des del poble fins a la costa per veure el mar, el Mediterrani. Ens asseiem a una roca i contemplàvem aquella immensitat d’aigua que es perdia en l’horitzó. Em parlava del món meravellós que hi havia a l’altra costat però que no podíem veure amb els nostres ulls. Xerrava d’una terra plena de possibilitats, amb llibertat d’expressió, on la dona era lliure i tothom podia estudiar. Evidentment, també hi havia coses dolentes, em deia, tal com passa a totes les societats i països però moltes eren millors que les que teníem al meu poble, al meu país, a l’Àfrica en general. Un dia, quan hagi aconseguit molts diners amb el negoci t’enviaré al paradís, filla, a aquella terra meravellosa perquè puguis estudiar el que vulguis, ser una dona lliure i casar-te amb qui vulguis, per amor… El pare m’havia parlat tant del paradís que el vaig somiar molts cops a les nits i vaig arribar a creure que hi aniria algun dia, de tant convençut com estava quan m’ho deia. Desgraciadament, els desitjos no sempre s’acaben complint, com molts ja sabeu, i la vida t’acaba portant moltes vegades per el camí contrari a l’esperat, sobretot a un país com el meu, on ningú té dret a decidir per si mateix.
El meu pare, tot i ser un home fort i sa, va morir de cop, sense avisar. Un dia la mare i jo el varem trobar a la tenda, estès al terra. El cor se li havia aturat massa prest. Encara era relativament jove. Poc després, la mare va emmalaltir. No va superar mai la mort del pare. Jo tampoc però em feia la forta davant ella, per tal que no s’enfonsés encara més. Varem malvendre la tenda perquè al meu país no deixen fer feina a les dones, a no ser que sigui al camp. Tampoc ens deixen anar a l’escola. Però tot i així jo vaig aprendre a llegir i escriure i una mica de matemàtiques i història gràcies al papa, que sempre va ser una persona autodidacte i molt intel·ligent.
L’home que ens va comprar el local tenia cinc fills i bastants diners, però no era ric. Al meu país llevat d’algunes excepcions ningú no és ric. N’hi ha que sobreviuen i d’altres que malviuen. Aquest home pertanyia al primer grup. L’home, la seva esposa i la meva mare van decidir que em casaria amb el fill major. Jo no volia. En aquells moments era quan em venien al cap, amb molta força, les paraules i promeses que m’havia fet el pare tants cops mentre seiem en aquella roca de la costa. Si fos allà no hagués consentit el meu casament, és clar. Però la mare em va fer entrar en raó, entre llàgrimes i contra la seva voluntat. Era el millor per a mi, em deia, i més ara que el pare ja no era amb nosaltres. Ella no em podia donar res. No em quedava cap altra opció si no volia acabar prostituint-me o treballant nit i dia al camp per quatre doblers que no em servirien de res. I així ho vaig fer. Als quinze anys vaig tenir la meva primera filla…
Ara en tinc vint-i-cinc i tinc tres nens i una nena. No estava enamorada del meu marit el dia que em vaig casar. Mai ho he estat. No oblidaré el primer cop que em va posar les mans a sobre… Em va fer fàstic des del primer moment en que el vaig conèixer i aquesta sensació no va fer més que augmentar amb els anys. L’evito sempre que puc i em continua fent fàstic, i així serà fins el dia que em mori.
Sempre que em puc escapar una estona dels meus fills i del meu marit, m’apropo fins a la costa i observo el mar. M’assec a la mateixa roca que seia amb el meu pare quan era petita i imagino que encara és allà amb mi. Miro cap a l’horitzó i somio amb aquell paradís perdut. Sóc conscient que no em vull anar sense els meus fills i me’ls estimo massa com per a deixar-los aquí, però no els podria dur amb mi. Si partís sola, el meu marit faria el possible perquè no els tornés a veure mai més… D’alguna manera, sento que he decebut al pare però, quina altra opció tenia, pare? Mentre penso, no deixo de mirar el mar. Aquell lloc, el soroll de les ones del mar, la brisa marina que m’acaricia la cara…, em relaxa. És una imatge que sempre porto a dins meu i m’acompanya vagi a on vagi, una imatge que fa que segueixi somiant amb aquella terra plena de possibilitats. Encara que sé que no el podré realitzar mai aquest somni, aquest engany d’imaginar-me que sí es farà realitat algun dia, aquesta falsa il·lusió que m’he creat, m’ajuda a ser forta i a mantenir-me viva dia a dia, mentre estic atrapada en una existència que no li desitjo a ningú, plena de misèria, fam, desamor, desesperança, violència… Una vida de la que en sóc presonera contra la meva voluntat.