El canvi, si s’arriba a donar, no tan sols era necessari als Estats Units, també a tot el món. Però no vull utilitzar aquest post per parlar d’un polític al que a dia d’avui encara no se’l pot criticar ni lloar, sinó més aviat de tot el que des d’Europa, continent al que sempre ens agrada jutjar als americans en questions moralistes, ens queda per aprendre d’ells. Els titllem de racistes, entre moltes altres coses que ara no vénen al cas, i ens quedem tan amples, però jo deman, un president com Barack Obama seria possible ara mateix, tal com estan les coses, a casa nostra? Sincerament, ho dubt. Tinguem present el problema de l’esclavitud que varen patir els EUA no fa tants anys i les injustícies que s’han comès amb els afroamericans especialment. L’arribada a la presidència d’un home com Obama ha sigut un camí molt difícil, més del que ens pensem. Estats Units no és perfecte com a país, nosaltres tampoc. Yes, They Can!
He recollit dues vinyetes humorístiques de Barceló, publicades a Diario de Mallorca, la primera de les quals com a clara crítica del govern estatal, en aquest cas el de Zapatero, però que amb l’anterior govern de dretes s’hagués pogut fer la mateixa vinyeta. Les Balears estem entre les cinc primeres Comunitats Autònomes que més diners donem a l’Estat i en canvi de les que menys ajudes rebem, juntament amb Madrid i Catalunya. El passat dimarts, l’actual president de govern va dir a Palma quan va venir a fer la seva “xerradeta”:
Els illencs sabem que en part dóna igual qui guanyi les eleccions el dia 9-M perquè aquí seguirem sent una de les Comunitats Autònomes oblidades.
Amb la imatge d’aquesta il·lustració no vull dir que cap altre candidat ni partit polític em semblin millor, sinó al contrari. Segurament avui Zp ni s’enrecorda del que va dir, o potser a les altres comunitats maltractades va dient el mateix… Amb coses com aquestes fa que la il·lusió dels primers anys en que un o una pot anar a votar desapareixi. T’adones que els polítics només volen vots i que al final, analitzant amb calma i des d’un punt de vista objectiu, tots van a la seva i al que els convé. Ja ho diuen; sempre s’ha de votar al menys dolent. Espero que algun dia el vot en blanc tingui validesa perquè en una societat en que de cada vegada la gent va menys a votar (alguns perquè els hi és indiferent però vull pensar que la majoria no hi van per desil·lusió), i el vot en blanc forma part d’una minoria considerable, qui tria un govern? Un 30% de la població? Alguna cosa falla però sempre és més fàcil mirar de culpar al ciutadà de ser despreocupat que no pas que els polítics mirin cap a ells mateixos, cap als seus propis errors. A més a més, la majoria es limiten a parlar i fer promeses que saben que no compliran, promeses més pròpies d’un conte de fades, enganyant al poble per tal d’aconseguir el poder. Tot i això, podem mirar de prendre’ns la política amb una mica d’ironia…
Malgrat tot el que he dit fins ara, penso que s’ha d’anar a votar, per tots aquells que al seu moment lluitaren i moriren per la llibertat.
I per llevar una mica de ferro a l’assumpte, us deixo un vídeo força divertit en que les al·lotes de Sex and the city ens fan saber que el sexe i la política són compatibles, encara que en un principi no ens ho pugui semblar.
No m’agraden els extrems, ni els radicalismes, perquè crec que fan perdre credibilitat i raó a qualsevol tipus d’idees, ja siguin de dretes o d’esquerres. Basta veure certes dictadures i el mal que han fet a la humanitat. Mai he renunciat a una llengua. Em sento orgullosa de poder parlar català i castellà. I si pogués fer-ho amb francès, anglès o, fins i tot amb xinès, estaria encantada de la vida. Una llengua no en té cap culpa de qui són els seus parlants. Però darrerament, sento certa hostilitat en quant a la nostra cultura i la nostra llengua, i això em fa estar més a la defensiva, a fer-me, d’alguna manera una mica més tancada cada dia amb segons quines persones. No vull ficar a tothom dins el mateix sac. Quan vaig per el carrer sento africans, xinesos, alemanys, francesos, fins i tot madrilenys, que parlen el mallorquí i que, encara que no són una majoria, fa un temps era una cosa impensable. Dos exemples de blocaires; na María Teresa (http://inciertocamino.blogspot.com/) i na Patry (http://nosomospetruccis.blogspot.com/) són dos exemples de castellanoparlants que han acceptat molt bé el català, sense renunciar al castellà i que s’han integrat molt bé a l’illa. Llegeixen literatura catalana, molta més que no pas jo (ho reconec), i na Patry s’està preparant ara per treure’s el nivell D de català, perquè vol. A la feina tenim un madrileny que xerra un mallorquí perfecte, tant que fins i tot, quan hem tengut debats sobre aquest tema de la llengua, ens entén a nosaltres i ens defensa. És una excepció, val. Però mentre n’hi hagi, jo crec que val la pena de defensar el que és nostre.
En Carod-Rovira, ho he de dir, i amb tots el meus respectes, no és sant de la meva devoció com a polític, però al programa Tengo una pregunta para usted de TV1, presentat per Lorenzo Milà, em va emocionar. Va saber mantenir el tipus en tot moment, coherent, no va dubtar a cap resposta, no va dir cap disbarat i va contestar amb les idees ben clares en tot moment. Potser nosaltres ens estem equivocant alhora de fer les coses també, no ho sé. Però pens que aquesta espècie d’odi que existeix darrerament a Espanya, no tan sols ho ha provocat els medis de comunicació, tal i com es diu en el programa, sinó per part de certs polítics perquè, aquest odi, volgueu o no, a ells els afavoreix per a guanyar vots.
Jo m’he cansat de sentir gent que fa més de vint anys que viu a la nostra terra i et diuen que no t’entenen, i ademés amb prepotència. O això de que el català és un dialecte, que ni tant sols és idioma. Es sent molta, molta ràbia perquè ademés són gent que viuen aquí, i tenen la barra de dir-ho amb tota la xuleria. Crec que en Carod té molta raó amb el tema dels noms i amb que mentre que Espanya no se n’adoni que és plurar té una malaltia greu. És una qüestió de tolerància i respecte. I el que més em va cridar més l’atenció és que digués que a Alemanya s’estudii el català a vint-i-nou universitats mentre que a Espanya només a cinc. Dóna molt que pensar amb l’estimació que ens tenen els nostros veinats. Segurament nosaltres també ens hem equivocat, com ja he dit, i potser no sempre hem fet les coses correctament. Cap país, ni població, pot dir que sigui un exemple a seguir perquè tots, al llarg de la història, amb major o menor grau, han comès atrocitats. Però ja està bé no?
Per acabar, donar les gràcies al senyor Carod-Rovira per tot el que va dir. A mi em va emocionar. Mentre hi hagi dones i joves com aquells dos que li diuen “Jose Luis”, i que no aturaven de dir que no entenien res, anem arreglats. Veure com en Carod li contestava a la senyora amb molta seguretat i ella es seia, sense dir res (em va sorprendre els aplaudiments que varen seguir a continuació, no sé si preparats o espontanis), va ser com una petita victòria.
Us deixo el vídeo sencer sobre la participació al programa de Carod-Rovira. Val la pena de veure’l tot. Dir que la María Teresa (http://inciertocamino.blogspot.com/), avui ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema, per si us interessa de pegar-hi una ullada.
