Esperem junts aquest inici d’alba

Margalida Pons tal volta és una de les millors poetesses que hi ha actualment en llengua catalana i de les que pot presumir aquesta illa. Ha guanyat premis tan importants com el Salvador Espriu (1985) i el Ciutat de Palma (1987). Vaig tenir la sort de que fos professora meva de català a 4t d’ESO. És molt probable que ella ja no es recordi de mi (han passat dotze anys i jo he canviat força d’aspecte), però per a mi va ser una d’aquelles mestres que em va marcar positivament per la seva manera d’ensenyar i per fer-me estimar una llengua com la catalana. A continuació, us deix amb dos poemes d’ella.

BANC VORA EL MOLL 

Esperem junts aquest inici d’alba
vora el camí sense retorn del temps.
Amb el ulls ben oberts
enfilem un per un els tímids raigs
que trenquen la blavosa transparència
de l’hora fosca.
Ara només cal atrapar l’instant,
fer-lo nostre aviat, sense recança:
car bé sabem que aquest avui daurat
que a penes broda onades a les fulles
es fa passat
com un llampec que mor entre tenebres.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla, i el seu clam
teixit amb fil d’espera i de promesa
voreja el límit perillós del somni.

ÀNGEL GROC 

Més enllà de l’insomni et reconec:
ets la viva presència del desig.
Sense esforç, amb els ulls clucs,
coneixes bé les tresques d’aquest cos
i el teu tret és encert.
Entre els espills de l’alba fas un solc
d’espessa i flonja calma.
Murs de quietud et guarden la tornada
al cel antic d’on véns, des d’on esperes
un altre crit,
el nostre crit immens i esperançat
de cada tarda, quan ja tot es fa buit
i temem, àngel groc, els rius de l’ombra.

Les roses recordades

Enguany sí! Vaig a passar el Sant Jordi a Barcelona i aprofit l’estada per anar a veure per primer pic  un partit del Barça al Camp Nou, que s’enfronta al Sevilla, amb un amic beatlemaníac com jo. Us desitj a tots que passeu un feliç dia de Sant Jordi!

LES ROSES RECORDADES de Salvador Espriu

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Els amants

Me’n vaig a València aquest cap de setmana que ve, ciutat que ja conec i que vaig visitar al 2003 però a la que tenc moltes ganes de tornar. Em fa especial il·lusió aquest pic. De tant en tant, va bé desconnectar de les històries qüotidianes encara que potser viatjar sigui una excusa per fugir d’aquestes històries, com va dir una vegada algú. Com no podia ser d’altra manera, acompany aquest darrer post (fins que no torni a Mallorca no crec que tengui temps a escriure’n un altre) amb un poema preciós i força conegut d’un poeta precisament valencià que he descobert fa poc, que m’està entusiasmant i en l’obra del qual m’agradaria aprofundir encara més. Parl, com no, de Vicent Andrés Estellés i el seu poema titulat Els amants.

 

ELS AMANTS 

No hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l’enyorança amarga de la terra, 
d’anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Mai cap amant no ha gosat arribar…

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-
¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

MARIA-MERCÈ MARÇAL (Sal oberta)

La vida es sueño

 

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe;
y en cenizas le convierte
la muerte (¡desdicha fuerte!);
¡que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte!

Sueña el rico en su riqueza
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende;
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.

¿Qué es la vida? Un frenesí,
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA (Fragment)

Carta

 

T’escric per dir-te que et recorde,

que a la cambra te’m fas present

encara que no hi sigues.

Que l’obscur moviment dels dies em venç

i et cerque en els llocs on vàrem ser u.

T’escric per dir-te que ets part del que sóc,

que la teua absència se’m creix dins

i totes les hores són hores fosques.

T’escric perquè sàpies que pense en tu,

que vull que òmpligues de tu la meua vida,

però no sé les paraules perquè vingues.

T’escric per dir-te que tinc en el cos el teu senyal,

que ets l’àngel del desig que em viu

i ser amb tu és acréixer l’esperança.

T’escric ara i et proclame i t’evoque

i et dic que t’estime.

VICENT ALMELA ARTÍGUEZ (Vespre d’esperança)