La reina de l’art déco

Com que darrerament (i no ho faig amb intenció), escric sobre dones (Katharine Hepburn, Marjane Satrapi o Amélie Nothomb), i fa temps que no xerr de pintura, avui parlaré d’una de les grans de l’estil art déco: Tamara de Lempicka (1898 aproximadament-1980).

        

Artista que va destacar sobretot durant els anys 20 i 30 del segle XX. El seu estil és bàsicament cubista. Destaca per els retrats, majoritàriment de dones, a les que pintava amb curves, seductores, sensuals, mentre que els pocs homes que hi figuren en la seva obra els plasmava més aviat tristos i una mica sinistres. Per Lempicka, els homes eren bàsicament, segons va dir, animals de companyia.

Va dur una vida molt interessant, quasi de pel·lícula, fet que va fer que, en el seu moment, la seva vida fos molt més important per a la gent que no pas el seu treball com a pintora, quedant la seva obra en un segon terme. Però, qui va ser Tamara de Lempicka?

Se la va definir sempre com una dona lliberal, independent, insolent, autoritària, femme fatale, exòtica, divertida, depressiva, narcisista, insolent, moderna, bisexual, elegant…

Llocs com Varsòvia, Moscou, Paris, Milà o Nova York formen part de la seva vida. A on comença la realitat i on la llegenda sobre Tamara és mal de dir. Els rumors deien que participava d’orgies en festes a on regnaven l’alcohol i les drogues, que va tenir la intenció de cremar el Louvre amb uns amics durant una nit boja…

            

Durant el dia, es feia passar per una dona respetable, en canvi als vespres es transformava freqüentant cabarets. Es pot dir que tenia dues personalitats. Tamara era una persona d’una gran religiositat però, al mateix temps, tenia un insaciable desig sexual que la varen fer estar en constant conflicte amb ella mateixa al llarg de la seva vida.

A l’any 1939 deixa França per viatjar cap als Estats Units, fugint del nazisme. Va conèixer el Hollywood dorat i es va envoltar d’actors de la talla de Greta Garbo, Mary Pickford, Tyrone Power o Charles Boyer. És durant aquests anys quan comença la seva decadència com a pintora. Passa els darrers dies de la seva vida a Cuernavaca, Mèxic, a on mor.

Les seves pintures magistrals, juntament amb la vida intensa que va dur, han mantegut viva la llegenda de Tamara de Lempicka, consagrant-la com una de les artistes més importants del segle XX.

 

La vida a través de les finestres de Hopper

Potser Edward Hopper no sigui un dels pintors més populars del segle XX. Segurament, abans que ell ens venen al cap altres artistes com Andy Warhol, però això no li resta importància a que fos un dels grans del seu temps. No pretenc entrar en temes massa profunds ni analitzar a fons la seva obra, només una part d’ella, la que em sembla més interessant i característica d’ell per poder entendre el mínim del que ens vol transmetre.

Pintor nord-americà (1882-1967), va destacar sobretot, per saber plasmar com ningú la soledat en les seves obres. Ho feia mitjançant la representació d’escenes quotidianes d’una sola persona o, de vegades, de vàries, i sempre emprant un element omnipresent per accentuar la soledat del seus persontages; una finestra.

Les situacions trascorren en llocs diversos; a una cafeteria, un tren, un cinema, un hotel, una oficina, fins i tot, qualsevol estància d’una casa. Els colors són més aviat freds, foscos, mostrant la persona com un ser petit, insignificant, acompanyat sempre de la finestra o finestral, donant a entendre la inmensitat del que hi ha a fora.

La pintura més coneguda de Hopper és la que us presento a continuació, anomenada Nighthawks, del 1942.

Podem veure una cafeteria nocturna, amb només tres persones a la barra que pareixen perdudes i soles, com volguent fugir d’ells mateixos i de les seves pròpies vides. Les parets del local estan formades exclusivament per vidres, que donen una visió clara del que és l’exterior, augmentant la insignificància de la gent. El carrer, que hi apareixi completament desert no és casual, està fet amb tota l’intenció de provocar, en l’espectador, una major tristor del conjunt.

En la següent pintura, ens trobam amb un cas similar als anteriors però amb la diferència de que aquí, l’angoixa i la sensació d’opressió la percebem a través d’una parella en que, malgrat estar un vora l’altra es trobem molt lluny. L’obra es titula Room in New York, de l’any 1932.

Per la finestra, veiem la parella representant una escena en que, segurament, molts es sentiran identificats. El distanciament entre ells és més que evident. Ell, amb una vestimenta més fosca, es mostra totalment indiferent amb la seva dona, com si no hi fos. En canvi, el vestit d’ella, d’un color vermell molt viu, ens fa entendre que encara és una persona apassionada i el fet que li doni l’esquena a l’home només és una postura fingida, és a dir, està clar que encara li importa la seva parella. Si ens fixem atentament, també es pot dir que la dona mostra una certa resignació per la situació que viu.

Edward Hopper, va saber pintar com pocs la soledat mitjançant les situacions quotidianes nord-americanes, entre els anys 20-50 del segle XX. Una societat que per primer cop a la història de la humanitat tenien tot allò que necessitaven i més, però que no per aquest fet eren més feliços, més aviat al contrari. Un món capitalista que, malgrat la quantitat de medis que tenim per poder estar comunicats amb els altres, ens fa estar cada dia més aïllats. Per tant, per molts anys que hagin passat des que Hopper va dibuixar les seves obres, qualsevol que avui en dia les contempli, es pot arribar a sentir més que identificat.