The Beatles (II): Yesterday

Com no podia ser d’altra manera i segons l’enquesta que vaig posar en aquest blog durant un mes, la millor cançó de The Beatles, per a vosaltres, és Yesterday amb un total de nou vots. Després d’aquesta les més votades són, amb quatre vots; Let It Be i Come Together. Amb tres vots; Hey Jude. Amb dos vots; Eleanor Rigby, Penny Lane, Love Me Do i Help!. I amb un vot; She Loves You, Strawberry Fields Forever, A Hard Day’s Night, All You Need Is Love, Get Back i The Long And Winding Road. Per tant, aquest post el vull dedicar a parlar de Yesterday, del seu origen i algunes curiositats. 

La cançó, que parla d’un amor perdut, neix d’un somni que va tenir Paul McCartney mentre dormia durant un vespre qualsevol. En despertar, tot d’una posà una gravadora en marxa i va tocar la melodia al piano per tal de no oblidar-la. La lletra va ser la part més complicada del procés, ja que varen ser molts els mesos en que la cançó només era un conjunt de notes musicals. Un cop escrita i, en contra del que es pugui pensar, la cançó no tracta sobre un amor de parella. Són molts els amics del cantant que han assegurat que en el somni que va tenir McCartney aquella nit hi sortia la seva mare, que va morir quan ell era adolescent i, per tant, la cançó parla d’un amor filial.

Apareix per primera vegada al 1965, aconseguint els primers llocs a les llistes musicals del moment. Yesterday era la primera cançó de The Beatles que era interpretada per només un membre de la banda i, tot i estar feta íntegrament per Paul, degut a un acord que hi havia entre el grup sobre les composicions musicals, sota el títol de Yesterday apareixen sempre els noms junts de Lennon/McCartney.

Yesterday és la cançó més regravada de la història de la música popular de la que s’han arribat a fer més de tres mil versions. Només als Estats Units, des dels seus inicis, s’ha escoltat més de sis milions de vegades per la ràdio. I també en alguna ràdio del món, actualment, es diu que sona al manco un cop per minut. Paul McCartney considera Yesterday la seva millor composició, i ho és, sense dubte.

 

    

 

The Beatles (I)

Devia tenir uns dotze o tretze anys quan vaig descobrir The Beatles. Entre una gran quantitat de discs que els meus pares tenien col·locats a varis estanteries, vaig trobar el famós disc vermell recopilatori, que va des de l’any 1962 fins al 1966, en el que s’inclouen cançons tan mítiques i meravelloses com Yesterday, Ticket To Ride, A Hard Day’s Night, All My Loving, Drive My Car, Norwegian Wood, And I Love Her o Michelle entre moltes. Un cop el vaig escoltar no vaig poder parar i això em va portar a descobrir discs nous i la seva música en general, les biografies del quatre components i les seves pel·lícules (la de Yellow Submarine el meu pare ens la posava quan érem petites a la meva germana i a mi durant els estius). The Beatles no són de la meva generació però varen aconseguir-se fer un racó al meu cor tot d’una i es varen acabar convertint en un amor que encara dura. Moltes de les seves cançons formen part de la banda sonora de la meva vida. Val a dir que els quatre per separat també m’entusiasmen. Agradaran més o menys però està clar que The Beatles marcaren un abans i un després en la música. Són un grup mític, no hi ha dubte.

Qui no coneix alguna cançó seva? N’hi ha moltes de bones, però quina és per a vosaltres la millor? Us deixo una enquesta a la barra lateral dreta del blog perquè la voteu. Me’n he deixades moltes però és que no m’hi cabien totes, així que he posat les que crec que són les millors.

Us deixo amb un videoclip d’una de les meves cançons preferides de The Beatles que, com molts ja sabeu, és Real Love, escrita i interpretada en una gravació casolana per John Lennon però arreglada per Paul, George i Ringo al 1996 i editada al cd Anthology 2.

  

 

La Balanguera

Parlar de La Balanguera també és parlar de música, d’una cançó molt nostre, dels mallorquins. Neix de la mà del poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons (1854-1926). S’adapta el poema per tal de convertir-lo en himne de Mallorca a l’any 1996. La composició de la música és obra del català Amadeu Vives. La lletra, com la música que l’acompanya, és preciosa, i forma part d’un poble, d’una illa; de Mallorca.

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

• La Balanguera cantada per el poble de Sóller al Firó.

• La Balanguera cantada per Maria del Mar Bonet.

 

Auster… Sophie Auster

De forma casual fa uns mesos, vaig descobrir que la filla de Paul Auster havia tret un disc. Sí, la nena es volia dedicar a això de cantar. El primer que vaig pensar va ser; “Una filla de famós que es vol aprofitar de l’èxit del seu pare per a triomfar ella”. Però clar. Pot haver-hi excepcions i potser que en el cas de Sophie Auster ho sigui. És una al·lota de gran bellesa. Si us hi fixeu bé, té els mateixos ulls i la mateixa mirada que el seu pare.

 

Sophie és la filla que Paul Auster va tenir amb la també escriptora Siri Hustvedt ara farà uns vint anys. El seu primer disc ha passat una mica desapercebut, al manco aquí, al nostre país. Això no vol dir que el seu treball no valgui la pena. Té una veu angelical. Algunes de les lletres de les cançons estan escrites per el seu pare i d’altres per poetes francesos com ara; Tristan Tzara, Eluard, Apollinaire, Robert Desnos i Pilippe Soupault. El seu primer cd no està destinat a un públic de masses ni tampoc està compost de cançons comercials. A continuació, us deixo l’enllaç del Myspace de Sophie, a on podeu escoltar algunes de les seves cançons: http://www.myspace.com/34806819

Ha treballat també com a actriu. Apareix a la darrera pel·lícula dirigida per Paul Auster i presentada fa uns dies al Festival de San Sebastià, anomenada La vida interior de Martin Frost (The Inner Life of Martin Frost). He llegit que Sophie està preparant el seu segon treball discogràfic, que esper que tengui una mica més de repercussió que no pas l’anterior. De vegades, tenir el teu pare o qualsevol familiar famós pot ajudar o perjudicar. En aquest cas crec que el llinatge li pot arribar a pesar molt. L’ombra de Paul Auster és massa allargada.

 

La Vie en rose

Si hi ha una biografia d’una cantant que m’ha commogut, aquesta és la d’Édith Piaf en que, malgrat que la seva cançó més coneguda per a tots és La vie en rose, la seva vida no va tenir res de rosa. Va ser, i és, una de les veus franceses més conegudes a nivell internacional i una de les reines del jazz.

Conta la llegenda que Édith Piaf va néixer sota una farola del número 72 de la rue de Belleville de París. El seu pare era acròbata i la seva mare cantant ambulant. Durant la Primera Guerra Mundial, la seva padrina paterna es fa càrrec d’ella degut a que el seu pare ha de partir a lluitar i la seva mare és tan pobre que no es pot ocupar d’Édith. En aquesta etapa a Piaf la crien una sèrie de prostitutes, ja que la seva padrina és propietària d’una casa de prostitució a Normandia. Un cop finalitzada la guerra, torna amb el seu pare i es dediquen a treballar junts en un circ. És aleshores quan Édith, cantant cançons populars, deixa entreveure un talent que la convertirà en una de les artistes més importants del segle XX. Al 1933, amb només divuit anys, té la seva primera filla amb el seu amant Louis Dupont, però aquesta mor als dos anys degut a una meningitis. Al 1935, el gerent d’un cabaret de moda la descobreix al carrer. És l’inici de la seva gran carrera musical.

No sense passar certes dificultats, tal com els succeeix a la majoria d’artistes als inicis de la seva carrera, Édith Piaf comença a ser coneguda i grava els seus primers discos. Durant la II Guerra Mundial ajuda als presoners a escapar. A l’any 1945, escriu la seva cançó més coneguda: La vie en rose.

Va viure vàries històries d’amor al llarg de la seva vida però les més sonades varen ser amb Yves Montand, Marlene Dietrich, Georges Moustaki, Marlon Brando, Théo Sarapo, Charles Aznavour i Marcel Cerdan (aquest darrer diuen que va ser l’amor de la seva vida). Era un boxejador francès que va ser campió del món a l’any 1948, el mateix any que coneix a Édith mentre ella triomfava a Nova York. Cerdan mor tràgicament en un accident d’avió al 1949 quan viatjava de París a Nova York per trobar-se amb Édith. Arrel d’aquest fet, el dolor que sent la fa tornar-se addicta a la morfina.

Malgrat el seu èxit com a cantant, durant el 1958 es intervinguda quirúrgicament un parell de vegades. El seu estat de salut és lamentable. Ademés, just en aquest moment, Georges Moustaki amb el que mantenia una relació, l’abandona. Pràcticament només és capaç d’actuar amb morfina al cos. Està ja molt malalta. Als quaranta-set anys, es casa amb un jove cantant anomenat Théo Sarapo.  Mor el 10 d’octubre de 1963, desgastada per la vida, el sofriment i les drogues.

Una dona que va gaudir de l’èxit i la fama que molts desitgen, però la seva biografia és un exemple clar de que els diners no donen la felicitat. Encara que les vides de les persones en general no siguin de color de rosa, totes, d’una manera o altra, deixen alguna cosa que demostra que no han estat vides en va. En el cas d’Édith Piaf sempre ens quedaran les seves cançons.