Woody Allen i la New Orleans Jazz Band a Palma!

Ahir, a la fi, va arribar un dels dies més esperats per a mi i per a molts: el concert a Palma de Woody Allen i la seva banda de jazz la New Orleans Jazz Band! Es pot començar un nou any de millor manera?

A segona fila, només poc més de tres metres me separaven de l’escenari. Prop de quatre mil persones es congregaren en un fred i immens Palma Arena. A les 9:15h de la nit s’apagaren els llums. Woody Allen i el seu conjunt varen pujar a l’escenari enmig d’una forta ovació per part del públic. Només dos pics Allen es va dirigir a nosaltres. La primera a l’inici del concert per desitjar-nos, en anglès, un feliç any nou i que gaudíssim de la música, i la segona per presentar a la banda que l’acompanyava.

Sempre al centre de l’escenari, sense mirar mai al públic i amb un aire de concentració absoluta durant tota la nit, Allen va demostrar durant les dues hores que va durar el concert que tant ell com el seu clarinet formen un bon duet.  La resta de músics, com Jerry Zigmont, Greg Cohen, Simon Wettenhall, John Gill, Conal Fowkes i Eddy Davis, tots ells magistrals, varen convèncer  als assistents de seguida de que estan a l’alçada del millors músics de jazz, interpretant la majoria d’ells les lletres  d’algunes de les cançons amb veus greus i dolces. El públic es va mostrar molt participatiu durant tota l’estona i es va entregar al màxim amb el jazz més clàssic i divertit, un jazz de principis del segle XX que recordava molt a les peces musicals que Woody fa servir de banda sonora per a la majoria dels seus films. Els espectadors s’entusiasmaren especialment amb la interpretació de la coneguda We shall not be moved i obligaren a sortir una segona vegada a Allen i al seu conjunt a l’escenari enmig d’un gran clamor, quan aquests ja s’havien acomiadat de la gent.

Un concert inoblidable i encantada de que un aconteixement així hagi tengut lloc a Mallorca, majoritàriament ignorada per a aquest tipus d’actes. Contenta per haver tengut per segona vegada a Woody Allen tan a prop quan, fins fa poc mesos, pensava que mai de la vida el veuria en persona, ja que per a mi és l’artista contemporani més admirat i gràcies al qual m’encanta, entre altres coses, el jazz, per lo que també vaig gaudir molt de la música. En definitiva, una passada de concert!

Concert de Woody Allen a Ciutat!

M’havia promès a mi mateixa donar una treva al meu blog en quant a tractar qüestions sobre Woody Allen per no acabar avorrint al personal, però em sembla que de moment és un tema del qual no puc evitar parlar-ne. Després de dos mesos d’incertesa, del silenci més absolut per part dels mitjans de comunicació, que si el Palma Arena (una altra de les meravelles que ha construït el PP a la nostra illa durant la seva darrera legislatura) està en molt mal estat i no és apte per a que es facin més concerts, a la fi, aquest dilluns s’han posat a la venda les entrades per al concert de jazz que Woody Allen oferirà a Palma dia 1 de gener acompanyat de la New Orleans Jazz Band. La meva ciutat ha estat elegida per a la gira que farà el cineasta amb el seu conjunt per terres espanyoles, passant també per Valladolid, Pamplona, Murcia i Granada.

Em fa molta il·lusió aquest concert i que, després de poc més de tres mesos del viatge que vaig fer a Barcelona per assistir a l’estrena de Vicky Cristina Barcelona, la vida m’hagi donat l’oportunitat de tornar-lo a veure i de poder gaudir de nou de la seva genialitat, en aquest cas en el camp de la música. Jo ja tenc la meva entrada. Estaré a segona fila, així que millor impossible. I, posteriorment, em tocarà fer la crònica per a la revista Lluc. No sé si Allen passarà la nit vella a Palma, ni si tornarà en un futur a Sa Roqueta. Potser sigui l’inici d’un idil·li que el portarà a filmar la seva pròxima pel·lícula a Mallorca. Somiar és gratuït, ja se sap…

Nit de tempesta

Fa setmanes que el mal temps ha arribat a s’illa. Aquest matí he vist una fotografia espectacular d’un tal Joan Gelabert, a internet, sobre la tempesta de pluja, trons i llamps que va caure sobre Ciutat fa dues nits. He trobat la imatge preciosa i per això no he pogut evitar de compartir-la amb vosaltres. En ella es veu, al fons, la part pertanyent al Passeig Marítim de Palma i, una mica més amunt a la dreta i il·luminat, el Castell de Bellver.

Presentació de “La Catosfera literària 08″ a Palma

A la fi ha tingut lloc la presentació del llibre La Catosfera literària 08 que feia tant que els blogaires mallorquins esperàvem. Amb dos convidats de luxe, en Biel Mesquida (Plagueta de Bord) i en Toni Ibañez (Entrellum), i amb la resta de blogaires com na Maria Victòria (El pèndol de petites oscil·lacions), en Benjamí Villoslada (Bitassa a lloure), en Llorenç Carreres (eLiteratura) i jo, encetarem l’acte a Can Alcover, un centre cultural en ple cor del casc antic de Palma. La xerrada sobre el llibre i els blogs crec que va ser amena i molt interessant. Després, en acabar, un aperitiu al pati aguantant tots heroicament així com podíem la desagradable xafogor que feia aquella nit i que ens traspassava el cos. Mesquida em firmà el meu exemplar de Acrollam amb una dedicatòria que he de dir que és la més original i divertida que m’han signat fins a dia d’avui. Al final tots haguérem de signar algun que altre llibre de La Catosfera fent-nos sentir, en certa manera i encara que fos per una estona breu, escriptors. Ja tard, però decidits a perllongar una mica més la vetllada, ens anem a fer unes copes a la terrassa d’un bar refugiats sota l’ombra imponent de l’església de Santa Eulàlia i el repic de les seves campanes. Una jornada per no oblidar…

                                                            Abans de la presentació   

                                                                      Temps d’espera

                                                                      Durant la xerrada

                   Al pati de Can Alcover mentre Mesquida em firma Acrollam

• FOTOS I POSTS RELACIONATS:

             Fotos de Benjamí Villoslada     Fotos de Toni Ibañez    Post de na Maria Victòria

                Post de Biel Mesquida       Post de Llorenç Carreres        Post de Toni Ibañez

• RETALLS A LA PREMSA LOCAL:

       Diari de Balears                           Diario de Mallorca                                   Última Hora 

La Catosfera a Ona Mallorca

Em podia haver arribat a imaginar, fa un any i dos mesos, quan vaig començar l’aventura de ser blogaire, que un temps després veuria publicat en un llibre un escrit meu i que acabaria sortint a un programa de ràdio? I que, encara que no tingui res a veure amb el blog en sí, un dels canvis que es produirien a la meva vida durant aquesta etapa seria acabar escrivint a una prestigiosa revista com la Lluc? És evident que no.

Avui, però, us vull parlar de la meva experiència a la ràdio, ahir horabaixa, al programa Mca en xarxa de Ona Mallorca. Quan el presentador i blogaire participant també de La Catosfera, Benjamí Villoslada, es va posar en contacte amb nosaltres, els blogaires mallorquins, per a convidar-nos al seu programa radiofònic i parlar sobre el llibre i els blogs en general, he de dir que m’ho vaig pensar bastant. La vergonya i la timidesa et fan dubtar sovint, ja se sap. Però a mi el món de la ràdio m’ha fascinat des de sempre, més encara després d’haver passat escoltant-la pràcticament cada tarda durant els darrers dies de vida del meu padrí a l’hospital amb ell i comentant junts tot allò que sentíem. Per tant, anar a la ràdio era una oportunitat d’aquestes que no podia deixar escapar i em vaig decidir a assistir-hi. M’ho vaig passar genial, malgrat els nervis inicials, i em va encantar veure com es fa tot des de dins. Va ser un plaer haver conegut personalment a en Benjamí i a una dona amb tanta energia com és na Victòria. Estic contenta d’haver pogut parlar telefònicament amb un gran blogaire i escriptor com és en Toni Ibañez. Llàstima de la resta de blogaires que no varen poder participar del programa. Va ser un horabaixa per no oblidar!

Per als que us ho vareu perdre, si voleu podeu escoltar aquí el Podcast del programa. I ara desitjar que al setembre es faci, a la fi, la tan esperada presentació del llibre a Palma, però espero que no caigui en 19 de setembre, ja que molt possiblement seré de viatge a Barcelona. Espero que s’organitzi i que el projecte sigui una realitat. Quines ganes!

 

Enséñame la cartera y cásate conmigo

Llegint ahir el Diario de Mallorca em vaig divertir bastant amb l’article que va escriure la periodista Mercè Marrero. No tan sols perquè és molt estil Carrie Bradshaw a Sex and the city, sinó també perquè, tot i ser una mica trist en el fons, és força real. Pel que veig, i la gent comenta, es pot dir que només una de cada deu parelles és envejable (jo ara mateix en conec una només del meu entorn), en que predomina entre ells la complicitat, l’enteniment, l’amistat i l’amor, i que saps quasi del cert que el dia que decideixin formalitzar la seva relació serà per una cosa tan senzilla com que s’estimen. La resta són del grup que descriu la periodista a l’article, article que podeu llegir en aquest mateix post. Encara recordo, punt per punt, tots els motius que  algunes parelles d’amics em donaren al seu moment per mirar de convènce’m (o al manco això era el que semblava) de per què passaven per l’altar. El que a ells els varen semblar motius comprensibles (motius que apareixen a l’article de Marrero i que conec de sobres), a mi em varen resultar bastant depriments. Molts, si els hi preguntés ara, negarien reiteradament que aquelles paraules sortissin dels seus propis llavis, i a alguns segurament fins i tot els molestaria la meva impertinència (ells sabran perquè). Però ja se sap, és més fàcil enganyar-se i creure el que no és que afrontar la realitat i això, pel que veig en moltes parelles del meu entorn, s’acaben pagant les conseqüències. De tots els que es varen casar fa un temps només una es manté i amb no pocs problemes. Parlo d’al·lots i al·lotes que sense passar els trenta-dos anys ja estan divorciats. Deu ser que avui en dia es tracta de tenir un llarg currículum sentimental perquè sinó no s’explica que una cosa que hauria de ser tan important com és casar-se, la gent s’ho prengui tant a la lleugera. Es que ahir em vaig assabentar d’un altre divorci i entre la notícia i l’article no podia deixar passar de fer aquest post, en el fons irònic i entretingut.

MERCÈ MARRERO Supongamos que tardamos cuatro minutos en leer este artículo. En este tiempo, segundo arriba segundo abajo, una pareja se ha divorciado. Imaginemos el percal. Durante nuestra lectura, Pepito y Pepita están quedando a las puertas del juzgado, o están haciendo la cola pertinente, o están siendo llamados por el oficial o, en menos de lo que canta un gallo, están rubricando su ´hasta luego, Lucas´. Uno de cada cinco de los matrimonios que deciden zanjar su relación con impresos y formularios se dio, hace menos de cinco años, el ´sí, quiero´. Y casi el treinta por ciento del total pasó por la vicaría hace más de veinte años. Podríamos decir, sin ánimo de ser tildados de pesimistas o agoreros, que la institución matrimonial está en crisis. O quizás sea el amor, como sentimiento, el que está pasando por un mal momento. Quiero creer que no. De lo contrario, ¡qué ansiedad! ¿Por qué, entonces, con estas perspectivas se sigue pasando por el altar (o por el juzgado)?
Tengo pocos amigos casados. Y, de esos pocos, la mayoría ya se ha separado. Así que, le he echado morro al asunto y me he dedicado a interrogar a los conocidos sobre su porqué a la hora de ponerse un anillo en el anular. “Es la persona a la que quiero, de la que estoy enamorada y con la que decidí formalizar mis afectos frente a Dios y frente el mundo” es la respuesta que ha brillado por su ausencia. Curiosamente, nadie ha dicho ni “mu” sobre pasiones, lealtades, complicidades y afectos. He clasificado las respuestas recibidas en diferentes categorías. Una de ellas es la del aburrimiento existencial y en ella hay frases como: “Ya tocaba. Hacía mucho que éramos novios”. Otra es la de “donde va Vicente va la gente” e incluyo la explicación “todo el mundo lo hace y nosotros no vamos a ser menos”. También hay cobardes con complejos freudianos: “Sus padres ya empezaban a mirarnos mal”. Y los hay que van directos a un suicidio más que anunciado: “Nuestra convivencia era tediosa y decidimos darle un empujón casándonos y confeccionando la lista de bodas”. Viva el harakiri. Sorprendentemente, la clasificación más exitosa es la de la cofradía del puño cerrado porque la inmensa mayoría se ha casado por motivos económicos. “Si mi pareja se muere y no estamos casados, no tendré pensión”, “Si mi pareja se muere y no estamos casados, no podré quedarme con la casa”, “Si mi pareja se muere y no estamos casados, ¿qué pasará con la herencia de mis hijos?”. Sólo puedo pensar que tanto prever el fallecimiento de uno de los integrantes únicamente puede acabar provocando la muerte metafórica de esa unión de hecho. Así que, antes de que uno se vaya al Cielo, el matrimonio acabará yéndose al Infierno.
Dijo Fernando Savater en una entrevista que si el amor no era fou entonces no era ni fu ni fa. A mí me parece que, lo que es una locura es meterse en proyectos vitales tan importantes si no se está del todo seguro. Por mucho que, económicamente, nos vaya a salvar de una vida (y de una relación de pareja) que no es ni fu ni fa.