Illes Balears 2010

S’acaba de presentar el nou anunci turístic que promocionarà les Illes Balears la propera temporada. El protagonista, per segon any consecutiu; Rafel Nadal! I surt guapíssim!!! Ains… Bé, després d’haver fet una mica d’adolescent histèrica diré però que m’agradava més l’spot anterior. Per a mi era més creatiu i original. El del 2010 està molt ben treballat tècnicament parlant, és molt mediterrani i amb unes localitzacions meravelloses, precioses i ben reals. Que cap al final aparegui el mirador de Son Marroig (Deià) és una meravella i baix el meu punt de vista és un dels  llocs més bonics de Mallorca, especialment per a contemplar postes de sol. Però tenc la sensació en veure’l, en el seu conjunt, de que va destinat tan sols al típic turista de sol i platja. Hagués estat bé mostrar algun carrer emblemàtic de Ciutat, o el port de Ciutadella, o Valldemossa, o tirar una mica també per la part cultural. I els qui surten a l’anunci (excepte el meu estimat Nadal, clar), me posen una mica nerviosa, especialment les al·lotes dels biquinis. Tot i així, l’spot no me disguta (no sé què en pensau vosaltres). Més endavant es farà en altres idiomes i esperem que també en català. En fi, QUÈ GUAPES SÓN SES ILLES!!! Snif…

• Illes Balears 2010 (anunci versió llarga)

• Illes Balears 2009 (anunci anterior)

Felpudos coco, escobillas lulú, ascensor a cap lloc i un pot de ColaCao

En aquesta illa meva ja fa molt, prop de dos anys, que se va destapar el primer cas de corrupció important: el d’Andratx, amb un batlle vengut de fora disposat a conquistar Mallorca, com Colom Amèrica però en una altre sentit. I ho va aconseguir. Ens ha destrossat part de la costa als mallorquins, ell s’ha embutxacat tot el que ha volgut i més (sense tornar ni un euro), i ja es passeja pels carrers com si res (jo l’he vist amb els meus propis ulls). O aquella altra que va robar doblers dels ciutadans aprofitant el seu càrrec i que els va guardar al seu jardí dins un pot de ColaCao, un tema que va portar coa i moltes vinyetes còmiques als diaris locals al seu moment. Però aquelles declaracions de la pocavergonya aquesta dient que el que volia, quan hagués acabat tot, era modificar la cançó del ColaCao per poder enriquir-se encara una mica més, enfotent-se de tots nosaltres, me va semblar insultant. La paraula penediment, pel que veig, no entra en el vocabulari d’aquesta gentussa. El cas Palma Arena és un dels que foten ràbia de debò. Projecte milionari, teòricament es va construir com a edifici destinat per al ciclisme però amb una pista interior que mai va estar homologada, amb una cuina a les seves instal·lacions de 6000€ que ningú ha utilitzat i humitats per tot quan no fa ni dos anys que es va inaugurar. El més surrealista, aquesta foto d’un ascensor que havia de donar sortida a unes pistes exteriors que mai es varen arribar a construir i que surt al no res, enmig d’un descampat. O l’altre cas, el de l’expresident de la comunitat, que es va comprar un “palacete” al casc antic de Ciutat valorat amb un preu que aquest home ni amb el que tenia ni amb el que guanyava s’hagués pogut comprar mai, però se’l va comprar. I la darrera sobre aquesta investigació, tal qual ho posava un diari ahir o despús ahir, és el que es va gastar en alguns complements per a la seva caseta: prop de 400€ amb unes escobillas lulú per als banys i quasi 1000€ en quaranta felpudos coco (els noms tenen certa gràcia, per això els mantenc en castellà). Quaranta!!! Com no fossin alguns per forrar les parets, per què en necessitava tants?  Ara sabem el motiu de que l’expresident marxàs pitant cap als Estats Units quan va perdre a les darreres eleccions. Bé es devia veure venir tot el pastís que havien muntat ell i els del seu partit al llarg dels anys de govern. I cada dia surten dades noves d’aquest cas, d’altres i de nous, com si fossin capítols d’una novel·la per entregues. Aquests són només quatre exemples dels molts que n’hi ha de casos de corrupció a ses illes, tants, que no seria capaç de recordar-los tots, i no exager. Fa temps que tenia pendent un post com aquest, però sentia vergonya aliena de tot el que estava passant a Mallorca. Ara, però, veig que no és un problema tan sols d’aquí. “Xoriços”, per desgràcia, n’hi ha per tot! Això sí que és una autèntica pandèmia!

Entendre o no entendre

(ATENCIÓ; Aquest post està fet amb tot l’afecte del món. Esper que es llegeixi com un escrit irònic i divertit, o almenys m’agradaria que fos així.)

Avui mirant el programa Divendres de TV3 (m’encanta en Carles Sànchez!), mentre entrevistaven a Chenoa, que xerrava en mallorquí, una nina de Valls va comentar que quan ella parlava semblava que ho fes en anglès (intuesc que perquè no se l’entenia o per l’accent). Això m’ha fet pensar en la de vegades que he sentit dir que hi ha catalans que no entenen el mallorquí. La millor paròdia al respecte la va fer Pep Plaza imitant a Tomeu Penya a El Club a principis d’aquest any. El vídeo el podeu veure aquí. També li ha tocat el torn a Rafa Nadal al Crackòvia (vídeo) i ja no diem la senyora del Constància de l’APM (vídeo).

A Mallorca, estimats catalans, us entenem bé gràcies en part a TV3 i a que el vostre català no és tan tancat com el nostre. Però hi ha paraules que aquí no empram i que, per molt que veiem la vostra cadena autonòmica, de bones a primeres no captam el seu significat. S’acaben agafant per contexte, clar. Alguns exemples; butllofes (Tinc butllofes ¿?), pardal (aquí bàsicament utilitzat per a referir-se al membre viril masculí o a algú que és beneit o s’ho fa), golfes (sense comentaris, ja podeu endevinar què imaginàvem), sorra (……….), mandonguilles (………………….). M’ha encantat conèixer la paraula encaterinar que a s’illa no s’usa.

De TV3 he après un merder de paraules i frases fetes. Ara que a Catalunya ja sintonitzeu IB3 no teniu excusa! Val a dir que és una pena que amb això de la TDT visualitzem cada cop menys canals dels nostres veinats (Canal 9, Punt 2, IB3 , TV3 i Canal 33).

A vosaltres quines paraules us criden l’atenció o bé us agraden dels diferents dialectes de la nostra llengua? Per cert, els valencians dieu meló a la síndria? És un dubte que tenc des de fa un temps… (Aquest post pareix com una espècie de Caçadors de Paraules).

Ciutat de Mallorca

Mai fins ara havia dedicat un post a xerrar de la meva ciutat, un lloc on me sent afortunada d’haver nascut. Palma ha crescut molt en aquests darrers deu anys, pel que una gran quantitat d’activitats culturals i l’obertura de comerços, cafeteries i restaurants, han donat molta vida a una ciutat que fins no fa massa anys encara semblava adormida. M’encanta passejar pels carrers del centre tal com he fet sovint darrerament, i aquest pic càmera en mà. Aquí teniu una petita mostra del que he captat, però ja avís que la fotografia no és el meu fort!

La Seu vista des de Ses Voltes

Bandera de Mallorca, bufandes del R.C.D. Mallorca i bandera de les Illes Balears

Font de Ses Tortugues i escenari de celebracions futbolístiques

           

Edificis Modernistes

Carrer del casc antic

Lleona del Passeig des Born i el Casal Solleric al fons

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rosetó de la Seu

La imatge següent no pertany a Palma però a mi m’agrada i la volia compartir amb vosaltres.

Cap Blanc (Llucmajor)

Sempre hi ha una primera vegada

Palmanova, fins fa poc més d’un dia, era un lloc que tan sols coneixíem els mallorquins i aquells turistes anglesos que ens visiten cada estiu. De petita, amb la família, estiuejàvem a la casa que tenim en un poblet a tan sols tres quilòmetres de Calvià. Aquest poblet, juntament amb Magaluf i Palmanova, formaven part dels meus escenaris d’infantesa estiu rere estiu. Encara ara el formen, en major o menor mesura. Diumenge passat al matí, la meva germana i jo ens aixecàrem tard. Per l’hora que era la vaig convèncer per anar a dinar i fer un gelat a Palmanova. Sí, el diumenge era allà, passant pel mateix carrer. Palmanova no és un lloc emblemàtic ni especialment bonic si el comparam amb altres zones de Mallorca i a sobre és poc conegut fora de l’illa, per no dir gens. Això vol dir que aquestes coses poden passar a qualsevol lloc. Diuen que maten per aconseguir una independència que cada cop dubt més que la vulguin mentre utilitzen uns medis que no compartesc, ni compartiré, i ara menys que mai.

Article de MATÍAS VALLÉS (Fragment)

Ayer había ocurrido antes, pero no le prestamos atención. Hace catorce agostos, Garzón viajó desde Madrid para informarnos de que uno de la banda había enmarcado al Rey en el teleobjetivo de su rifle. Sin embargo, siempre desdeñamos a la familia Sertucha como una secuela en teleserie de Chacal, con motocicleta incorporada y huida por mar. Quién sabe si se han repetido algunos de esos recursos. Mallorca, el único reducto que no extrae lecciones de un intento de magnicidio. Confió más en su geografía que en su historia, como todas las islas. Error, del que portavoces cualificados de las fuerzas del orden se reconocían ayer partícipes. Aquí no podía suceder, pero ya había sucedido. Ayer presenciamos el redoble de la bomba.
Nadie debe ser juzgado por su reacción frente a un doble asesinato, pero cerrar el aeropuerto de Palma aporta una prueba adicional de que Madrid nunca entenderá el funcionamiento de una isla. Clausurar Son Sant Joan en agosto equivale a paralizar –no sólo bloquear– una ciudad de dos millones de habitantes. Pretendían enjaular una roca, y se dieron cuenta de que habían aislado Europa. La precipitación inconsciente demuestra que la banda vuelve a dar miedo, porque sus asesinatos recuperan la elaboración y la sincronización, la puntualidad del absurdo. No podrán con los mallorquines, nadie puede. Los nativos volverán a encontrar la terapia de shock en el tópico. En Mallorca nunca pasa nada.

Sóc afortunada

No és la primera vegada que penj un article de Mercè Marrero en aquest blog. M’encanta el que escriu i la llegesc habitualment. Aquest concretament va sortir publicat a Diario de Mallorca el passat 26 d’abril.  L’he trobat interessant i crec que val la pena de ser llegit tot i que pens que encara queda molt camí per fer per tal de millorar la situació de la dona, no tan sols a altres països sinó també a casa nostra. 

VAYA UNA SUERTE

Nacer en el lugar que nacemos, en la familia que lo hacemos y en el entorno que nos rodea es una cuestión de suerte. Fue una cuestión de suerte el que fuera un bebé bienvenido. El que mis padres estuvieran ilusionados con mi llegada y que no les trastocara los planes de vida. Fue una cuestión de suerte que ellos no fueran ni alcohólicos, ni drogadictos, ni maltratadores. Fue una suerte haber crecido en un barrio poco conflictivo. Poder pasarme parte de la infancia jugando en la calle sin miedo a que me pasara algo. Fue una suerte nacer en Mallorca. Un lugar que, si no es el paraíso, se asemeja mucho (zonas más y zonas menos, por supuesto). Por una cuestión de azar, podría haber llegado a este mundo en medio del Ártico y morirme de frío los 365 días del año. O haber nacido en el desierto y asarme de calor. Fue una suerte el que me pudieran dar una educación. Fue una suerte crecer en democracia. Por las mismas, podría haberlo hecho durante la dictadura. No pude elegir ser mujer. Simplemente, lo soy. Ha sido una suerte porque me gusta serlo. Sobre todo, en esta época en que mis derechos están reconocidos. Porque puedo trabajar sin tener que pedir permiso a nadie. Viajar sin que me firme un hombre una autorización o hipotecarme hasta las cejas si el banco me lo permite, claro está. Si quiero puedo divorciarme. Ser soltera si me da la gana o casarme si me da la vena. Soy libre y, por eso, soy una privilegiada. Pero es una cuestión ética el mirar un poco más allá de este horizonte de fortuna. Más de la mitad de la población femenina mundial no es tan privilegiada. Si en vez de nacer en Mallorca lo hubiera hecho a unos cientos de kilómetros más al sur, ahora, muy probablemente, debería cubrir mi cabeza con un velo. Y eso no me parece tan afortunado. O, siendo una niña, habrían mutilado mis genitales para evitarme cualquier tipo de placer físico. Si hubiera nacido en un país como Afganistán, estaría sometida a una ley que permite que los maridos violen a sus mujeres. Pone la piel de gallina el pensar que el peor acto violento que se le pueda practicar a una persona esté amparado por una norma. Si hubiera nacido en alguno de los demasiados países en que las mujeres no pintamos ni un pimiento, mi padre podría haberme vendido a la tierna edad de 13 años a un hombre de 60. Para que hiciera conmigo lo que le diera la gana. Que no me haya sucedido ninguna de estas desgracias ha sido, en el fondo, una cuestión de azar. Por eso, no quiero olvidar a las que no han tenido tanta suerte.