Any 2037. A Daniel, un científic català que viu al Canadà, se li encarrega fer un balanç per saber com funciona Catalunya just quan es compleixen trenta anys des que va aconseguir la seva independència. En forma de retalls de premsa i entrevistes fictícies a historiadors, polítics i periodistes, tots ells personatges reals i coneguts, Gabancho permet al lector endinsar-se dins la narració amb facilitat i així fer-la més creïble. Val a dir que a mesura que anava avançant pàgines de Crònica de la independència de Patrícia Gabancho més m’anava recordant al llibre d’Utopia de Thomas More, en el sentit que la Catalunya independent que planteja la periodista i escriptora és una utopia; massa perfecta, irreal, quan és de tots sabut que no n’hi ha cap de societat perfecta, ni tan sols la que ho sembla més, tal com ens ha fet veure el suec Stieg Larsson a través de la seva famosa trilogia. Amb això no vull dir que la independència no pugui ser algun dia (darrerament comencen a passar coses i, per petites que siguin, potser a la llarga esdevinguin en grans aconteixements). Però a Crònica de la independència es pinta una Catalunya que no me la he creguda.

Del País Valencià i les Balears diu molt poca cosa llevat que deixa clar que el País Valencià seguirà formant part d’Espanya i Mallorca o les Balears (no m’ha quedat clar perquè a Menorca i les illes Pitiüses no les menciona per a res en tot el llibre), ens ajuntarem amb Catalunya. Concretament, l’autora de Mallorca diu: “(Es va fer l’annexió amb Mallorca), perquè ells van voler, aquí (des de Catalunya) no es va moure un dit. Les Illes també estaven molt escanyades, i vinga turisme i els alemanys i la destrossa, que si autopistes, que si hotels [...]“. Sincerament, crec que la periodista coneix ben poc la realitat que es viu a les illes. Hem i estam patint moltes més coses de les que ella esmenta i aquí, almenys de moment, ningú es planteja fer cap referèndum. El que no diu és que som també una de les comunitats que més diners donam a l’Estat i que menys en rebem a canvi. Potser el turisme que tenim no és el que els mallorquins voldríem però és el que ens dóna de menjar. El tema alemanys m’assembla una tonteria. A mi al manco no em fan pas nosa i crec que en general tampoc. Si algún dia Catalunya s’independitza, com descriu Gabancho, i Mallorca o les Balears s’hi annexionen, ja deix clar que per moure els mallorquins i balears fan falta molts més motius dels que ella menciona. Entenc que el llibre va dedicat en un 99,9% a Catalunya però jo he volgut comentar la part que m’afecta a mi i als insulars. De totes maneres llegint un fragment com aquest no puc evitar demanar-me com ens veuen les nostres comunitats germanes als illencs i si coneixen mar enllà la nostra realitat.

Crònica de la independència és un exercici interessant d’imaginació per part de Patrícia Gabancho que potser aconsegueixi entusiasmar i il·lusionar a alguns, el que és la intenció del llibre, però a mi m’ha decebut.

No fa gaire xerrant amb algú d’aquest tema i dels referèndums que tendran lloc demà per diferents municipis catalans, ens demanàvem què passaria si algun dia Catalunya realment s’independitza. S’oblidarà dels seus germans? Ens donaran un cop de mà? (Gabancho creu que no). Pensar-ho fredament inquieta una mica. Jo en tot cas, passi el que passi, els desitjo molta sort als catalans.

Audrey Hepburn es va convertir en una de les meves actrius preferides quan la vaig veure als catorze anys a Charada (1963). Fa uns dos anys se va editar una biografia sobre ella escrita per Donald Spoto, autor de qui ja havia llegit  Alfred Hitchcock, la cara oculta del genio que recoman moltíssim.

En la present biografia de Hepburn hi trobareu certa informació que de segur molts desconeixíeu. Les seves dures vivències durant la Segona Guerra Mundial i l’absència d’una figura paterna foren fets que la marcaren per sempre amb un caràcter insegur i excessivament sensible. Una famosa declaració del seu fill Sean així ho deixa entreveure; “(Audrey) era una estrella que no veia la seva pròpia llum.” Anècdotes dels rodatges, les seves fracassades relacions sentimentals, la moda (perquè el nom d’Audrey Hepburn va associat, inevitablement, a les paraules moda i glamour), l’amor cap als infants i el desig de ser mare, són alguns dels aspectes vitals de l’actriu que es narren en aquest llibre. Agradi més o menys el que s’hi digui d’ella en aquestes pàgines, pens que el que pretén el biògraf és donar tan sols una imatge d’una dona molt humana, menys mitificada. En qualsevol cas sempre la recordarem pels seus papers inoblidables a les pel·lícules (Sabrina, Una cara con ángel, Vacaciones en Roma), o en aquella bonica escena de Desayuno con diamantes en que interpreta Moon River de Henry Mancini, per a mi una de les millors cançons de la història del cinema. Una biografia que jo recomanaria a tots els amants d’Audrey Hepburn o del cine en general.

 Als set anys (1936)              Durant la dècada dels     Treballant per a UNICEF

                                                               cinquanta                             (1990 aprox.)

El cap de setmana passat vaig tornar a veure la pel·lícula Fahrenheit 451 dirigida pel director francès François Truffaut i basada en la novel·la del mateix nom de Ray Bradbury. És un film futurista que parla d’una època en que la societat només es serveix de la imatge als medis de comunicació i la paraula escrita està prohibida. Els bombers no es dediquen a apagar focs sinó a cercar i cremar llibres a les cases d’aquells que encara s’entesten a continuar llegint.

La crema de llibres no són, per desgràcia, cosa de la ficció. Al llarg de la història se n’han portat a terme vàries. Una de les més famoses va tenir lloc el 10 de maig de 1933 durant el règim nazi a Berlín. Intentaren desfer-se de tots aquells llibres (prop de 20.000) que per a Hitler i els seus homes suposaven una amenaça cap a la seva ideologia, especialment d’aquells que estaven escrits per autors jueus. Sigmund Freud, Franz Kafka, Marcel Proust i Thomas Mann són alguns dels escriptors prohibits pel nazisme. A l’època franquista era complicat trobar obres de François Mauriac, Albert Camus, Federico García Lorca o novel·les com La colmena de Camilo José Cela i Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway. Mein Kampf (Mi lucha) d’Adolf Hitler, publicat el 1926, conté les idees principals del règim nazi. Al seu moment d’aquest llibre es van arribar a vendre més de sis milions d’exemplars sent de lectura obligatòria a les escoles en temps del Tercer Reich. Actualment, Mein Kampf està prohibit de ser comprat i venut, amb penes de presó, a Àustria i Alemanya, així com també a Israel, Portugal, Letonia, Noruega, Hongria i Suïssa.

No sé vosaltres però jo sóc addicte a la lectura així que no puc, i me costa, imaginar un món sense llibres. És impagable tot el que he après en ells, el que m’he arribat a il·lusionar, emocionar. He somiat i m’he allunyant de la realitat quan més ho he desitjat i necessitat. Tal vegada llegir un bon llibre sigui una de les millors formes de viatjar que hi ha.

Per als qui teniu certa curiositat pel tema, dir que són vàries les pàgines webs on apareixen llistats plens de títols de llibres, com aquest de la Wikipedia, que en determinats moments de la història varen ser censurats. Algunes de les obres que han estat prohibides durant el segle XX són:

                               
                Fahrenheit 451                Matar un rossinyol                        1984
               (Ray Bradbury)                    (Harper Lee)                      (George Orwell)
           

                                                  
                                      Tròpic de Càncer            L’amant de Lady Chatterley
                                         (Henry Miller)                       (D. H. Lawrence)

 
                                
                         Ulisses                      El vigilant en el camp            El raïm de la ira 
                  (James Joyce)            de sègol (J. D. Salinger)         (John Steinbeck)

BIEL MESQUIDA. Borges conta en un text sobre Les mil i una nits que en tots els pobles d´Orient hi havia uns homes que ell anomena confabulatores nocturni la professió dels qual era contar contes durant la nit. Aquests homes agafaven les històries conservades des de l´avior per tradició oral i quan les deien les enriquien, les transformaven, les arabitzaven, se les feien seves i les donaven com un encanteri. Crec que la contera de Baltasar Porcel té aquesta arrel fonda catalana i mediterrània que el nin Porcel va sentir als seus padrins i a la seva mare a la vorera de la foganya, que el jove Porcel va escoltar en les històries dels andritxols pirates, pagesos i contrabandistes, plens de força i imaginació, que l´home Porcel va llegir en la llarga tradició catalana que va de Ramon Llull a Josep Pla, de Salvador Galmés a la Rodoreda i en la tradició mundial de nombrosos escriptors que devorara amb la seva intensa vida lectora.
Enèrgic, indomable, anarco, individualista, proxinès, arabista, borbonitzant, incorrectíssim i catalaníssim són alguns dels qualificatius que em vénen sense pensar quan intent concentrar el record porcelià en unes quantes paraules que només volen ser una incitació al lector cap al més important i essencial que ens deixa un escriptor quan mor: la seva obra, el seu corpus, el seu cos de lletra insepult que acompanyarà els vius pels segles dels segles. Porcel va ser des del principi un home que es barallà amb les paraules per aconseguir que cantassin, literalment i en tots els sentits, aquesta consciència panteista ecològica on digué, i demostrà, que vivia. I per fer ressonar els mots, per revitalitzar-los, per crear la correntia que se´n duu el lector cap a navegacions aventureres plenes de successos, cap als paradisos desconeguts ran dels perills més mortífers, Porcel va esmolar aquella energia verbal que li sortia com un làser, i la convertí en lletra desbordada i desbordant de tota casta de formes: contes que esdevenien objectes fosforescents, novel·les on un alter ego de l´escriptor ens duia per llocs que no havíem trepitjat mai, ens col·locava dins viatges per mar entremig de tots els meteors dins mons imaginats amb la complexitat dels creadors de llenguatges, assatjos en què feia un estriptís valent i descarat, provocador, sobre les idees que defensava, els pensaments que el preocupaven, allò que constituïa de cap a arrel el seu ser, allò que aprenia a ser. Això, el seu mapa de lletra, és el que ens deixa l´escriptor. I, Porcel, un autor que ha estat, és i serà controvertit i discutit, com a ell l´encantava, esdevindrà, sobretot, l´inventor d´uns llibres que fan llegiguera. Uns llibres tan generosos i excessius que cal assaborir amb la intel·ligència de l´escoltador entregat, que sap que fins i tot les dissonàncies formen part de l´arquitectura verbera. Que sien unes paraules de Porcel –I la mort és la matèria en transformació, un drama com el del peix agafat a l´ham. La felicitat sembla un arbre florit, els ametllers en flor sota el sol de febrer…– les que tanquin aquest camafeu per a un lluitador contra la mort d´un col·lega legal.

A l’any 2001, en una biblioteca particular de Tindouf (Argèlia), el professor Muhammad ben Ma’mar descobreix de forma casual un manuscrit àrab del segle XIII que relata la Conquesta de Mallorca (1229) per primer cop des del punt de vista dels vençuts, és a dir, dels musulmans.  Només es sabia de l’existència d’aquest manuscrit gràcies a alguna referència llunyana però ja es donava, a aquestes alçades, totalment per perdut. El seu autor va ser Ibn Amira Al-Mahzumi (1186-1269), un historiador, jurista i poeta andalusí molt important a la seva època que va néixer a Alzira. El KITAB TA’RIH MAYURQA (Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca), que així és com s’ha traduït el text, s’ha editat fa uns mesos amb molt bona acollida per part de la gent fins al punt que, durant la passada Fira del Llibre, va ser l’obra de no ficció més venuda a Palma tant en castellà com en català, i de la que ja s’han fet vàries edicions.

Certs detalls sobre la Conquesta descrits per Al-Mahzumi es complementen a la perfecció amb el que també es va narrar al Llibre dels fets. Aquesta troballa és, per tant, d’un gran valor històric perquè ens permet saber què va succeir durant els darrers anys de l’època àrab. Del temps en que els musulmans varen romandre a l’illa se’n sap ben poca cosa i al Kitab ta’rih Mayurqa es descobreixen fets sorprenents que ens eren totalment desconeguts fins ara. Amb l’entrada de Mallorca a la Corona d’Aragó va desaparèixer tot un llegat musulmà molt ric culturalment parlant, i amb aquesta pèrdua se’ns va privar als mallorquins de conéixer una mica més quins eren els nostres orígens. Un llibre molt interessant i realment apassionant.

Moviments bancaris que sempre queden registrats. Anem on anem, un seguit de càmeres al carrer, als centres comercials, als aeroports, graven cada moviment que fem (diuen que per a garantir la seguretat del ciutadà). Els índex de lectura són cada cop més baixos. La gent prefereix seure’s davant una pantalla de televisió i no haver de pensar per ells mateixos, com ja va insinuar Ray Bradbury a Fahrenheit 451. No hi ha premsa que informi objectivament, sempre ho fan segons determinades idees polítiques, el que porta a que es continuïn, encara ara, censurant certes imatges i notícies. Fills que denuncien a pares i, en la majoria de casos demostrats, per qualsevol tonteria, fet que ja va descriure Orwell en un capítol de 1984 com també el fet de modificar per part del govern certes paraules del nostre llenguatge per considerar-les ofensives i, així a la llarga, acabar suprimint-les. El doblepensament ja fa temps que s’aplica i un clar exemple és quan ens fan creure que dur a terme una determinada guerra és l’únic camí per aconseguir la pau. Internet que, en segons quins aspectes, ens priva cada cop més de la nostra intimitat. Qui no ha vist bregues quan anava a escola de petit entre companys de classe on després els dos implicats seguien sent tan amics? Ara per no res els serveis socials, la policia, i els medis de comunicació fan acte de presència a vegades fent-ne un gra massa de res o tergiversant els fets. Sembla que la política de la por i la desconfiança està cada vegada més arrelada a la nostra societat. Abans es tenien enemics amb rostres concrets; Hitler, Stalin, Franco, Musssolini… La societat del moment sabia contra qui es manifestava. Actualment es parla de bancs però, algú sap quina cara fan els amos d’aquests bancs? Qui hi ha darrere els governants, els fabricants d’armes, les empreses farmacèutiques i els amos de les multinacionals, per posar alguns exemples? Qui mana realment al món? Però tranquils! No passa res. Vivim en una democràcia, en un país feliç, ple de possibilitats, on tots som éssers lliures i els nostres somnis es faran realitat! I ara ve la pregunta; algú pot assegurar al cent per cent que el Gran Germà, o una cosa que se li assembla molt, realment no existeix?

Avui es compleixen seixanta anys de la publicació de 1984 de George Orwell i per tant també del Gran Germà. És realment terrorífic veure les similituds que hi ha entre la història de ficció i el món que ens envolta actualment, i la quantitat d’experts que asseguren que des de fa uns anys ja hem començat a viure en una societat cada cop més orwelliana. Per pensar-hi…

Pensar és dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escèptic. Deixí de creure en qualsevol mena de propaganda. Deixí de creure en moltes coses. El primer a pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l’angoixa vital… Fou com saltar d’un tren nocturn en marxa -un tren comodíssim, amb calefacció, companyia i música de fons-, i continuar el trajecte a peu, a les fosques, patint el fred, el vent, la pluja, el terra enfangat. I la solitud. T’hi acostumes, però. Passen els anys i fas amistat amb els dubtes, hi convius, hi intimes. Em calia llegir; els incendiaris deixaren pas a la literatura: Verne, Hesse, Orwell, Poe, Stevenson, Cervantes…

Orfe, dat a la lectura i a l’escriptura, rebec al caixó i a la barrila, circumspecte, vaig adquirir reputació d’intel·lectual a ulls de companys i companyes d’institut. Elles m’ignoraven, preferien la calor dels fatxendes, dels bragats, dels posseïdors de motos o del graciós de torn; ells em perdonaven el viure, mirant-me com a un cabalista. També jo me’n sentia lluny.

Manuel Baixauli, L’HOME MANUSCRIT (Fragment)

Duc prop d’un mes patint de larssonitis però el que encara no sé és si el diagnòstic és greu. Al principi del boom de Els homes que no estimaven les dones he de reconèixer que era una mica reticent a llegir aquesta novel·la, però la curiositat al final em va poder més. El que ha passat amb aquest llibre és una mica insòlit, una d’aquelles poques vegades en que lectors i crítics es posen d’acord i coincideixen alhora d’opinar positivament sobre una determinada obra literària. La història que ens ofereix  l’escriptor suec Stieg Larsson, mort inesperadament el 2004, enganxa d’una manera quasi malaltissa diria jo, en el bon sentit de la paraula. Els personatges s’acaben fent molt propers i familiars al lector. He estat setmanes senceres que quan no podia estar llegint el llibre de Larsson m’era inevitable demanar-me constantment, a la feina o allà on fos, com continuaria  la trama i què els succeiria a en Mikael Blomkvist i a na Lisbeth Salander al proper capítol. A destacar, per cert, el personatge de na Lisbeth (m’encanta), molt ben treballat per part de l’autor i amb un toc original i complicat que fa que se l’acabi estimant. Els homes que no estimaven les dones és en definitiva una història plena d’amor, odi, traïció, misteri, acció…, que està molt ben escrita. Llàstima que el que havia de ser una saga de set llibres els lectors ens haurem de conformar amb tres. Ja tenc esperant a la meva habitació la segona part, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, però sóc conscient que no em convé començar-lo perquè una no pot estar absent de la realitat durant tants dies seguits, pràcticament vivint per a la lectura d’una novel·la, tot i que no sé si em podré resistir a la temptació…

Encara haurem d’esperar fins al juny aproximadament per a que surti el tercer i últim llibre publicat  de Larsson que portarà per títol La reina al palau dels corrents d’aire. I, molt probablement, el film basat en la seva primera novel·la no tardi gaire més a projectar-se al nostre país. Qui es resisteixi a llegir a Larsson per por a trobar-se amb un fenomen semblant al de El codi Da Vinci de Dan Brown, s’equivoca. Pens que aquest escriptor ha marcat un abans i un després en el gènere de la novel·la negra i que val molt i molt la pena de ser llegit.

Dins el darrer blau

Mallorca no sempre ha estat una illa idíl·lica tal com la coneixem avui en dia i des de fa unes poques dècades. Fins fa poc més de dos-cents anys era només un tros de terra perdut enmig del mar Mediterrani, un món apart allunyat de la resta del món, on el seus habitants feien i desfeien sense que ningú de fora se n’assabentés de res ni fes alguna cosa per posar-hi ordre. Durant el segle XVII, la Inquisició dictava les lleis i era l’encarregada d’impartir justícia. Basada en una història real, Dins el darrer blau explica uns dels fets més vergonyosos succeïts a l’illa; la fugida frustrada d’un grup de jueus conversos quan sospiten que la Inquisició els vol empresonar per falsos cristians. La mala mar impedeix que el vaixell que els ha de portar a Liorna, el lloc on podran viure la seva religió i les seves costums en llibertat, no pugui sortir del port de Ciutat i acabin per ser empresonats i portats a la Casa Negra. Carme Riera, després d’un llarg treball d’investigació, ens regala aquesta magnífica narració amb la que va ser guardonada amb nombrosos premis, entre els que hi trobam el Josep Pla, el Lletra d’Or o bé l’Elio Vittorini, entre d’altres. Una novel·la real, trista, injusta, que porta a plantejar-se certes qüestions vitals. Imprescindible.

Conversaciones con Woody Allen

Aquest és un llibre que sabia que compraria de seguida que sortís publicat. No tan sols admir a l’Allen cinematogràfic pels seus films, sinó també per tot allò que escriu i diu. He llegit totes les seves entrevistes que han caigut a les meves mans i m’agrada la seva forma d’enraonar, de com veu ell la vida, com transforma una idea o una escena qüotidiana que a molts ens passaria desapercebuda en un film o en un gag humorístic. El biògraf Eric Lax recull en un llibre extens les entrevistes que ha realitzat al director de Nova York durant més de trenta anys. Aquest cop però, Lax ens descobreix el Woody Allen més creatiu i a Conversaciones con Woody Allen, juntament amb tot el que podriem trobar en una entrevista corrent, dóna a conèixer al lector d’on li sorgeix una idea que esdenvindrà una pel·lícula, com escriu un guió, i altres aspectes cinematogràfics d’aquest geni del setè art com és Woody Allen. Un llibre que haurien de llegir tots aquells que admirin els seus films i que vulguin saber una mica més sobre ell i el procés de creació de la seva obra. Només queda una setmana perquè vengui a Palma a fer el concert!

L’illa de Maians

Quim Monzó és un escriptor que quan més el llegesc més em sorprèn gratament. Des que vaig llegir el seu primer  recull Mil Cretins fa prop d’un any, m’he tornat addicta a les seves obres. M’agrada la seva manera d’explicar els seus relats, la seva dosi d’ironia que fa servir en la majoria d’ells, els seus personatges i les situacions en que es troben, l’estupidesa a pics de les coses, les sensacions que descriu rere cada conte…, i aquesta espècie de gust agredolç que et queda cada cop que finalitzes un relat o un dels seus reculls. Tant se val que ens vulgui donar un missatge final o no. M’enganxa la seva manera d’escriure i, que el puguem seguir llegint per molts anys encara!

El Aleph

Només el nom de Jorge Luis Borges inspira cert respecte i veneració, tant si un ha llegit alguna cosa d’ell com no. Considerat un dels escriptors en llengua castellana més importants del segle XX, el primer llibre d’aquest autor que arriba a les meves mans ha estat El Aleph, gràcies a en Ferran de El cuirassat Potemkin. El llibre és un recull de contes entre els que hi trobem alguns dels seus relats més elogiats tant per la crítica i com per els seus lectors, com El inmortal, La espera, Deutsches Requiem o el mateix conte titulat El Aleph. Val a dir que alguns relats són complicats d’entendre per la forma de narrar de Borges, i més encara si un desconeix part del fet històric o mitològic que explica l’autor. Es nota que el seu estil és únic i molt personal i, s’entengui o no, el seu llenguatge és tan cuidat que motiva al lector a seguir llegint i, de pas, el convida a aprendre paraules que fa del castellà un idioma ric però que, per desgràcia, part d’aquest vocabulari s’està perdent.  

I si fos veritat

Marc Levy és un novel·lista francès que es va donar a conèixer a nivell mundial cap allà a l’any 2000, precisament amb aquest llibre titulat I si fos veritat, el primer de molts que vendrien després gràcies a l’èxit del que va gaudir. Amb una adaptació cinematogràfica al darrere, explica una història que ben bé es podria haver inspirat l’autor en la pel·lícula Ghost per a escriure-la. Amb això crec que ja ho he dit tot. Per contra, però, he de dir que la novel·la és, si més no, entretinguda, es llegeix bé i, com sol passar amb la majoria de best-sellers (de tant en tant m’agrada llegir-ne), enganxa, tot i que es pugui intuir amb facilitat, ja des de les primeres pàgines, com acabarà, quin serà el seu final. El gènere romàntic no és ni molt manco el meu gènere literari preferit però he de reconèixer que n’hi ha, de llibres d’aquest estil, que m’han agradat. El problema de I si fos veritat, és que hi ha moments excessivaments cursis, cosa que em supera. Val a dir que tenc ganes de veure la pel·lícula de totes maneres. Al manco, sent curiositat.