Llibres prohibits

El cap de setmana passat vaig tornar a veure la pel·lícula Fahrenheit 451 dirigida pel director francès François Truffaut i basada en la novel·la del mateix nom de Ray Bradbury. És un film futurista que parla d’una època en que la societat només es serveix de la imatge als medis de comunicació i la paraula escrita està prohibida. Els bombers no es dediquen a apagar focs sinó a cercar i cremar llibres a les cases d’aquells que encara s’entesten a continuar llegint.

La crema de llibres no són, per desgràcia, cosa de la ficció. Al llarg de la història se n’han portat a terme vàries. Una de les més famoses va tenir lloc el 10 de maig de 1933 durant el règim nazi a Berlín. Intentaren desfer-se de tots aquells llibres (prop de 20.000) que per a Hitler i els seus homes suposaven una amenaça cap a la seva ideologia, especialment d’aquells que estaven escrits per autors jueus. Sigmund Freud, Franz Kafka, Marcel Proust i Thomas Mann són alguns dels escriptors prohibits pel nazisme. A l’època franquista era complicat trobar obres de François Mauriac, Albert Camus, Federico García Lorca o novel·les com La colmena de Camilo José Cela i Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway. Mein Kampf (Mi lucha) d’Adolf Hitler, publicat el 1926, conté les idees principals del règim nazi. Al seu moment d’aquest llibre es van arribar a vendre més de sis milions d’exemplars sent de lectura obligatòria a les escoles en temps del Tercer Reich. Actualment, Mein Kampf està prohibit de ser comprat i venut, amb penes de presó, a Àustria i Alemanya, així com també a Israel, Portugal, Letonia, Noruega, Hongria i Suïssa.

No sé vosaltres però jo sóc addicte a la lectura així que no puc, i me costa, imaginar un món sense llibres. És impagable tot el que he après en ells, el que m’he arribat a il·lusionar, emocionar. He somiat i m’he allunyant de la realitat quan més ho he desitjat i necessitat. Tal vegada llegir un bon llibre sigui una de les millors formes de viatjar que hi ha.

Per als qui teniu certa curiositat pel tema, dir que són vàries les pàgines webs on apareixen llistats plens de títols de llibres, com aquest de la Wikipedia, que en determinats moments de la història varen ser censurats. Algunes de les obres que han estat prohibides durant el segle XX són:

                               
                Fahrenheit 451                Matar un rossinyol                        1984
               (Ray Bradbury)                    (Harper Lee)                      (George Orwell)
           

                                                  
                                      Tròpic de Càncer            L’amant de Lady Chatterley
                                         (Henry Miller)                       (D. H. Lawrence)

 
                                
                         Ulisses                      El vigilant en el camp            El raïm de la ira 
                  (James Joyce)            de sègol (J. D. Salinger)         (John Steinbeck)

Les mil i una nits de Porcel

BIEL MESQUIDA. Borges conta en un text sobre Les mil i una nits que en tots els pobles d´Orient hi havia uns homes que ell anomena confabulatores nocturni la professió dels qual era contar contes durant la nit. Aquests homes agafaven les històries conservades des de l´avior per tradició oral i quan les deien les enriquien, les transformaven, les arabitzaven, se les feien seves i les donaven com un encanteri. Crec que la contera de Baltasar Porcel té aquesta arrel fonda catalana i mediterrània que el nin Porcel va sentir als seus padrins i a la seva mare a la vorera de la foganya, que el jove Porcel va escoltar en les històries dels andritxols pirates, pagesos i contrabandistes, plens de força i imaginació, que l´home Porcel va llegir en la llarga tradició catalana que va de Ramon Llull a Josep Pla, de Salvador Galmés a la Rodoreda i en la tradició mundial de nombrosos escriptors que devorara amb la seva intensa vida lectora.
Enèrgic, indomable, anarco, individualista, proxinès, arabista, borbonitzant, incorrectíssim i catalaníssim són alguns dels qualificatius que em vénen sense pensar quan intent concentrar el record porcelià en unes quantes paraules que només volen ser una incitació al lector cap al més important i essencial que ens deixa un escriptor quan mor: la seva obra, el seu corpus, el seu cos de lletra insepult que acompanyarà els vius pels segles dels segles. Porcel va ser des del principi un home que es barallà amb les paraules per aconseguir que cantassin, literalment i en tots els sentits, aquesta consciència panteista ecològica on digué, i demostrà, que vivia. I per fer ressonar els mots, per revitalitzar-los, per crear la correntia que se´n duu el lector cap a navegacions aventureres plenes de successos, cap als paradisos desconeguts ran dels perills més mortífers, Porcel va esmolar aquella energia verbal que li sortia com un làser, i la convertí en lletra desbordada i desbordant de tota casta de formes: contes que esdevenien objectes fosforescents, novel·les on un alter ego de l´escriptor ens duia per llocs que no havíem trepitjat mai, ens col·locava dins viatges per mar entremig de tots els meteors dins mons imaginats amb la complexitat dels creadors de llenguatges, assatjos en què feia un estriptís valent i descarat, provocador, sobre les idees que defensava, els pensaments que el preocupaven, allò que constituïa de cap a arrel el seu ser, allò que aprenia a ser. Això, el seu mapa de lletra, és el que ens deixa l´escriptor. I, Porcel, un autor que ha estat, és i serà controvertit i discutit, com a ell l´encantava, esdevindrà, sobretot, l´inventor d´uns llibres que fan llegiguera. Uns llibres tan generosos i excessius que cal assaborir amb la intel·ligència de l´escoltador entregat, que sap que fins i tot les dissonàncies formen part de l´arquitectura verbera. Que sien unes paraules de Porcel –I la mort és la matèria en transformació, un drama com el del peix agafat a l´ham. La felicitat sembla un arbre florit, els ametllers en flor sota el sol de febrer…– les que tanquin aquest camafeu per a un lluitador contra la mort d´un col·lega legal.

Kitab ta’rih Mayurqa

A l’any 2001, en una biblioteca particular de Tindouf (Argèlia), el professor Muhammad ben Ma’mar descobreix de forma casual un manuscrit àrab del segle XIII que relata la Conquesta de Mallorca (1229) per primer cop des del punt de vista dels vençuts, és a dir, dels musulmans.  Només es sabia de l’existència d’aquest manuscrit gràcies a alguna referència llunyana però ja es donava, a aquestes alçades, totalment per perdut. El seu autor va ser Ibn Amira Al-Mahzumi (1186-1269), un historiador, jurista i poeta andalusí molt important a la seva època que va néixer a Alzira. El KITAB TA’RIH MAYURQA (Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca), que així és com s’ha traduït el text, s’ha editat fa uns mesos amb molt bona acollida per part de la gent fins al punt que, durant la passada Fira del Llibre, va ser l’obra de no ficció més venuda a Palma tant en castellà com en català, i de la que ja s’han fet vàries edicions.

Certs detalls sobre la Conquesta descrits per Al-Mahzumi es complementen a la perfecció amb el que també es va narrar al Llibre dels fets. Aquesta troballa és, per tant, d’un gran valor històric perquè ens permet saber què va succeir durant els darrers anys de l’època àrab. Del temps en que els musulmans varen romandre a l’illa se’n sap ben poca cosa i al Kitab ta’rih Mayurqa es descobreixen fets sorprenents que ens eren totalment desconeguts fins ara. Amb l’entrada de Mallorca a la Corona d’Aragó va desaparèixer tot un llegat musulmà molt ric culturalment parlant, i amb aquesta pèrdua se’ns va privar als mallorquins de conéixer una mica més quins eren els nostres orígens. Un llibre molt interessant i realment apassionant.

El Gran Germà compleix seixanta anys

Moviments bancaris que sempre queden registrats. Anem on anem, un seguit de càmeres al carrer, als centres comercials, als aeroports, graven cada moviment que fem (diuen que per a garantir la seguretat del ciutadà). Els índex de lectura són cada cop més baixos. La gent prefereix seure’s davant una pantalla de televisió i no haver de pensar per ells mateixos, com ja va insinuar Ray Bradbury a Fahrenheit 451. No hi ha premsa que informi objectivament, sempre ho fan segons determinades idees polítiques, el que porta a que es continuïn, encara ara, censurant certes imatges i notícies. Fills que denuncien a pares i, en la majoria de casos demostrats, per qualsevol tonteria, fet que ja va descriure Orwell en un capítol de 1984 com també el fet de modificar per part del govern certes paraules del nostre llenguatge per considerar-les ofensives i, així a la llarga, acabar suprimint-les. El doblepensament ja fa temps que s’aplica i un clar exemple és quan ens fan creure que dur a terme una determinada guerra és l’únic camí per aconseguir la pau. Internet que, en segons quins aspectes, ens priva cada cop més de la nostra intimitat. Qui no ha vist bregues quan anava a escola de petit entre companys de classe on després els dos implicats seguien sent tan amics? Ara per no res els serveis socials, la policia, i els medis de comunicació fan acte de presència a vegades fent-ne un gra massa de res o tergiversant els fets. Sembla que la política de la por i la desconfiança està cada vegada més arrelada a la nostra societat. Abans es tenien enemics amb rostres concrets; Hitler, Stalin, Franco, Musssolini… La societat del moment sabia contra qui es manifestava. Actualment es parla de bancs però, algú sap quina cara fan els amos d’aquests bancs? Qui hi ha darrere els governants, els fabricants d’armes, les empreses farmacèutiques i els amos de les multinacionals, per posar alguns exemples? Qui mana realment al món? Però tranquils! No passa res. Vivim en una democràcia, en un país feliç, ple de possibilitats, on tots som éssers lliures i els nostres somnis es faran realitat! I ara ve la pregunta; algú pot assegurar al cent per cent que el Gran Germà, o una cosa que se li assembla molt, realment no existeix?

Avui es compleixen seixanta anys de la publicació de 1984 de George Orwell i per tant també del Gran Germà. És realment terrorífic veure les similituds que hi ha entre la història de ficció i el món que ens envolta actualment, i la quantitat d’experts que asseguren que des de fa uns anys ja hem començat a viure en una societat cada cop més orwelliana. Per pensar-hi…

Sentir-se illa enmig del mar

Pensar és dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escèptic. Deixí de creure en qualsevol mena de propaganda. Deixí de creure en moltes coses. El primer a pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l’angoixa vital… Fou com saltar d’un tren nocturn en marxa -un tren comodíssim, amb calefacció, companyia i música de fons-, i continuar el trajecte a peu, a les fosques, patint el fred, el vent, la pluja, el terra enfangat. I la solitud. T’hi acostumes, però. Passen els anys i fas amistat amb els dubtes, hi convius, hi intimes. Em calia llegir; els incendiaris deixaren pas a la literatura: Verne, Hesse, Orwell, Poe, Stevenson, Cervantes…

Orfe, dat a la lectura i a l’escriptura, rebec al caixó i a la barrila, circumspecte, vaig adquirir reputació d’intel·lectual a ulls de companys i companyes d’institut. Elles m’ignoraven, preferien la calor dels fatxendes, dels bragats, dels posseïdors de motos o del graciós de torn; ells em perdonaven el viure, mirant-me com a un cabalista. També jo me’n sentia lluny.

Manuel Baixauli, L’HOME MANUSCRIT (Fragment)

 

Seduïda per Stieg Larsson

Duc prop d’un mes patint de larssonitis però el que encara no sé és si el diagnòstic és greu. Al principi del boom de Els homes que no estimaven les dones he de reconèixer que era una mica reticent a llegir aquesta novel·la, però la curiositat al final em va poder més. El que ha passat amb aquest llibre és una mica insòlit, una d’aquelles poques vegades en que lectors i crítics es posen d’acord i coincideixen alhora d’opinar positivament sobre una determinada obra literària. La història que ens ofereix  l’escriptor suec Stieg Larsson, mort inesperadament el 2004, enganxa d’una manera quasi malaltissa diria jo, en el bon sentit de la paraula. Els personatges s’acaben fent molt propers i familiars al lector. He estat setmanes senceres que quan no podia estar llegint el llibre de Larsson m’era inevitable demanar-me constantment, a la feina o allà on fos, com continuaria  la trama i què els succeiria a en Mikael Blomkvist i a na Lisbeth Salander al proper capítol. A destacar, per cert, el personatge de na Lisbeth (m’encanta), molt ben treballat per part de l’autor i amb un toc original i complicat que fa que se l’acabi estimant. Els homes que no estimaven les dones és en definitiva una història plena d’amor, odi, traïció, misteri, acció…, que està molt ben escrita. Llàstima que el que havia de ser una saga de set llibres els lectors ens haurem de conformar amb tres. Ja tenc esperant a la meva habitació la segona part, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, però sóc conscient que no em convé començar-lo perquè una no pot estar absent de la realitat durant tants dies seguits, pràcticament vivint per a la lectura d’una novel·la, tot i que no sé si em podré resistir a la temptació…

Encara haurem d’esperar fins al juny aproximadament per a que surti el tercer i últim llibre publicat  de Larsson que portarà per títol La reina al palau dels corrents d’aire. I, molt probablement, el film basat en la seva primera novel·la no tardi gaire més a projectar-se al nostre país. Qui es resisteixi a llegir a Larsson per por a trobar-se amb un fenomen semblant al de El codi Da Vinci de Dan Brown, s’equivoca. Pens que aquest escriptor ha marcat un abans i un després en el gènere de la novel·la negra i que val molt i molt la pena de ser llegit.