Dues lectures, que haurien de ser imprescindibles per a tothom, han omplert part del meu estiu. Una és Les veus del Pamano de Jaume Cabré, la qual m’havien recomanat moltes vegades, i l’altra Acrollam de Biel Mesquida, per la curiositat que em despertava tant sentir a parlar sobre aquest llibre de relats.
Les veus del Pamano
Lectura recomanada per a qualsevol amant dels llibres. És sorprenent de principi a fi, enganxa una barbaritat, està ben escrita i és una obra de qualitat, sense cap mena de dubte. En ella hi trobareu la vida difícil en un petit poble imaginari, Torena, que l’autor situa enmig del cor del Pirineu català, des de l’època de la postguerra fins als nostres dies. Odis, amors impossibles, infidelitats, morts, assassinats, enveges, secrets, pors, la lluita per la llibertat…, són part dels elements que envolten aquesta magnífica història, sent els personatges principals l’Oriol Fontelles i l’Elisenda Vilabrú. És la primera novel·la que llegeixo de Jaume Cabré i no crec pas que sigui la darrera. Algú que conegui la seva literatura més a fons, em recomana la pròxima?
Acrollam
A vegades, després de llegir molta novel·la seguida necessito agafar llibres de relats que em permetin descansar una mica de tantes narracions llargues i, majoritàriament, intenses. Pràcticament, de seguida que va sortir al mercat, em vaig sentir atreta per la lectura d’Acrollam. M’encantava el títol, us ho dic sincerament. El vaig trobar molt original. I en quant als relats, n’hi ha de tots tipus; irònics, crítics, la majoria dels quals parlen de solitud i de temors, però que cap deixarà indiferent al lector. Llevat d’una sèrie de contes, no crec que el llibre en general sigui un reflexe en concret de l’illa i els seus habitants, ja que moltes històries podrien passar a qualsevol lloc. Biel Mesquida utilitza, com també fa na Carme Riera, un català més mallorquí i això me’l fan veure com un escriptor més proper. Acrollam és un món complicat però que atrapa, del que un dia t’adones que no et pots ni et vols allunyar.
Si he de definir la novel·la El monestir de l’amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) de Maria Dolors Farrés en una paraula, diria que és vitamínica. Per què? A mi des de fa un temps (ja se sap que hi ha temporades i temporades), em costa força centrar-me en les lectures amb el ritme que duia abans. Però aquest llibre ha aconseguit reanimar-me bastant, en aquest aspecte. M’ha fet tornar a sentir aquelles ganes de llegir sense aturar.
exemples, que s’han creat i provenen del nom de Sade. Tots coneixem la temàtica de la majoria dels seu escrits perquè n’hem sentit a parlar molt però potser degut a això són bastants els que tenen una imatge d’aquest escriptor més aviat fosca, ja que quan és fa referència al Marquès sempre és per a tractar sobre temes sexuals de caire més aviat desagradable.
ra no n’havia sentit a parlar. Aquests contes són eròtics també però bastant innocents vora els altres, dels quals cal destacar el to irònic, desenfadat i divertit que fa servir Sade, on el tema sexual es tracta com de passada o bé es narra de forma delicada. Però es llegeixi el que es llegeixi de Sade, ja siguin els seus relats o les seves obres més conegudes com La filosofia al tocador o Justine, no crec que a aquestes alçades de la vida les seves descripcions escandalitzin a ningú.
El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger està considerada una de les millors novel·les del segle XX. Fins aquí bé, però s’ha de dir que part de la seva popularitat i que sigui un dels llibres més llegits (sense treure-li el seu mèrit literari en cap moment) es deu també, baix el meu punt de vista, a la morbositat que desperta la seva lectura. M’explico: El vigilant en el camp de sègol, a part dels elements que escandalitzaren en el seu moment a la societat, com els insults que apareixen reiteradament pàgina rere pàgina i les contínues referències a l’alcohol, les drogues i el sexe (elements pels quals molts es sentiren atrets per la novel·la en qüestió), és un llibre que agafà molta força i més fama de la que ja gaudia degut a l’assassinat de John Lennon. El seu assassí, Mark David Chapman, confessà que sentia una especial predilecció per aquesta obra de Salinger. Assegurà que s’havia comprat una edició aquell dia mateix abans de matar a Lennon i que l’havia estat llegint mentre esperava que la policia el detingués. Qui no es sentiria doncs temptat a llegir-lo?
Potser sigui degut a que com que els aconteixements que m’han envoltat últimament no m’eren gaire favorables, Expiació d’Ian McEwan no m’ha acabat de fer el pes. Tenia moltes ganes de llegir la novel·la per la gran quantitat de premis i la bona crítica que va rebre la pel·lícula en el seu moment però m’ha resultat molt decebedor el llibre. McEwan explica una història prescindible i de la que no he entès molt bé què ens vol dir o explicar. La narració es podria haver escrit perfectament en cent pàgines i no pas amb tantes, tot i que li he de reconèixer el mèrit de saber enrotllar-se tant amb tan poca història. La manera com sorgeix la història d’amor entre els protagonistes, al manco jo, no l’he acabada d’entendre. La veig forçada, poc natural, irreal. El personatge de la Briony, la germana petita de la protagonista que ho embolica tot entre els dos enamorats, per moltes voltes que hi doni McEwan respecte a la seva psicologia per tal d’explicar millor el seu comportament al lector i fer-lo més creïble dins la història de la novel·la, no l’acabo de trobar gens coherent la seva forma d’actuar, la de la nena em refereixo. Al manco a mi no m’ha convençut. Per acabar dir que, a la segona part del llibre en la que s’explica la vivència de l’enamorat com a soldat durant la Segona Guerra Mundial, allà l’autor trobo que es perd. Realment li interessa al lector tanta descripció del camp de batalla? Algun paràgraf per captar l’ambientació no dic que no però, quasi cent pàgines quan pràcticament tot el que hi passa a la guerra no té res a veure amb la història principal? Evidentment, és una opinió meva i totalment subjectiva la que acabo de fer sobre el llibre de McEwan, però si algú l’ha llegit i li ha agradat m’agradaria saber-ho, conèixer diferents punts de vista perquè no tots em de percebre les coses de la mateixa manera i potser a mi se m’ha passat alguna cosa per alt. Però he de dir que, de moment, l’opinió que m’he format sobre Ian McEwan és la d’un escriptor prescindible, com la seva novel·la, ja que sembla que no tingui gaire cosa a contar, tot i que sé que a un escriptor no se’l pot jutjar per una sola obra. Convenceu-me de que m’equivoco i que és un gran autor a qui li he de donar una altra oportunitat.
Tot el contrari puc opinar d’un llibre tan meravellós com és L’illa de la calma de Santiago Rusiñol. Es diu que és un dels millors llibres escrits per l’autor i el que millor ha sabut reflectir i descriure la Mallorca de fa quasi cent anys, sabent transmetre al lector aquell ambient de pau i de molta calma que ara, malauradament, s’ha perdut bastant degut al turisme i al boom de la construcció que ha patit l’illa en els darrers anys. Rusiñol va ser un enamorat de Mallorca que viatjà a Sa Roqueta vàries vegades al llarg de la seva vida. Aquest amor per aquesta petita porció de terra situada a la Mediterrània el dotaren d’una sensibilitat especial per a saber explicar al llibre la bellesa que posseeixen els ametllers mallorquins, el sabor deliciós i únic de l’ensaïmada autèntica, la manera de ser pausada i tranquil·la dels illencs… Feia anys, bastants, que el meu padrí no deixava de recomanar-me’l. Mai li estaré prou agraïda de la gran quantitat de coses que he après gràcies a ell i que m’ha aportat a nivell personal, com ara el que, entre moltes altres coses, m’hagi fet descobrir a un dels autors en llengua catalana més importants que hi ha hagut al nostre país: Santiago Rusiñol. L’únic que em sap greu és no haver estat a temps de poder intercanviar impressions, amb el padrí, sobre L’illa de la calma. Només fa una setmana que no hi ets i no et podries fer una idea de quant et trobo a faltar…
