El cap de setmana passat vaig tornar a veure la pel·lícula Fahrenheit 451 dirigida pel director francès François Truffaut i basada en la novel·la del mateix nom de Ray Bradbury. És un film futurista que parla d’una època en que la societat només es serveix de la imatge als medis de comunicació i la paraula escrita està prohibida. Els bombers no es dediquen a apagar focs sinó a cercar i cremar llibres a les cases d’aquells que encara s’entesten a continuar llegint.

La crema de llibres no són, per desgràcia, cosa de la ficció. Al llarg de la història se n’han portat a terme vàries. Una de les més famoses va tenir lloc el 10 de maig de 1933 durant el règim nazi a Berlín. Intentaren desfer-se de tots aquells llibres (prop de 20.000) que per a Hitler i els seus homes suposaven una amenaça cap a la seva ideologia, especialment d’aquells que estaven escrits per autors jueus. Sigmund Freud, Franz Kafka, Marcel Proust i Thomas Mann són alguns dels escriptors prohibits pel nazisme. A l’època franquista era complicat trobar obres de François Mauriac, Albert Camus, Federico García Lorca o novel·les com La colmena de Camilo José Cela i Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway. Mein Kampf (Mi lucha) d’Adolf Hitler, publicat el 1926, conté les idees principals del règim nazi. Al seu moment d’aquest llibre es van arribar a vendre més de sis milions d’exemplars sent de lectura obligatòria a les escoles en temps del Tercer Reich. Actualment, Mein Kampf està prohibit de ser comprat i venut, amb penes de presó, a Àustria i Alemanya, així com també a Israel, Portugal, Letonia, Noruega, Hongria i Suïssa.
No sé vosaltres però jo sóc addicte a la lectura així que no puc, i me costa, imaginar un món sense llibres. És impagable tot el que he après en ells, el que m’he arribat a il·lusionar, emocionar. He somiat i m’he allunyant de la realitat quan més ho he desitjat i necessitat. Tal vegada llegir un bon llibre sigui una de les millors formes de viatjar que hi ha.
Per als qui teniu certa curiositat pel tema, dir que són vàries les pàgines webs on apareixen llistats plens de títols de llibres, com aquest de la Wikipedia, que en determinats moments de la història varen ser censurats. Algunes de les obres que han estat prohibides durant el segle XX són:

Fahrenheit 451 Matar un rossinyol 1984
(Ray Bradbury) (Harper Lee) (George Orwell)

Tròpic de Càncer L’amant de Lady Chatterley
(Henry Miller) (D. H. Lawrence)

Ulisses El vigilant en el camp El raïm de la ira
(James Joyce) de sègol (J. D. Salinger) (John Steinbeck)

uscrit àrab del segle XIII que relata la Conquesta de Mallorca (1229) per primer cop des del punt de vista dels vençuts, és a dir, dels musulmans. Només es sabia de l’existència d’aquest manuscrit gràcies a alguna referència llunyana però ja es donava, a aquestes alçades, totalment per perdut. El seu autor va ser Ibn Amira Al-Mahzumi (1186-1269), un historiador, jurista i poeta andalusí molt important a la seva època que va néixer a Alzira. El 
Moviments bancaris que sempre queden registrats. Anem on anem, un seguit de càmeres al carrer, als centres comercials, als aeroports, graven cada moviment que fem (diuen que per a garantir la seguretat del ciutadà). Els índex de lectura són cada cop més baixos. La gent prefereix seure’s davant una pantalla de televisió i no haver de pensar per ells mateixos, com ja va insinuar Ray Bradbury a Fahrenheit 451. No hi ha premsa que informi objectivament, sempre ho fan segons determinades idees polítiques, el que porta a que es continuïn, encara ara, censurant certes imatges i notícies. Fills que denuncien a pares i, en la majoria de casos demostrats, per qualsevol tonteria, fet que ja va descriure Orwell en un capítol de 1984 com també el fet de modificar per part del govern certes paraules del nostre llenguatge per considerar-les ofensives i, així a la llarga, acabar suprimint-les. El doblepensament ja fa temps que s’aplica i un clar exemple és quan ens fan creure que dur a terme una determinada guerra és l’únic camí per aconseguir la pau. Internet que, en segons quins aspectes, ens priva cada cop més de la nostra intimitat. Qui no ha vist bregues quan anava a escola de petit entre companys de classe on després els dos implicats seguien sent tan amics? Ara per no res els serveis socials, la policia, i els medis de comunicació fan acte de presència a vegades fent-ne un gra massa de res o tergiversant els fets.
Sembla que la política de la por i la desconfiança està cada vegada més arrelada a la nostra societat. Abans es tenien enemics amb rostres concrets; Hitler, Stalin, Franco, Musssolini… La societat del moment sabia contra qui es manifestava. Actualment es parla de bancs però, algú sap quina cara fan els amos d’aquests bancs? Qui hi ha darrere els governants, els fabricants d’armes, les empreses farmacèutiques i els amos de les multinacionals, per posar alguns exemples? Qui mana realment al món? Però tranquils! No passa res. Vivim en una democràcia, en un país feliç, ple de possibilitats, on tots som éssers lliures i els nostres somnis es faran realitat! I ara ve la pregunta; algú pot assegurar al cent per cent que el Gran Germà, o una cosa que se li assembla molt, realment no existeix?
Pensar és dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escèptic. Deixí de creure en qualsevol mena de propaganda. Deixí de creure en moltes coses. El primer a pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l’angoixa vital… Fou com saltar d’un tren nocturn en marxa -un tren comodíssim, amb calefacció, companyia i música de fons-, i continuar el trajecte a peu, a les fosques, patint el fred, el vent, la pluja, el terra enfangat. I la solitud. T’hi acostumes, però. Passen els anys i fas amistat amb els dubtes, hi convius, hi intimes. Em calia llegir; els incendiaris deixaren pas a la literatura: Verne, Hesse, Orwell, Poe, Stevenson, Cervantes…
Duc prop d’un mes patint de larssonitis però el que encara no sé és si el diagnòstic és greu. Al principi del boom de Els homes que no estimaven les dones he de reconèixer que era una mica reticent a llegir aquesta novel·la, però la curiositat al final em va poder més. El que ha passat amb aquest llibre és una mica insòlit, una d’aquelles poques vegades en que lectors i crítics es posen d’acord i coincideixen alhora d’opinar positivament sobre una determinada obra literària. La història que ens ofereix l’escriptor suec
una història plena d’amor, odi, traïció, misteri, acció…, que està molt ben escrita. Llàstima que el que havia de ser una saga de set llibres els lectors ens haurem de conformar amb tres. Ja tenc esperant a la meva habitació la segona part, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, però sóc conscient que no em convé començar-lo perquè una no pot estar absent de la realitat durant tants dies seguits, pràcticament vivint per a la lectura d’una novel·la, tot i que no sé si em podré resistir a la temptació…






