Vanity Fair recorda a Hitchcock

La revista nord-americana Vanity Fair va retre, en el seu número anterior, un petit homenatge a un dels millors directors, per a mi el millor, que ha donat de sí el cinema fins ara. Evidentment em refereixo, com no podia ser d’altra manera, a Alfred Hitchcock. Uns quants fotògrafs retrataren a vàries de les estrelles de Hollywood, majoritàriament actrius, més de moda actualment, representant escenes d’alguns dels films més memorables del genial director. Per les imatges queda clar que hi ha al darrere un treball força important, per part dels maquilladors, per haver sabut transformar magistralment a les estrelles actuals de tal manera que s’assemblin als actors originals i haver aconseguit plasmar, per part dels fotògrafs, les seqüències quasi al milímetre de com eren les fotografies antigues de les pel·lícules. A continuació us en deixo una petita selecció d’entre totes les que varen sortir a la revista. Sabeu qui són els actors de les imatges?

• Crim perfecte

• La finestra indiscreta

• Rebecca

• Els ocells

• Vertigen (D’entre els morts)

    

Continua el mal temps a s’illa!

Des del famós dia 4 d’octubre passat, el dia del tornado, no atura de ploure a Mallorca, de fer trons i llamps, vent… Fa fred, molta humitat i noto l’estat d’ànim dels companys de feina, de la família i dels amics per terra, degut al mal temps, inclosa jo. Acostumats al sol, els mallorquins, ja fa quasi dos mesos que no el veiem. 

Tot i la força destructora de la natura, aquesta posseeix una bellesa quasi impossible de descriure. L’entrada em dona l’excusa perfecta per posar algunes fotografies espectaculars, totes tretes de la pàgina web de National Geographic, sobre uns fenòmens naturals, alguns dels quals darrerament ens comencen a ser una mica familiars als mallorquins. Els tornados, per sort, encara no tant! De moment, només ens han visitat un cop i espero que fos la primera i la darrera vegada.

                 

 

            

               

               

Fotografiar a les estrelles

 

Si hi ha una fotògrafa que sap retratar com ningú a les estrelles del rock, escriptors, polítics, esportistes i, sobretot, a actors i actrius de Hollywood, aquesta és la nord-americana Annie Leibovitz, nascuda a l’any 1949 a Connecticut.

La seva carrera comença a la revista Rolling Stone. Des d’aleshores, ha realitzat treballs també per a Life, Vogue, Esquire, Time Newsweek i Vanity Fair. Ha publicat llibres sobre les seves fotografies, s’han fet vàries exposicions dels seus retrats i ha guanyat nombrosos premis.

La seva imatge més coneguda per a tothom segurament sigui la de John Lennon totalment despullat aferrat a una Yoko Ono totalment vestida. De Leibovitz s’ha dit que de vegades és escandalosa amb el que mostra (una de les principals característiques que defineixen el seu treball). En el cas d’aquesta fotografia, dóna a entendre clarament que qui mana en la relació és Yoko, mentre que John apareix nu, agafat a ella com si fos un nin indefens. Aquest retrat, malgrat el que acab de comentar, es va fer sobretot tristament conegut perquè, només unes hores més tard de fer-se aquesta fotografia, Lennon moria assassinat.

Malgrat tot, la majoria coneixem, o al manco jo, a Leibovitz per els retrats que fa a les estrelles de Hollywood. Segurament la darrera que us pot sonar més és la que he col·locat a la part superior, a on hi surten na Scarlett Johansson i na Keira Knightley nues, amb el dissenyador Tom Ford. Una foto a on molts també hi veuran la part escandalosa d’Annie Leibovitz en comptes de l’artística.

Són molts els actors i actrius que s’han volgut posar davant la càmera d’aquesta fotògrafa. Una altra de les seves característiques és la sensació de lo artificial que crea a les seves imatges. A continuació he posat un parrell de fotografies fetes per Leibovitz.

A la imatge superior hi surten els actors Bruce Willis, Ben Affleck i Tobey Maguire. És una perfecta recreació d’una escena que tendria lloc a la primera meitat del segle XX i que molt fàcilment ens recorda a les pel·lícules en blanc i negre de gènere policíac sobre gàngsters i detectius.

Aquí na Scarlett Johansson apareix protagonitzant una de les escenes més conegudes del conte de La Ventafocs.

Com a curiositat, en aquesta foto trobam a Pedro Almodóvar i Penélope Cruz, dues celebritats que ens són una mica més properes i que també s’han deixat fotografiar per Leibovitz.

Les tres imatges anteriors serien un clar exemple del que és artificial, irreal, en el treball d’aquesta dona. Aquesta d’Angelina Jolie, que per al meu gust és molt artística, alguns diran que potser és massa atrevida. El que està clar és que Annie Leibovitz no deixa indiferent a ningú, i ja ho diuen; el més important és que els demés xerrin d’un, encara que sigui malament, a que no ho facin. És una altra manera d’aconseguir fama, però en el cas de la fotògrafa trob que aquesta fama està justificada i s’ho ha guanyat més que per mèrits propis.

Bellesa i misteri al fons de la mar

Mallorca es troba envoltada d’aigua i aquest és un element que sempre forma part del nostre escenari per als que vivim en aquesta roca. Per als illencs, la mar produeix diferentes sensacions; la de llibertat, pressó, misteri, passió, respecte, bellesa… Des dels inicis de la història, l’home sempre va tenir el desig i el somni de poder volar un dia com els ocells. A mi, personalment, m’encanta volar. Un viatge no és el mateix sense un avió. Aconseguir distanciar-te del que passa sota els teus peus durant unes hores, lluny dels problemes i de tot el que passa allà abaix, és una sensació magnífica. Però, en canvi, en quant a fauna animal es refereix, m’interessa molt més els que hi pot haver al fons de la mar que no els de la terra, segurament per la curiositat que provoca la mar per ser una de les parts més misterioses del planeta i a on encara hi ha molt per descobrir. Tresors que romandran en la foscor més profunda per sempre més, vaixells enfonsats que li donen al paisatge submarí un toc una mica fantasmal i que alhora ens fa pensar en històries perdudes segurament degut a una tempesta, els colors vius que cobreixen als éssers vius que hi ha sota l’aigua, uns colors que poques vegades es troben a la superfície.

David Doubilet (Nova York, 1946) és un dels fotògrafs que millor ha sabut capturar el fons submarí en imatges. Ha realitzat més de seixanta reportatges per a la prestigiosa revista National Geographic, ha publicat set llibres fins al moment, ha guanyat nombrosos premis i és membre honorari de la Royal Photographic Society de Londres. La majoria de les imatges fetes amb el seu equip fotogràfic s’han fet a llocs com el Mar Roig, el Pacífic Sur, Austràlia, Japó i Califòrnia. Les seves fotografies són plenes de colors, molt nítides, clares. Quan les veus et venen ganes de submergir-te a les profunditats. Us deixo amb algunes de les imatges de David Doubilet. Són genials. Disfruteu-les!

La nena dels ulls verds

Hi ha rostres que destaquen per damunt d’altres, rostres que sense ser d’una bellesa espectacular, aconsegueixen atrapar a qualsevol que els contempli. De vegades no sabem bé perquè una cara determinada ens pot arribar a embruixar. Pot ser degut a un simple somriure, a una determinada expressió, a l’harmonia del rostre en el seu conjunt, a una mirada. Un dels fotògrafs més prestigiosos del panorama actual, Steve McCurry, no s’imaginava de cap de les maneres que pogués transmetre, amb el retrat d’una nena a una fotografia, aquestes sensacions a tota la humanitat. Està clar que em refereixo, molt possiblement, a una de les fotografies més conegudes del segle XX, la de la nena afgana refugiada dels ulls verds, que va ser portada a la revista National Geographic. Més endavant, no dubteu que dedicaré una entrada a les fotografies de McCurry i d’ell en general però, per començar aquest nou apartat, em vull centrar en el retrat de la nena i la seva història.

Durant l’any 1984, McCurry es troba fent fotografies en un campament de refugiats a Nasir Bagh, Peshawar (Pakistan). De forma casual, va fotografiar a una al·lota d’ulls verds que, en aquells temps, tenia dotze anys. La foto, va ser triada per ser la portada d’un número de la revista National Geographic, portada, ademés, elegida com la més emblemàtica de totes les editades fins ara. Va aconseguir captivar a molta gent en el seu moment i encara, avui dia, no deixa indiferent a ningú per la força i sentiment que transmet. Destacariem, per damunt de tot, el seu color d’ulls, d’un verd molt viu. Però aquesta vivacitat contrasta amb la tristor de la seva mirada, plena de por. Es veu a una al.lota molt jove que ja ha viscut experiències massa dures per la seva edat. Observant la seva expressió ens adonarem que no li queda cap rastre d’innocència.

Varen passar disset anys des d’aquella fotografia, quan es va anunciar que el campament de refugiats seria tancat. Aleshores, Steve McCurry va decidir cercar a aquella al·lota d’ulls verds, saber què se’n havia fet d’ella. Comença la seva recerca amb l’ajuda d’un periodista de Pakistan anomenat Rahimullah. Al principi, tot són pistes falses. Troben algunes dones que se li pareixen però cap de les tantes resulta ser ella. També els hi arriba el rumor de que va morir als tretze anys durant el part del seu primer fill. McCurry es desmoralitza i torna als Estats Units. Un cop allà, Rahimullah, que seguia amb la recerca, es torna a posar en contacte amb el fotògraf. Diu que ha aconseguit localitzar a un home que afirma que és el germà de la nena i que deixaran a Steve que la torni a retratar. Després d’unes investigacions duites a terme per l’FBI i, un cop la prova de l’iris de la nena de dotze anys i la de la dona que acabaven de trobar va sortir positiva, es va arribar a la conclusió que eren la mateixa persona. McCurry torna al campament de refugiats. S’assabenta de que la dona en qüestió està casada i té tres fills, i que el seu nom és Sharbat Gula.

A la foto superior la veiem aguantant la revista National Geographic de la que ella en va ser protagonista de la portada. Aquí es calcula que té uns trenta anys, ja que la seva data de naixement no es sap amb exactitud. Si comparam el seu rostre d’ara amb el de quan era una nena, ens adonarem de que el pas del temps ha anat fent la seva feina, però aquesta feina s’accentua encara més en dones de la seva cultura (que no pas amb les occidentals) per la marginació del sexe femení dins la seva comunitat, per la vida dura de ser una refugiada. Ja ni tan sols li queda aquella verdor tan viva als ulls que es veu que ha anat perdent amb els anys i els horrors viscuts. En definitiva, dues fotografies no tan sols per admirar sinó també per reflexionar.