Records; present (un post compartit sobre vivències i futbol)

Sabeu on éreu el 29 d’abril de 1998 al vespre? En Xitus sí que ho recorda i ho explica amb tot detall al seu blog. Jo, per la meva part diré que, feia quinze dies que havia complert els 16 anys i estudiava quart d’ESO. Em debatia sobre quin Batxillerat cursaria després de les vacances d’estiu. M’ensumava que seria el d’Humanitats, i així va ser.

Des de ben petita havia estat del Barça. La primera vegada que vaig sortir de s’illa va ser per anar a Barcelona. Un cop allà vaig fer la corresponent visita al Camp Nou i al seu museu. Encara record la final de la Copa d’Europa, el gol de Koeman on el meu pare em va alçar de l’alegria i em vaig estampar  de cara amb la làmpada de sostre de la sala d’estar (totes les  hòsties fossin com aquestes!) Cada dos per tres estava a la tenda de productes del Barça que hi havia a Palma, comprant tot el que trobava. Recordeu que era l’època del Dream Team. No em perdia cap partit. En aquells temps jugava amb els amics a futbol, en la posició de defensa com el meu estimat Chapi Ferrer. I des dels onze anys, aproximadament, duia un rellotge de mà sempre amb mi, amb l’escut del Barça. Aquell vespre dia 29 d’abril de 1998 ja llunyà, a la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Mallorca, també el vaig portar el rellotge tot i que anava amb el Mallorca. Cal tenir present que el Mallorqueta estava a segona pràcticament des que jo vaig nèixer. Feia poc que era a primera divisió i arribava a una final tan important. Al cap i a la fi, jo sóc mallorquina i era conscient que un equip tan humil potser no tornaria a arribar a una final com aquella.

Així que la meva família i jo ens varem desplaçar fins a ca’l padrí per presenciar junts aquella final. Varem comanar unes pizzes a domicili i el partit va començar:

Barça:
Hesp, Ferrer (Roger, 49′), Nadal, Reiziger, Bogarde, Celades, Giovanni, Luis Enrique (Oscar, 106′), Figo, Rivaldo, Anderson (Pizzi, 76′).

Mallorca:
Roa, Olaizola, Marcelino, Iván Campo, Romero, Engonga (Eskurza, 69′), Mena, Stankovic, Valerón (Iván Rocha, 91′), Ezquerro (Soler, 71′), Amato.

Amato va avançar el Mallorca en el minut 6, però l’empat de Rivaldo arribà amb l’ajuda d’un defensa al minut 66. Sense aconseguir el desempat, varen arribar als penaltis. Tots estàvem dels nervis! Al final, el Barça va guanyar als penals 5-4. I de la tensió de tantes hores de partit, la família va acabar de mala llet, dient que allò no era just, que el Mallorca havia jugat millor i es mereixia la victòria. Jo vaig acabar bramant. La primera i la darrera vegada que he plorat en un partit de futbol. Seguesc sent del Barça tot i que ara, des d’aquella nit, sóc primer del Mallorca. En aquell partit vaig saber una cosa i és que portaria els colors vermell i negre al cor fins a la meva mort. Va ser la darrera vegada que vaig dur posat el rellotge del Barça…

Sóc conscient que el Mallorca enguany és més que probable que baixi a segona divisió per mor d’haver tengut un president inútil, el senyor Grande, a qui esper que la justícia el posi al lloc que li pertoca. Però per això mateix també me’n alegr que hagi arribat a la semifinal de la Copa del Rei en una temporada tan complicada (sempre em quedarà en Rafel Nadal per a dur-me alegries esportives!)

En fi, que guanyi el millor i ens ofereixin un bon futbol ambdós equips! Per a recrear-me una mica, penjaré la foto de l’any 2003 en que finalment el R.C.D. Mallorca va aconseguir guanyar aquesta copa tan desitjada pel club!

Nadal al “New York Magazine”

Avui un post d’excepció, especialment per a dones: Rafel Nadal és aquesta setmana portada de la prestigiosa revista americana New York, on se li dedica un extens reportatge a l’interior. Us deixo amb totes les imatges que hi surten, fetes pel fotògraf Nigel Parry. Llàstima que aquí no la puguem comprar. Fins i tot els americans es rendeixen als seus encants!