Una història victoriana

Els temps en que vaig ser aficionada a llegir còmics ja fa anys que varen quedar enrere. Encara en llegeixo algun actualment però em limito als còmics considerats clàssics com Tintín, V de Vendetta, Persèpolis, etcètera. Però fa cosa d’un mes, cercant informació per internet i anant d’una pàgina web a l’altra, vaig descobrir una nova col·lecció d’un manga que acabava de sortir al nostre país, anomenat Emma (que no té res a veure amb la novel·la de Jane Austen), de Kaoru Mori. Què em va cridar l’atenció perquè el volgués comprar i llegir? Bàsicament dues coses; que estava ambientat a l’època victoriana (època que em fascina) i que el dibuix era molt detallat, ben fet i ben acabat. El primer volum em va enganxar inevitablement al segon i així fins arribar al setè i darrer. S’ha de dir però que el total de números de la col·lecció són deu (aquí de moment només tenim fins al vuit) però la història es pot donar per finalitzada al volum set, ja que a partir d’aquí la resta són històries curtes sobre els personatges secundaris que surten a Emma. 

        

Emma és un manga pensat per a un públic femení i adult, però no crec que hi hagi cap problema si és llegit també per algun home. Es narra la típica història d’un amor impossible entre una criada, Emma, i un jove hereu d’una família rica, William Jones. Que digui típica no vol dir que no valgui la pena de ser llegida. Els detalls del dibuix i el dibuix en general, com bé he dit, estan molt ben treballats i els personatges, tant els principals com els secundaris, estan ben perfilats. Es nota que al darrera hi ha hagut un treball important d’informació i recerca sobre l’època per part de la jove autora que, si no m’he informat malament, encara no té els trenta anys.

Emma va obtenir un gran èxit al Japó quan es va publicar per primera vegada, aconseguint nombrosos premis entre ells el de millor manga per part del prestigiós Japan Media Arts Festival. La història enganxa, ja avís. És un bon còmic per endinsar-se a l’Anglaterra victoriana i les seves costums en una etapa en que es mescla lo modern, la Revolució Industrial, amb lo tradicional, reflexe d’un temps en que les coses canvien però no així la mentalitat de la societat.

 

Marjane Satrapi, una autora de culte

No em cansaré de parlar de la iraniana Marjane Satrapi al meu blog i de recomanar les seves obres, especialment Persèpolis. Per a mi és una de les millors autores de còmic que hi ha actualment i un clàssic vivent de la historieta dibuixada. La seva meravellosa Persèpolis m’ha portat a descobrir dos còmics més de Satrapi; Pollo con ciruelas (crec que encara no ha estat traduït al català) i Brodats.

Brodats és un còmic molt fresc i divertit en que un grup de dones iranianes, algunes de les quals apareixen ja a Persèpolis com ara la mateixa protagonista i la seva àvia, es reuneixen després d’un dinar per parlar de les relacions amoroses, dels homes i de sexe. Les seves històries particulars i els problemes que Marjane plasma a Brodats bé podrien ser qüestions tractades per dones occidentals, i això és el que més sorprèn, gratament s’ha de dir; que tot i la diferència cultural entre Orient i Occident, hi ha temàtiques que són universals. Aquest còmic ens apropa una mica més a les dones de l’Iran i és una manera de fer-nos entendre que, en segons quins aspectes, la manera d’enraonar d’elles i de nosaltres no està tan allunyada com ens pensem.

Pollo con ciruelas és una obra del tot independent a les comentades anteriorment. És un còmic més aviat tràgic en que, a diferència de Persèpolis, aquí Satrapi no utilitza la ironia en cap moment per tal de suavitzar una mica el drama de la història. Nasser Ali és un músic iranià que decideix morir quan la seva dona, durant una discussió, li romp el tar, l’instrument que l’ha acompanyat al llarg de tota la seva vida. Pollo con ciruelas va guanyar el prestigiós Premi Angoulême 2005 a la millor obra, premi que Satrapi ja havia aconseguit uns anys abans amb Persèpolis. Aquest és un còmic força interessant que un o una no ha de deixar escapar ja que dóna una mica què pensar.     

Mafalda

                                  

Ahir, fent una mica de neteja als prestatges més alts de la meva habitació, vaig fullejar, després de varis anys, un llibre recopilatori de vinyetes de Mafalda que tenia per allà mig perdut i oblidat. Mafalda va ser creada per el dibuixant argentí Quino i apareix per primer cop a l’any 1964 fins al 1973. Mafalda és una nena d’uns sis anys preocupada per la pau mundial, la política, la humanitat i el món que l’envolta. Li fa fàstic la sopa de la seva mare i és seguidora de The Beatles. La seva lògica de les coses i la seva forma de raonar, més pròpia d’una persona adulta que no pas d’una nena de sis anys, la fan sentir-se incrèdula i incompresa davant el que succeeix al món i amb la manera d’actuar de la gent que li és més propera. Mafalda tracta temes seriosos en clau d’humor. Aquests conjunt de factors fan que Mafalda sigui un dels personatges més carismàtics i més estimats. En definitiva, un personatge protagonista d’unes històries breus que no passen de moda ja que, desgraciadament, la majoria dels temes que toca Quino a cada una de les vinyetes còmiques segueixen sent de màxima actualitat.

  

                             

                                             

                                   

“Davall aquesta màscara hi ha una idea…, i les idees són a prova de bales” (V)

Acaba de finalitzar la III Guerra Mundial. Som a l’any 1997 i Anglaterra s’ha convertit en un Estat feixista. Són temps de por, repressió, foscor, desesperació. L’ultradreta es dedica a controlar a la població mitjançant la propaganda, la policia, càmeres i micros. Però un home que s’amaga darrera una màscara, i que està considerat un terrorista per el govern i la població, està dispost a fer tot el que calgui per enderrocar el règim que domina a tot el país. Salvarà a na Evey, una al·lota de setze anys que per les circumstàncies s’ha vist obligada a prostituir-se, de ser violada i assassinada, i serà, amb el temps, la seva gran aliada en la lluita contra aquest Estat totalitari.

                

V de Vendetta és un relat futurista, (es va realitzar quinze anys abans de 1997), i que segueix la mateixa línia de novel·les com 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i Un món feliç d’Aldous Huxley. La idea sorgeix gràcies a la ment prodigiosa del guionista anglès Alan Moore, considerat per a molts com el millor que ha tingut el còmic fins a dia d’avui. La publicació de V de Vendetta coincideix amb el govern de Margaret Thatcher que lidera un Partit Conservador, a l’any 1988. En aquesta època, a Anglaterra hi apareixen notícies com la de haver-hi la intenció de construir camps de concentració per als malalts de SIDA i la de voler fer desaparèixer l’homosexualitat. La policía s’inicia en les noves tecnologies i comença a utilitzar videocàmeres i visors negres, tota una novetat en aquella època. L’aparició del còmic, tenguent en compte el tema sobre el que tracta, li dóna encara més força a la història.

       

El pitjor de tot és que, tant V de Vendetta com els llibres que he esmentat abans de Bradbury, Orwell i Huxley, els trobam classificats a la categoria d’obres de ciència-ficció, i al pas que anam, aviat deixaran de ser-ho perquè tots els pronòstics d’aquests grans escriptors i visualitzadors del futur s’estan complint. Vivim en una societat dominada per càmeres on unes poques grans empreses dominen el món, com ara les petrolíferes i els bancs. Només quatre rates ens controlen, fent-mos creure que vivim a un món idíl·lic. Realment és així o de tant que ens ho diuen ens ho em acabat creguent? Esteim arribant a un punt en que hi comença a haver persones que ja no pensen per elles mateixes i es limiten a repetir el que senten per la televisió o el que els hi han dit. Aquell futur que ens era tan llunyà està arribant. La clonació, el Gran Germà, són fets que comencen a ser reals i a formar part de les nostres vides.

V de Vendetta no és tan sols un còmic per a passar l’estona sinó també per a reflexionar sobre un futur que potser se’ns està apropant més aviat del que ens pensem… 

La princesa que havia de ser rei

Quan vaig decidir parlar sobre Ribbon No Kishi (traduïda com La Princesa Caballero en el còmic en castellà o Choppy y la Princesa en la sèrie d’animació per a la televisió), no sabia si fer-ho a l’apartat de sèries de la nostra infància o en el de còmics. M’he vaig decidir per aquest darrer perquè l’animació (1967) és la que es basa en el còmic de Tezuka.

Està considerat com el primer manga de gènere shojo (per a al·lotes), fet per el qui és el gran mestre i pare del còmic japonès: Osamu Tezuka. Ens explica com una princesa en néixer, reb un cor masculí i un altre de femení degut a l’entremaliadura d’un àngel al qui obligen a anar a la terra per arreglar el que ha fet. Des de petita, la princesa es vesteix i es comporta com un al·lot. Només uns pocs, a part dels seus pares clar, saben que és una al·lota però s’encarreguen d’amagar-ho a la gent del poble, ja que el regne es regeix per la llei sàlica. Els problemes comencen quan ella creix i s’enamora del príncep d’un altre regne. Alguns comencen a sospitar que ella realment és una dona i no un home, així que faran tot el possible per a delatar-la i aconseguir el poder i la corona.

Combina perfectament el gènere d’aventures amb la fantasia, l’amor, l’amistat, l’ambientació de l’Edat Mitjana… Sempre està present, durant tota la història, la lluita constant del bé contra el mal. El còmic apareix per primer cop als anys 50 del segle XX. De vegades llegir clàssics, encara que siguin còmics, fa una mica de por, de respecte, perquè pensam que el que hi trobarem ens serà avorrit. No és aquest cas, ni molt menys.

Una darrera puntualització; encara que sigui del gènere shojo, també és apte per a al·lots.

A contracorrent

Em queden poques pàgines per acabar el còmic Persèpolis de l’autora iraniana Marjane Satrapi. No he pogut esperar a acabar-lo per poder-lo comentar perquè, a part d’enganxadíssima, estic entusiasmada. Me’l varen regalar per el meu aniversari, fa prop d’un mes. Reconec que no coneixia a Satrapi ni la seva obra però, de seguida que acabi Persèpolis i tengui una mica de temps lliure, aniré a comprar els altres dos còmics editats al nostre país: Brodats i Pollo con ciruelas (aquest darrer no està publicat, encara, en català).

Persèpolis és l’autobiografia de Marjane a on ens narra part de la seva infància i adolescència. La història comença a partir del 1979. El fort règim islamista i la contínua inestabilitat política i social a l’Iran, contrasta amb les idees progresistes del seus pares que sempre la varen educar a l’estil occidental. Això la porta a revelar-se, a reflexionar, a llegir i voler saber, a anar a manifestacions perilloses…

                                     

La seva inquietud fa prendre al seus pares la decisió d’enviar-la a Àustria, a on la major part del temps es sentirà fora de lloc. La història segueix però de vosaltres depèn saber com acaba.

Persèpolis ha guanyat nombrosos premis com el prestigiós Premi Angoulême a França, a on el seu còmic ha estat tot un èxit de vendes i del que ja s’està preparant una pel·lícula.

Els dibuixos del còmic no són de gaire bona qualitat, més aviat recorda el traç d’un infant petit, i pot ser això pot provocar una mica de desconfiança a l’hora de comprar-lo. Però diré que més que un inconvenient, és una virtut de Marjane, en aquest cas. Com ja he dit, l’obra ens explica part de la infància de la seva autora, i el dibuix només fa que els lectors veiem les seqüències a través dels ulls de la nena petita que va ser Satrapi. Per tant, a una història que és molt dura (d’aquestes que et fan pensar), ella li dona un toc d’innocència, ironia i, fins i tot, d’humor. El recomano moltíssim. Encara que no us agradi llegir còmics, val la pena pegar-hi una ullada. De debò.