Un dels fets que més em sorprenen de Vicky Cristina Barcelona és la gran quantitat de crítiques negatives que ha rebut ja des de l’estiu passat, molt abans de que ningú sabés fins i tot quin era el seu argument. Considero que és tot un luxe que algú com Woody Allen vingui a filmar aquí una de les seves obres i no entenc tant d’enrenou per res. He de dir però, que hi ha un factor q
ue em preocupa de les darreres pel·lícules d’en Woody, preocupació que s’inicia en mi sobretot a partir d’aquella comèdia anomenada Granujas de medio pelo que va produir amb la Dreamworks, i és la falta de llibertat de la que comença a disposar per a rodar les seves històries. Potser aquest és el motiu pel qual cada cop la seva filmografia perd part de la seva essència. A Vicky Cristina Barcelona, pel que he llegit i si no m’he informat malament, inicialment Vicky i Cristina viatjaven a Barcelona per motius culinaris i no perquè una d’elles estigués fent un màster en Identitat Catalana. Motius pel que això es va modificar? Per mor de la productora, que des d’un principi tenia clar que volia que Allen vingués a fer una pel·lícula amb intenció de que s’expliqués una història en la que es pogués mostrar la ciutat de Barcelona. D’aquí a que les protagonistes passen a ser simplement unes turistes i s’acabi ensenyant una ciutat que molts han titllat de ser massa de postal, irreal. Sense modificacions
el film podria haver estat més bo o més dolent? Això no ho sabrem mai però que un geni com Allen, que ha demostrat saber filmar, escriure i dirigir per ell mateix, que ara alguns vulguin interferir en els seus guions (qui paga mana, ja se sap), crec que no pot ser una cosa bona de cap de les maneres. I encara més m’inquieta que ell ho consenti.
Malgrat tot, Woody ha aconseguit que del seu propi cap, durant aquesta darrera etapa i fent una pel·lícula a l’any, li surti, de tant en tant, un film tan rodó i mític com ja és Match Point. Però que quedi clar que em sembla perfecte que evolucioni com a director i persona. Qui més qui manco troba a faltar l’Allen de fa unes dècades, i alguns el critiquen per això, però si seguís fent el mateix que durant els anys setanta o vuitanta, no l’acusarien de que s’ha quedat estancat? És evident que als seus 72 anys no filmarà ara les mateixes històries que rodà quan en tenia quaranta. Si repassem
filmografies de grans directors, observarem que les seves pel·lícules varien al llarg dels anys però tots mantenen part de les característiques cinematogràfiques que els varen fer únics, cosa que segueix fent, amb major o menor encert, Woody Allen.
En quant a la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona he de dir que no és una de les millors que Woody ha dirigit i escrit, però tampoc és dolenta. Per entendre’ns, té elements Allenians i d’altres no tant. És una comèdia entretinguda, té moments divertits i com sempre en Woody tracta un tema que convida a l’espectador, a la sortida de la sala del cinema, a la reflexió. La fotografia a càrrec de Javier Aguirresarobe està molt ben aconseguida, amb una imatge
molt càlida, molt mediterrànea, que es manté durant tota la pel·lícula. La banda sonora és una meravella (de seguida vaig anar a comprar-la). Gràcies a aquesta, ja uns mesos abans, vaig descobrir, com ja sabeu, la fantàstica música que fan el grup Biel Ballester Trio. Penélope Cruz, que no és una actriu que m’agradi especialment, he de reconèixer que és la que fa millor interpretació, juntament amb Rebecca Hall, actriu que desconeixia i que m’ha sorprés gratament. Recomano veure-la en versió original subtitulada per no perdre el joc de frases en castellà i anglés que es produeix entre Bardem i Cruz al llarg del film.
I ara a esperar la pròxima de Woody Allen que no s’estrenarà fins al setembre-octubre de 2009. Titulada provisionalment Whatever Works, el director ha tornat a la seva ciutat natal, Nova York, per a rodar-la. És una pel·lícula en la que hi participen el còmic Larry David, la jove actriu Evan Rachel Wood i el mateix Allen fent un petit paper secundari però contenta de que torni a participar com a actor en un dels seus films. Ara la pregunta del milió és si tornarà a treballar a casa nostra, o a Europa. Desitjo pensar que sí.