Arriba la fi del món!

Evidentment, el títol l’he posat en el sentit més irònic però que sembla que en part, des de fa uns mesos, sigui cert. Primer el tema de la crisi econòmica i ara la vaga de transportistes. Són notícies que de tant repetir-les als medis de comunicació ha acabat per provocar una psicosi general en la gent. Psicosi exagerada? Crec que una mica sí, sobretot amb el tema de la vaga. He arribat a sentir a dir que el que passa aquests dies recorda molt al que es va viure a la postguerra! El meu pare és de la postguerra i quan ho va sentir no podia aturar-se de riure. D’aquí uns dies ja ni se’n parlarà d’aquest tema. Sempre ens alarmen i al final per res. Tinc la sensació de que se’ns vol ficar la por al cos des de fa uns anys. Tot plegat em recorda, per tant, una mica a la reacció posterior que es creà entre els ciutadans després dels atemptats terroristes de Nova York, Madrid i Londres, quan es donava a entendre constantment que a partir de llavors ja no podríem tornar a anar tranquils pel carrer. Evidentment que en el tema de la crisi, que ja es veia venir feia anys, hi ha molts drames personals, però la vaga de transportistes? No he comprat menjar de més ni penso fer-ho, no mentre la situació no sigui crítica i, la veritat, no crec que s’arribi a aquest punt. Avui, sense anar més lluny, he llegit a la premsa que dues dones es varen barallar ahir per un pollastre! Per favor!

A més a més, i des que es parla del canvi climàtic, a Mallorca tenim el problema afegit dels caps de fibló (o tornados). A veure, caps de fibló marítims a l’illa n’hi ha hagut sempre i d’aquí una paraula tant nostra, ja que és un fenomen atmosfèric bastant comú. No perquè un va aconseguir tocar terra, senyors, per veure un cap de fibló de lluny ens ha d’agafar un atac de pànic i col·lapsar les línies telefòniques. I que consti, que el famós tornado del dia 4 d’octubre de 2007, va passar molt a prop de casa meva, així que el vaig viure pràcticament al cent per cent i vaig passar el moment de més por que hagi tingut mai a la vida. Vull dir que no parlo irònicament sense coneixement de causa però començo a pensar que les coses s’exageren massa darrerament. Tot i així, l’altra dia a la tarda, dimarts, per lo vist es va anunciar que s’apropava cap a la costa, i per la zona de Santa Ponça, una tempesta molt forta amb varis caps de fibló i amb moltes possibilitats de que aquests toquessin terra. Doncs jo a aquelles hores era al carrer i ni em vaig assabentar de que hagués de passar res (al final la tempesta es va desfer al mar). Però de lo de la tempesta en qüestió vaig saber de la seva existència i perill al vespre a les notícies. Quan jo era pel centre de la ciutat no hi havia ni un sol policia o bomber al carrer aquell horabaixa que informés de la possible gravetat de la situació a la gent de seguida que es va donar l’avís de tempesta des del Centre Meteorològic. Per lo vist només avisaren a les escoles perquè els pares recollissin als seus nins pel que pogués succeir. I què passa amb la resta de ciutadans? Si és cert que amb el canvi climàtic Palma es començarà a semblar a llocs com Texas o Kansas i aquesta és la manera que han previst per alertar als ciutadans, aleshores, MALLORQUINS VOLAREM TOTS!!!

Tot és desastrós, tot és horrible, tot són desgràcies i coses dolentes. Si em de fer cas de tot el que diuen i com ens ho diuen està clar que arriba la fi del món…

 

Enséñame la cartera y cásate conmigo

Llegint ahir el Diario de Mallorca em vaig divertir bastant amb l’article que va escriure la periodista Mercè Marrero. No tan sols perquè és molt estil Carrie Bradshaw a Sex and the city, sinó també perquè, tot i ser una mica trist en el fons, és força real. Pel que veig, i la gent comenta, es pot dir que només una de cada deu parelles és envejable (jo ara mateix en conec una només del meu entorn), en que predomina entre ells la complicitat, l’enteniment, l’amistat i l’amor, i que saps quasi del cert que el dia que decideixin formalitzar la seva relació serà per una cosa tan senzilla com que s’estimen. La resta són del grup que descriu la periodista a l’article, article que podeu llegir en aquest mateix post. Encara recordo, punt per punt, tots els motius que  algunes parelles d’amics em donaren al seu moment per mirar de convènce’m (o al manco això era el que semblava) de per què passaven per l’altar. El que a ells els varen semblar motius comprensibles (motius que apareixen a l’article de Marrero i que conec de sobres), a mi em varen resultar bastant depriments. Molts, si els hi preguntés ara, negarien reiteradament que aquelles paraules sortissin dels seus propis llavis, i a alguns segurament fins i tot els molestaria la meva impertinència (ells sabran perquè). Però ja se sap, és més fàcil enganyar-se i creure el que no és que afrontar la realitat i això, pel que veig en moltes parelles del meu entorn, s’acaben pagant les conseqüències. De tots els que es varen casar fa un temps només una es manté i amb no pocs problemes. Parlo d’al·lots i al·lotes que sense passar els trenta-dos anys ja estan divorciats. Deu ser que avui en dia es tracta de tenir un llarg currículum sentimental perquè sinó no s’explica que una cosa que hauria de ser tan important com és casar-se, la gent s’ho prengui tant a la lleugera. Es que ahir em vaig assabentar d’un altre divorci i entre la notícia i l’article no podia deixar passar de fer aquest post, en el fons irònic i entretingut.

MERCÈ MARRERO Supongamos que tardamos cuatro minutos en leer este artículo. En este tiempo, segundo arriba segundo abajo, una pareja se ha divorciado. Imaginemos el percal. Durante nuestra lectura, Pepito y Pepita están quedando a las puertas del juzgado, o están haciendo la cola pertinente, o están siendo llamados por el oficial o, en menos de lo que canta un gallo, están rubricando su ´hasta luego, Lucas´. Uno de cada cinco de los matrimonios que deciden zanjar su relación con impresos y formularios se dio, hace menos de cinco años, el ´sí, quiero´. Y casi el treinta por ciento del total pasó por la vicaría hace más de veinte años. Podríamos decir, sin ánimo de ser tildados de pesimistas o agoreros, que la institución matrimonial está en crisis. O quizás sea el amor, como sentimiento, el que está pasando por un mal momento. Quiero creer que no. De lo contrario, ¡qué ansiedad! ¿Por qué, entonces, con estas perspectivas se sigue pasando por el altar (o por el juzgado)?
Tengo pocos amigos casados. Y, de esos pocos, la mayoría ya se ha separado. Así que, le he echado morro al asunto y me he dedicado a interrogar a los conocidos sobre su porqué a la hora de ponerse un anillo en el anular. “Es la persona a la que quiero, de la que estoy enamorada y con la que decidí formalizar mis afectos frente a Dios y frente el mundo” es la respuesta que ha brillado por su ausencia. Curiosamente, nadie ha dicho ni “mu” sobre pasiones, lealtades, complicidades y afectos. He clasificado las respuestas recibidas en diferentes categorías. Una de ellas es la del aburrimiento existencial y en ella hay frases como: “Ya tocaba. Hacía mucho que éramos novios”. Otra es la de “donde va Vicente va la gente” e incluyo la explicación “todo el mundo lo hace y nosotros no vamos a ser menos”. También hay cobardes con complejos freudianos: “Sus padres ya empezaban a mirarnos mal”. Y los hay que van directos a un suicidio más que anunciado: “Nuestra convivencia era tediosa y decidimos darle un empujón casándonos y confeccionando la lista de bodas”. Viva el harakiri. Sorprendentemente, la clasificación más exitosa es la de la cofradía del puño cerrado porque la inmensa mayoría se ha casado por motivos económicos. “Si mi pareja se muere y no estamos casados, no tendré pensión”, “Si mi pareja se muere y no estamos casados, no podré quedarme con la casa”, “Si mi pareja se muere y no estamos casados, ¿qué pasará con la herencia de mis hijos?”. Sólo puedo pensar que tanto prever el fallecimiento de uno de los integrantes únicamente puede acabar provocando la muerte metafórica de esa unión de hecho. Así que, antes de que uno se vaya al Cielo, el matrimonio acabará yéndose al Infierno.
Dijo Fernando Savater en una entrevista que si el amor no era fou entonces no era ni fu ni fa. A mí me parece que, lo que es una locura es meterse en proyectos vitales tan importantes si no se está del todo seguro. Por mucho que, económicamente, nos vaya a salvar de una vida (y de una relación de pareja) que no es ni fu ni fa.

 

La Catosfera literària

Dissabte dia 17 de maig del 2008, es farà la presentació del llibre La Catosfera literària, la primera antologia de blogs en català, a Vallromanes, un llibre força esperat per a molts blogaires dels Països Catalans i que demostra que a la xarxa el català és una llengua que està viva, molt viva! Cossetània Edicions s’encarrega de la publicació d’aquest llibre, en que els beneficis que s’obtinguin aniran destinats a fins solidaris.

Cent posts de cent blogs escrits en català, han estat escollits per a formar part d’aquesta primera antologia, entre els quals n’hi ha un de meu, cosa que em fa especial il·lusió. És un honor compartir aquest petit racó que m’han assignat amb tots els altres noranta-nou blogaires, alguns dels quals m’aprecio especialment. L’únic que em sap greu és no poder anar a l’acte de presentació del llibre, el que és una llàstima perquè sé del cert que serà, per als que hi assisteixin, una experiència agradable i inoblidable.

Val a dir, que tot i ser un projecte humil, el llibre poc a poc s’ha anat fent un espai per tal de ser una mica publicitat. Sense anar més lluny, i fa poc menys d’un mes, va sortir al Telediario de TV1 que l’anunciava com una de les novetats pel dia de Sant Jordi, informació errònia perquè no sortirà editat fins a aquest mes. Però la qüestió és que en parlin, no? Si voleu podeu veure el fragment de la notícia aquí; http://www.dailymotion.com/video/x557ie_el-llibre-els-estius-al-telediario_news. Avui dematí, l’escriptor Màrius Serra, ha parlat de La Catosfera literària a la secció Lecturàlia del programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio que presenta l’Antoni Bassas. És un àudio curtet en que trobareu la referència que hi fa cap al final; http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=247226. Ja per anar acabant, aquest dissabte dia 10 a les 23h, i també a Catalunya Ràdio, al programa L’internauta que presenta Vicent Partal és parlarà sobre el llibre, tot i que ja el podeu escoltar a; http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=247655.

Ah! I no ho oblideu, i per als que us interessi, el dia 15 de maig trobareu La Catosfera literària a les llibreries. Mentre, us deixo amb un slideshare  que he tret del blog Entrellum del Toni Ibañez de tots els blogs participants:

          

 

 

Som un milió!

Si fa uns deu anys, a ses Illes Balears érem poc més de set-cents mil habitants, fa uns dies ens han fet saber que ja passem del milió! Tot i que vora altres comunitats som una quantitat petita de gent, per a unes illes com les nostres potser són massa. Som la segona Comunitat Autònoma amb un major creixement demogràfic en els últims temps. A l’any 1857, el nombre d’habitants total era de 262.893 persones. Durant bona part del segle XX, la quantitat no varia massa. Al 1981 (un any abans del meu naixement), hi havia 685.088 habitants. En cent vint-i-quatre anys, la població va augmentar en poc més de quatre-cents mil habitants. I ara, vint-i-sis anys després, ja som més d’un milió! Només espero que no acabin tirant al mar a ningú per falta d’espai… Bromes a part, no sé si aquest creixement és, o serà, positiu o negatiu. Temps al temps…

 

Top 5 catalans

Segueixo amb la meva secció de Top 5 dels Països Catalans, només amb la intenció de fer el blog una mica divertit. Ara em quedarà pendent de fer el Top 5 de valencians. Abans de començar, amb el llistat, gràcies a tots els que heu votat!

Segons l’enquesta que he tingut al meu blog durant deu dies, una enquesta que vaig haver d’allargar ja que no quedava gaire bé fer un llistat a on hi hagués candidats empatats, la classificació, al final, ha quedat de la següent manera:

En 5è lloc: Roger Coma. Un actor jove al que hem pogut veure tant al cinema com a moltes sèries, sobretot de tv3, i actualment a Porca Misèria. Potser el paper que fa a la sèrie d’home immadur, una mica cabró (amb perdó de la paraula), atractiu, ben vestit i arregladet és el que el fa ser, ara mateix, un dels al·lots més desitjats. Per què a les dones ens deuen agradar tant a vegades aquests tipus d’homes?

En 4t lloc: Quique de Lucas. Un futbolista que ha jugat en equips com ara el R.C.D. Espanyol, el París Sain Germain, Chelsea i actualment al Real Murcia. Un al·lot que també ha fet publicitat i no és d’estranyar. Només basta veure’l.

En 3r lloc: Ramon Pellicer. Periodista i presentador i actual presentador del telenotícies de tv3, per qui pareix que el temps no passa. Elegant, atractiu i amb un somriure preciós.

En 2on lloc: Marc Cartes. Actor que vaig descobrir a Poble Nou i d’aquí a altres sèries com Oh, Europa!, Laberint d’ombres i El cor de la ciutat. Ara mateix se’l pot seguir a Ventdelplà. Simpàtic, guapo. I, si em permeteu, sempre he trobat que té una mirada encantadora.

En 1r lloc: Albert Om. No ho hagués dit al principi de l’enquesta que guanyaria ell ja que pareixia que no arrencava. Presentador que conec des de Malalts de tele i que a la meva mare li encanta. Un horabaixa sense el programa de l’Albert Om sembla que li falta alguna cosa. A mi també m’agrada, no ho negaré. És simpàtic, divertit, espontani, atractiu… El que més m’encanta d’ell és la seva rialla fresca, contagiosa i que constantment es sent a El Club. Al seu programa són nombrosos els convidats que li han dit que es sembla a George Clooney. Crec que sí que té un cert paregut. Què en penseu?