No és la primera vegada que penj un article de Mercè Marrero en aquest blog. M’encanta el que escriu i la llegesc habitualment. Aquest concretament va sortir publicat a Diario de Mallorca el passat 26 d’abril. L’he trobat interessant i crec que val la pena de ser llegit tot i que pens que encara queda molt camí per fer per tal de millorar la situació de la dona, no tan sols a altres països sinó també a casa nostra.

VAYA UNA SUERTE
Nacer en el lugar que nacemos, en la familia que lo hacemos y en el entorno que nos rodea es una cuestión de suerte. Fue una cuestión de suerte el que fuera un bebé bienvenido. El que mis padres estuvieran ilusionados con mi llegada y que no les trastocara los planes de vida. Fue una cuestión de suerte que ellos no fueran ni alcohólicos, ni drogadictos, ni maltratadores. Fue una suerte haber crecido en un barrio poco conflictivo. Poder pasarme parte de la infancia jugando en la calle sin miedo a que me pasara algo. Fue una suerte nacer en Mallorca. Un lugar que, si no es el paraíso, se asemeja mucho (zonas más y zonas menos, por supuesto). Por una cuestión de azar, podría haber llegado a este mundo en medio del Ártico y morirme de frío los 365 días del año. O haber nacido en el desierto y asarme de calor. Fue una suerte el que me pudieran dar una educación. Fue una suerte crecer en democracia. Por las mismas, podría haberlo hecho durante la dictadura. No pude elegir ser mujer. Simplemente, lo soy. Ha sido una suerte porque me gusta serlo. Sobre todo, en esta época en que mis derechos están reconocidos. Porque puedo trabajar sin tener que pedir permiso a nadie. Viajar sin que me firme un hombre una autorización o hipotecarme hasta las cejas si el banco me lo permite, claro está. Si quiero puedo divorciarme. Ser soltera si me da la gana o casarme si me da la vena. Soy libre y, por eso, soy una privilegiada. Pero es una cuestión ética el mirar un poco más allá de este horizonte de fortuna. Más de la mitad de la población femenina mundial no es tan privilegiada. Si en vez de nacer en Mallorca lo hubiera hecho a unos cientos de kilómetros más al sur, ahora, muy probablemente, debería cubrir mi cabeza con un velo. Y eso no me parece tan afortunado. O, siendo una niña, habrían mutilado mis genitales para evitarme cualquier tipo de placer físico. Si hubiera nacido en un país como Afganistán, estaría sometida a una ley que permite que los maridos violen a sus mujeres. Pone la piel de gallina el pensar que el peor acto violento que se le pueda practicar a una persona esté amparado por una norma. Si hubiera nacido en alguno de los demasiados países en que las mujeres no pintamos ni un pimiento, mi padre podría haberme vendido a la tierna edad de 13 años a un hombre de 60. Para que hiciera conmigo lo que le diera la gana. Que no me haya sucedido ninguna de estas desgracias ha sido, en el fondo, una cuestión de azar. Por eso, no quiero olvidar a las que no han tenido tanta suerte.










15 respostes fins ara
Myself // 19 Maig 2009 a 15:34 |
M’has fet pensar en un programa de ràdio que escoltava l’altre dia on deien que neixes condicionat per aquest atzar que dius però que al mateix temps t’has d’emprendre la vida com una cursa de fons on has d’anar esquivant, o no, tots aquests atzars que t’han vingut donats fins arribar a entendre’ls i a poder-los superar, o no. I aquests pasos només els pots fer des de la llibertat d’acció i pensament. Complicat… encertadíssim l’article.
Cèlia // 19 Maig 2009 a 18:25 |
M’ha agradat molt què diu i com ho diu. Ho penso moltes vegades, tot i que no podem dir que aquí hem arribat a la igualtat al 100%, però cal tenir present que la dona encara ens toca patir molt en aquest món!
novesflors // 19 Maig 2009 a 19:10 |
Estic d’acord amb l’article. Fins i tot amb la sort atzarosa que hem tingut ella, o tu o jo encara resta molt de camí per recórrer. Fixa’t què dir d’aquelles persones que no n’han tingut tanta, de sort.
Arqueòleg Glamurós // 19 Maig 2009 a 20:17 |
MMM… ja veig que tu també tens artistes convidats al blog ehhh!
Per quant un post conjunt you vs me?
Queralbs // 19 Maig 2009 a 21:55 |
Sí, jo també me sent afortunat per haver nascut a Mallorca en el si d’una família i d’una societat “normal” per dir-ho de qualque manera, ja ens entenem. I dic “normal” en contraposició al que no hauria de ser-ho (normal), com són les barbaritats que ha de patir altra gent pel simple fet d’haver nascut en una comunitat que no respecte els mínims drets humans, ja sigui per creences religioses o polítiques.
I també voldria que s’acabàs amb aquestes societats incivilitzades.
Salut!
Carme R // 20 Maig 2009 a 0:34 |
Som afortunades, segur que sí!
Hi ha dones i també homs que tenen una vida molt difícil. Un bon article, gràcies.
tonina // 20 Maig 2009 a 20:43 |
Jo també pens que és una sort viure a Mallorca. Bon article, ni més ni manco.
Una abraçada.
Aighash // 21 Maig 2009 a 13:03 |
Es horrible aquesta discriminació. Com hi hem arribat? Suposo que l’ésser humà sol tenir la tendència d’oprimir i martiritzar tot el que té menys força bruta que ell. No obstant, hi ha societats matriarcals en què els homes són considerats com a nens pràcticament, al punt d’admirar les dones perquè són tan intel·ligents i organitzen tant bé les coses que es senten completament depents. Són extrems.
Pensant en la igualtat de la societat on vivim, estava recordant un comentari que vaig fer a un conegut sobre les arts marcials que estava practicant. La resposta em va fer mal pràcticament:
-¡Yo creía que eras una princesa!
- No soy una princesa.
- Perdona, plebeya
- No soy una plebeya, pretendo ser una persona instruída y bien preparada .
- (canvi de tema)
En fi, em va fer molta ràbia i moltíssima pena. Encara hi ha moltíssima gent que es creu que depenent del què es tingui entre les cames seràs un objecte de plaer o una persona.
jordanayontney // 21 Maig 2009 a 19:35 |
Caram un text realment bo. Trobo que excel·lentment plantejat. Jo no crec en l’atzar però si crec que hem de donar les gràcies a la vida per tots el que ens dona o doni. El camí l’hem de fer i hem d’aprendre….però per desgràcia no ens adonem sempre que som un tot…i que el mal que pateixen les dones en qualsevol punt és el mal de la terra, de l’univers, del món de cada individuu home i dona…de nosaltres mateixos . I no és just que hi hagi dones que pateixin tant dolor i siguin considerades menys que una pedra quan en realitat són el motor de la vida. Mentre hi hagi ideologies així….no hi ha respecte per la vida. Però tingam l’esperança de que algun dia despertarem.
Lluitem-hi. ;D
Abraçada.
bajoqueta // 22 Maig 2009 a 9:41 |
És trist que a d’altres llocs del món nèixer dona sigue tant diferent i tant dolent….
Patry // 22 Maig 2009 a 11:42 |
Creo que no somos conscientes de nuestra suerte hasta que no comprobamos las condiciones de vida de otros lugares. Yo todavía alucino de algunas cosas que vi en Tailandia, no solo con la mujer, en hombres también y niños…. historias para no dormir.
Gloria // 22 Maig 2009 a 23:05 |
Viatjant per tants llocs del món, alguns molt durs, he tingut clar la sort que he tengut d’haver nascut a Catalunya. I també, recordant M. Mercè Marçal, podríem allò de: a l’atzar agraeixo 3 dons: haver nascut dona, de classe treballadora i de nació oprimida…
Un petó moll fort
Mireia // 23 Maig 2009 a 12:49 |
Molt ben expressat… I tant que en tenim de sort!
Salutacions des del Racó de la Solsida
RS // 24 Maig 2009 a 22:59 |
No ha tingut sort de néixer en un lloc on com a dona no ha de patir, ha tingut la sort de néixer en un lloc on ja fa molt de temps que les dones lluiten pels seus drets i on poc a poc s’han fet respectar. Néixer a Mallorca, a Europa, és una sort, però és una sort perquè molta gent hi ha deixat la vida perquè avui la gent que hi neix visqui amb aquesta sort. El passat ja l’hem viscut, el present és el que és però el futur és molt i molt fràgil.
jordanayontney // 28 Maig 2009 a 17:31 |
Molt d’acord amb tu R.S. Crec unes paraules molt i molt sabies que sovint oblidem, per desgràcia.
Salut!! ;D