Per què, en general, costa tant dir realment el que pensam, sentim o ens ve de gust fer?
M’encanta aquesta escena d’Annie Hall (1977). Crec que Woody Allen ha sabut plasmar molt bé el que ens pot passar pel cap quan coneixem algú i que a més ens agrada…
Categories: Cinema
-------------------------------------------------------
·Presentació del llibre "La Catosfera Literària 08" a MCA EN XARXA d'Ona Mallorca (27-06-2008)
 | Nandi a Abbey Road quaranta anys … |
 | Queralbs a Crònica de la independènc… |
 | XeXu a Crònica de la independènc… |
 | caterina a Crònica de la independènc… |
| XeXu a Crònica de la independènc… |
19 respostes fins ara
Tonina // 30 Abril 2009 a 11:48 |
Ja passa, vols dir blanc i dius negre. A vegades per vergonya, per desconeixença o com l’Allen per neurotisme. Record la peli, quins grans actors el W. Allen i la Diane Keaton!. La fotografia és preciosa.
Besades.
Jesús M. Tibau // 30 Abril 2009 a 12:56 |
Allen una altra vegada. En som addictes
yontneyproduccions // 30 Abril 2009 a 17:37 |
D’això….com acaba la hª? Perquè si acaba bé malgrat tots dos s’amaguen i no són sincers voldrà dir que si ah de ser serà….per tant això dona una mica d’esperança a les pre-relacions humanes… . I si no acaba bé per falta d’obrir el cor i l’esperit….és l’empenta que ens fa falta per ser nosaltres mateixos i el que sentim davant la persona que ens agradi….i obrerir-nos jijij això no vol dir tirar-se a la piscina si no hi ha aigua…. . Jo crec que si ens escoltéssim més amb el seny de dins i no tant amb el coco….les coses rutllarien millor. No? Sembla que d’aquesta manera és més fàcil trobar algú que estigui en la mateixa ona vibratòria.
Tu mira si hi ha aigua…i si la hi ha….o provoques que l’altre si llenci o t’hi llences tu…Si saps nedar serà genial!! Escolta el teu seny interior (no el coco, ni el desig de la ment).
Això és el que em repeteixo jo…uff…un futiment de vegades!! Començo a pensar que vaig amb garnera!!. Seré bruixota? Ui tant de bó!! L’encertaria sempre!!! O no…jejejeje.
Abraçada!!
Sigues feliç!!
PD: ja saps que jo i en Woody….però certament aquesta es escena està ben trobada.
XeXu // 30 Abril 2009 a 19:30 |
Doncs sí, he viscut escenes d’aquestes sovint, però no he tingut mai la impressió que l’altra persona estigués pensant coses sobre mi en aquest sentit… però deu ser la gràcia, no que no saps el que pensa l’altre. Però reconeixem que en aquesta situació és complicat dir el que es pensa. En altres no ho és tant ser sincer i parlar obertament, i cal intentar-ho.
novesflors // 30 Abril 2009 a 22:48 |
Doncs a mi m’agrada la frescor d’escenes com aquesta, quan tot comença i encara dius i no dius, i no hi ha res més al teu voltant que no siga l’altra persona i tu perquè la resta es difumina…
xitus // 1 Maig 2009 a 0:26 |
Jeje.
He pujat a l’ordi amb volum per a veure-ho bé. Té el seu enginy. Tothom fem aquesta doble línia…La interpretació permanent del que anem dient, sobretot si la persona que tenim davant ens genera una atracció especial.
Per mi la sinceritat sempre és bona, i més després del que he pogut conèixer a la vida.
petons,
aleix.
Tere // 1 Maig 2009 a 1:51 |
¿Quién podría soportar toda la “sinceridad” de los demás? En ocasiones los formulismos sociales nos libran de algunos insufribles e insulsos insoportables.
Besos
Cèlia // 1 Maig 2009 a 8:41 |
T’imagines que es subtitulessin els nostres pensaments? De vegades ho he pensat i la vida seria un autèntic caos! hem après tant a mentir que no podrien viure de veritats!
Eloy // 2 Maig 2009 a 7:22 |
Fantàstica escena per una fantàstica pel·lícula.
Patry // 2 Maig 2009 a 16:49 |
estoy con la opinión de mi madre, salir a la calle se haría insoportable, tanto para uno mismo como para los demás. Si me merece la pena lo digo, si no voy a hacer daño lo digo, si puedo causar el menor trauma posible lo digo, si ya es inaguantable…. es mejor marchar.
Opinar? hay ocasiones en que es mejor no decir nada, admiro a las personas políticamente correctas, capaces de no pronunciarse. Yo en los últimos años he aprendido, y sí, puedo confirmar que me ha ido mejor, hay cosas que no merece la pena discutir ni debatir. La vida es demasiado corta como para invertir tiempo en algo que realmente, no va a afectar a tus dias. Que puede ser hipócrita? sí, con creces, pero y qué? acaso se va a cambiar de actitud por decirlo? no… apuesto a que se crean muchos más problemas de los que ha habido.
En boca cerrada, no entran moscas :)
Queralbs // 2 Maig 2009 a 17:35 |
Els nins petits diuen la veritat. Deu ser perquè estan lliures dels prejudicis dels adults, de les convencions, de les normes socials.
L’escena que has triat ho mostra molt bé, tot i que potser avui, sobretot la gent jove, sí que diria el que pensa.
Salut!
Arqueòleg Glamurós // 3 Maig 2009 a 19:08 |
Sens dubte un dels millors films d’Allen juntament amb Interiores i Manhatan
Cristina // 4 Maig 2009 a 18:49 |
Jo era tímida, callada i deixava passar tantes oportunitats però ara amb 37 anys no em callo mai perquè quan ho fem estem perdem la bonica oportunitat de viure quelcom interessant, de tenir noves experiències o de conèixer algú amb profunditat.
Per cert, Woody Allen és el millor…
Carme R // 4 Maig 2009 a 23:34 |
je, je, je, fem el que podem, tots plegats. A vegades é s un plaer poder ser sincer i a vegades també és un plaer no saber com ser-ho. Besets.
Genís // 6 Maig 2009 a 10:44 |
… brillant diàleg … és fàcil donar tombs al voltant de l’eix del que realment ens agradaria dir …
… petonets!
bajoqueta // 6 Maig 2009 a 12:01 |
Si en donem de voltes per no dir el que realment pensem :)
Té la mà Maria // 7 Maig 2009 a 10:57 |
primer que tot una abraçada
després informar-te que Té la mà Maria
ha creat un altre blog anomenat:
http://trucadors.blogspot.com
sobre el trucadors de porta (picaportes)
que et vas troban a llarg del viatges i
la seva artesenia, si pots dona-li un
cop d’ull, gràcies.
Té
Gabriel // 8 Maig 2009 a 8:28 |
Suposo que ens costa dir el que pensem per un tema cultural. Ens han educat d’una manera, que per evitar conflictes, que ens impedeix molts cops ser sincers.
Una salutació, Caterina!
Aighash // 14 Maig 2009 a 12:20 |
Com diuen la Tere i la Patry, la sinceritat està bé quan toca. Si seguim molts impulsos podem acabar malament. Suposo que l’encant d’una persona, moltíssimes vegades consisteix en saber-se vendre. Conec molta gent a qui li va molt bé, que els coneixes i els admires, però quan comences a gratar te n’adones que són uns merdes… en principi com a mínim els va molt bé.
Saber crear-te uns prejudicis positius és el millor i sobretot amb les persones que t’agraden! Ja descobriran, si es passa més temps junts, com ets.
Aixs, els diàlegs interiors em fan molta gràcia. El que ens arribem a ratllar gràcies a la nostra inseguretat!
Aquesta pel·lícula fa temps que la tinc a la llista de pel·lícules per veure… i el munt que encara em queda!
Salut i disculpa les poques aparicions que faig.