Des d’allà on siguis

Fa un any, tal dia com avui, m’havia anat a dormir amb un sms de felicitació i em vaig llevar amb la notícia que havies partit, per sempre. No aconseguesc oblidar encara aquella habitació freda d’hospital tan impersonal. Potser no ha passat el temps suficient perquè la memòria s’encarregui de projectar només els  bons records i arxivar els més desagradables.

M’agradaria poder dir-te tantes coses!, explicar-te com m’ha canviat la vida en un any, la quantitat de somnis que se m’han i se m’estan complint. Trob a faltar aquelles converses sobre política que feies tan divertides, aquelles xerrades sobre cinema clàssic i sobre actors i actrius que ja no s’estilen, les històries de la guerra i la teva joventut… Durant aquells darrers dies que vaig passar amb tu vaig aprendre la lliçó més valuosa que m’ha donat la vida fins ara i que va marcar un abans i un després en la meva forma de ser i  de pensar. He après que la vida passa molt aviat i cal aprofitar-la. Que la por mata les oportunitats que ens van sorgint al llarg del camí i que molts trens només passaran un cop a la vida. Que cal guiar-se més pel que un senti i no regir-se tan sols pel què diran ja que ningú mai t’agrairà res.

Però encara em queda molt camí per fer. Promet aprendre a cercar una finestra quan se’m tanqui una porta i no esperaré a veure si aquesta s’obri algun dia. No vull perdre més el temps. Seguiré marcant-me metes, petits somnis que es puguin realitzar perquè també sé que hi ha il·lusions que poden acabar fent mal. Continuaré deixant la por al marge, una por que mai m’ha donat res de bo. Algun dia sabré dir el que sent sense temor a que em jutgin o es riguin de mi, a no ser tan rígida i deixar-me portar més pel moment que visc, com feies tu, padrí, perquè això ens apropa una mica més a la llibertat i tu vas ser-ho tot i els temps en que et va tocar viure.