My Blueberry Nights

Després d’un horabaixa voltant per Ciutat sense decidir-me a comprar cap regal de Nadal, ja tornant a casa, pas just per davant dels cinemes Renoir. Veig que el film My Blueberry Nights comença en poc menys de quinze minuts. Automàticament, recordant les bones crítiques que he llegir sobre aquesta pel·lícula tant a la televisió com a certs blogs, compr una entrada. Entr sense saber quin tipus d’història veuré i al director hongkonguès Wong Kar Wai no el conec.

Des de l’inici de la projecció em sorprèn la gran quantitat de colors que surten escena rere escena, la ralentització dels personatges i objectes en moviment, i em fascina a cada minut que transcorr la història, els seus protagonistes amb els seus temors, solituds i contradiccions. Els diàlegs destaquen per la seva senzillesa alhora que estan dotats d’un contingut profund per tal que reflexionem. Jude Law, Natalie Portman, Rachel Weisz i David Strathairn aconsegueixen fer unes interpretacions rodones dels seus personatges, però vull destacar especialment la gran actuació de la cantant Norah Jones que dóna, i molt, la talla com a actriu i és creïble en tot moment dins el paper d’una al·lota que fuig de la seva ciutat per escapar de la seva pròpia vida.

És una pel·lícula lenta, per disfrutar amb calma, per no perdre detall de res del què succeeix a cada escena. La seva durada és d’una hora i mitja, aproximadament. I he de dir que he sortit de la sala de cinema amb ganes de tornar-la a veure i amb molta curiositat per descobrir la filmografia d’aquest director que encara per a mi és un complet desconegut.