Els amants

Me’n vaig a València aquest cap de setmana que ve, ciutat que ja conec i que vaig visitar al 2003 però a la que tenc moltes ganes de tornar. Em fa especial il·lusió aquest pic. De tant en tant, va bé desconnectar de les històries qüotidianes encara que potser viatjar sigui una excusa per fugir d’aquestes històries, com va dir una vegada algú. Com no podia ser d’altra manera, acompany aquest darrer post (fins que no torni a Mallorca no crec que tengui temps a escriure’n un altre) amb un poema preciós i força conegut d’un poeta precisament valencià que he descobert fa poc, que m’està entusiasmant i en l’obra del qual m’agradaria aprofundir encara més. Parl, com no, de Vicent Andrés Estellés i el seu poema titulat Els amants.

 

ELS AMANTS 

No hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l’enyorança amarga de la terra, 
d’anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.