Tres darreres lectures

Te deix, amor, la mar com a penyora

Segon llibre que llegeixo de l’escriptora mallorquina Carme Riera, i no serà el darrer. Aquest petit recull de contes que consagrà a Riera com una de les més grans dins la literatura catalana del nostre temps, s’ha fet imprescindible i quasi diria que és un llibret que hauria de llegir pràcticament tothom. La seva narració sempre encisadora endinsa al lector dins un món ple d’històries belles en que el tema clau, en la majoria dels relats, és l’amor i a voltes la mort amb un rere fons que fa olor de mar. Te deix, amor, la mar com a penyora es llegeix amb facilitat però et deixa aquella sensació agradable de voler més. Amb el temps m’esperen d’ella lectures com Jo pos per testimoni les gavines i Dins el darrer blau (al que fa poques setmanes han tornat a editar), al meu munt de llibres pendets que tenc a la meva habitació i que estic segura que no es faran esperar gaire. M’encanta el català-mallorquí que utilitza Carme Riera, fent-la més propera a la seva terra, tal com fa també Biel Mesquida, un altre dels grans.

Fins que et trobi

Estic enganxada a John Irving des que el vaig descobrir llegint Una dona difícil. M’encanta! No em fa mandra llegir-lo malgrat que es un autor que escriu obres força gruixudes. Fins que et trobi, llegit gràcies a na Maria Teresa de El camino incierto, consta de poc més de mil pàgines. La història està dividida en cinc parts on Irving ens presenta a un nen anomenat Jack Burns que viatja amb la seva mare Alice, una tatuadora, arreu d’Europa a la recerca del seu pare William. Amb el to que sol ser habitual en aquest escriptor nord-americà, ens descriu un conjunt de personatges dins un context que els porta a viure fets que aconsegueixen enganxar al lector des del principi fins al final. Però he de dir, una mica en contra de la novel·la, que a mi personalment les dues primeres parts se m’han fet una mica pesades a moments. Fins a la tercera part no acabava d’entendre el perquè de tot el que succeeix al començament, quin sentit tenia, i és a partir d’aquí quan la cosa va agafant ritme. Tot i els primers capítols l’obra no m’ha decebut. Potser no sigui, baix el meu punt de vista, una de les millors d’aquest autor però en conjunt m’ha agradat. El pròxim que em llegiré d’ell? El món segons Garp, que m’han dit que és un llibre imprescindible d’Irving.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Aquesta primera novel·la de la periodista mallorquina afincada a Barcelona des de fa uns anys, Llucia Ramis, va causar sensació durant el darrer Sant Jordi. Amb un aire fresc i desenfadat, Llucia tracta amb ironia la situació i la problemàtica dels joves de trenta anys. Segons ella, considera als de la seva generació, “fills de la Transició als que ens ho han donat tot i per tant no sabem elegir, d’aquí que ho agafem tot”, com“burgesos low cost; portem roba de marca encara que sigui H&M i viatgem a l’Índia en vols barats. Tenim moltes aspiracions.” Filosòficament els defineix “neoliberals i, encara que no votariem al PP, tenim tendència al capitalisme.” Un conjunt de personatges, alguns potser massa estereotipats però no per això menys reals, ens presenten un ventall de situacions com la por a créixer, a adquirir responsabilitats, a equivocar-se, a no poder aconseguir tots els objectius que un/a desitja, el tema dels contractes temporals laborals, els elevats preus dels llogers i les hipoteques, els fills, l’amor, l’amistat, la pressió social… Com a escenari de la història cal destacar Barcelona, “una ciutat exigent” baix el punt de vista de Ramis. Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys és un llibre divertit que farà passar una bona estona al lector/a, més encara si aquest/a es troba a la trentena.