Filla del famós director Francis Ford Coppola, Sofia Coppola va dirigir i escriure la que era la seva segona pel·lícula Lost in Translation (2003) de manera magistral, explicant una història tendra fent servir únicament les mirades i expressions facials entre els dos protagonistes, acompanyades de frases que donen què pensar a l’espectador. És arrel d’aquest film quan molts ens comencem a fixar en una Scarlett Johansson que ja es preveia que arribaria lluny i un Bill Murray que demostra en tot moment que és capaç de fer personatges seriosos i ser creïble. La pel·lícula va rebre bones crítiques i va guanyar nombrosos premis, entre ells l’Oscar al millor guió original. Molt i molt recomanable.
“El dia més aterrrador de la teva vida és el dia que neix el teu primer fill. La teva vida, la que coneixes, s’acaba i mai tornarà; però després aprenen a caminar i a xerrar i vols estar amb ells, i acaben convertint-se en les persones més delicioses que coneixeràs en tota la teva vida.”
“-Estic perduda. Això té remei?
-No… Sí. Ja s’arreglarà.
-De veritat? Fixa’t en tu.
-Gràcies… Quant més saps qui ets i el que vols, menys t’afecten les coses.
-Ja. És que encara no sé el que vull ser… Saps? Vaig voler ser escriptora però odio el que escric, i vaig intentar fer fotos pero eren molt mediocres. Totes les al·lotes passen per una fase de fotògrafes…, i per voler un boli, saps? I fas fotos tontes dels teus peus…
-Ja ho esbrinaràs. No et preocupis per això. Segueix escrivint.
-Però és que sóc dolenta.
-Això és lo bo…”
“Em guardes un secret? Estic organitzant una fuga de presos, i cerc un còmplice. Primer hi ha que sortir d’aquest bar, després de l’hotel, després de la ciutat i després del país. Estàs amb mi?”
“No tornem aquí mai més, perquè no serà tan divertit.”
“Tots volem que ens trobin…”
15 respostes fins ara
Jesús M. Tibau // 14 Octubre 2008 a 10:17 |
una pel.lícula fantàstica, amb un excel.lent guió i uns silencis molt ben dosificats. Jo també en vaig seleccionar alguns frases fa un temps
XeXu // 14 Octubre 2008 a 10:47 |
Tinc un problema amb aquesta pel·lícula. Em va agradar, m’agraden tant en Murray com la Johanson, interpreten bé, i com dius, és una pel·li que fa pensar, i que té molt bons moments. Però el problema és que és un tipus de cinema que em fa gràcia que fos considerat tan diferent i trencador als Estats Units, vaja, per tot arreu, que la van posar pels núvols, i jo penso que és un tipus de cinema que podríem anomenar europeu. Aquí no fem grans super produccions, però pel·lícules com aquesta se’n fan milers cada any. És clar, cap d’elles està dirigida per la filla de Coppola, ni té la Johanson en calcetes i en Bill Murray fent un dels seus primers papers seriosos, ni està ambientada al Japó. Però mirem una mica el que tenim per aquí, i és justament el que sabem fer. Per tant, crec que és una pel·li sobrevalorada, tenint en compte el que he dit.
Cristina // 14 Octubre 2008 a 16:46 |
Estic completament d´acord amb en Xexu. Em va agradar però crec que quan el director i els actors són tan coneguts es perd una mica l´essència d´aquest tipus de cine. Una abraçada!
Xitus // 14 Octubre 2008 a 17:09 |
Hola Caterina,
recordo el dia que vaig anar a veure Lost in Translation al cinema. És un d’aquells dies en que et planteges de forma conscient disfrutar del que vingui, i la veritat és que la pel·lícula va anar perfecte. Em va agradar molt, sobretot la complicitat entre els dos protagonistes, perquè més que amor, és complicitat. Plena de detalls, alguns observables en els seus diàlegs. A mi em va fer gràcia l’escena del “bromepa medias” (així és com en castellà varen fer que la “prostituta” que va a l’habitació no sap parlar anglès).
A banda d’això, he llegit l’anàlisi d’en XeXu i he de dir que el trobo molt encertat. És que aquestes pel·lícules que no contenen violència o destrucció a vegades sembla que costa trobar-les si no vas a un cine més o menys decent (que acostuma a coincidir en que fan versions originals subtitulades). I quan les trobes, dius, oooh. Jo quan acostumava a anar al videclub potser tenia els meus prejudicis però acostumava a seleccionar pel país d’origen (normalment Alemanya, França o Gran Bretanya). I he vist coses que m’han fet pensar: com és que aquest cinema no està a l’abast del gran públic? I em responc jo mateix: potser perquè el gran públic vol crispetes i no pensar.
Cèlia // 14 Octubre 2008 a 18:41 |
L’apunto! Però mira, a mi m’encanta pensar i també les crispetes, que voleu!
NURIA // 14 Octubre 2008 a 19:46 |
Hola Caterina, me gustó mucho esta peli de Sofía Coppola, ya la seguía desde “Las vírgenes suicidas” y aunque no tienen mucho que ver una y otra, en ambas conseguió sorprenderme. Me encanta el papel de Murray y cómo en una ciudad tan grande y caótica, se encuentra y congenia con una persona que no tiene mucho que ver con él aparentemente (Scarlett). Muy buena. Besitos.
Cristina // 14 Octubre 2008 a 20:47 |
Ara llegeixo en Xitus i m´hi sento identificada. Jo crec que la gent no vol pensar, no vol drames. Vol anar al cine i desconnectar de la rutina de tota la setmana. Jo no soc d´aquest parer. A mi m´agrada que a les pel.lícules em facin pensar, m´agraden els moments de silenci, les mirades de complicitat. Plorar si em ve de gust i riure fins que la mandíbula em faci mal. I sortir del cine i mentre passejo de camí a casa pensar en el que he viscut a dintre del cine. Ser una mica protagonista.
Carme R // 14 Octubre 2008 a 22:37 |
A mi també em va agradar molt. Potser si que té raó en Xexu. Però una cosa no treu l’altra.
^__^ // 15 Octubre 2008 a 1:32 |
como dice mi marido… ” a ti te gustan las películas europeas… lentas… soporíferas…” europeas no se pero soy fanática de Julio Medem desde que comenzó con “Vacas” su ópera prima, pasando por la inexplicable “tierra”, tocando techo con su comercial y merecido “los amantes del círculo polar” hasta su “caótica ana” bastante mejorable pero en esencia, Medem. Creo que el estilo europeo se cuela en las taquillas americanas, si el reparto o dirección no fueran un poco conocidos, no hubiera tenido tanta trascedencia, pero es de agradecer que se prodigue un poco este estilo.
noctas // 15 Octubre 2008 a 10:26 |
Home, jo abans que la Soffia Coppola em quedo amb la Scarlett jejeje Mare meva quina dona!!!
Arqueòleg Glamurós // 15 Octubre 2008 a 20:57 |
Doncs ami em va semblar un film molt tediós i en molts punts fred i aburridet!
De la Sofiia Coppola em quedo amb Las Virgenes Suicidas!
bajoqueta // 16 Octubre 2008 a 7:22 |
Està a la llista de les meues pelis preferides, té alguna cosa que enganxa.
Queralbs // 16 Octubre 2008 a 19:57 |
Sí sí, he vist la pel·lícula i coincidesc amb la valoració.
El que m’admira és aquesta capacitat d’extreure’n diàlegs! O_O
Salut!
Antonia // 17 Octubre 2008 a 19:19 |
Aiiiiiiiiii Lost!!! Com m´agrada veure aquest peli quan estic baixa de moral! No sé si perquè m´he sentit identificada amb na Charlotte, m´atreuen els diàlegs o perquè està ambianetada on vull anar… I so, tots volem que ens trobin, especialment qui volem que ens trobi! Muakitos
Jeroni Maleuff // 19 Octubre 2008 a 10:56 |
Una de les meues favorites. Els silencis hi són tan o més importants que les frases i les converses.