Gràcies, Barcelona

Ja torno a ser a Palma!!! Us aviso que aquest post serà llarg! El viatge a Barcelona ha sigut sensacional i m’he permès el luxe de desconnectar de tot sense necessitat de fer cap esforç, com si la meva ment, un cop l’avió va aterrar a l’aeroport del Prat, hagués oblidat que tinc un passat, al manco durant tres dies. Vaig recorre llocs on ja havia estat la darrera vegada però que quinze anys després he trobat una mica canviats en el sentit que ara a la ciutat hi ha molta més gent i més tràfic però que en essència Barcelona segueix sent tan bella com la recordava. El que més em va impressionar, i que no vaig veure a l’any 93, per motius evidents, és la torre Agbar, especialment il·luminada al vespre. És realment espectacular! Vull agrair que la cosina de la meva mare em deixés un pis per a mi sola durant tot el cap de setmana a l’Avinguda Meridiana. Vull recordar a les persones amb les quals vaig xerrar durant els meus trajectes en bus el dia que estava sola, persones encantadores amb les que vaig mantenir converses que no oblidaré, així com donar les gràcies per l’amabilitat de la gent i d’alguns blogaires que em vareu recomanar llocs, us vareu oferir a fer de guies o em vareu facilitar els vostres telèfons per si havia de menester alguna cosa. Gràcies!

    

I ara vaig a explicar l’aconteixement que ens va moure a una amiga, la qual em va acompanyar durant un dia, i a mi a fer aquest viatge a Barcelona; l’estrena de Vicky Cristina Barcelona (pel·lícula de la que properament faré un post), que va tenir lloc a les 22h el dissabte vespre passat a l’Auditori, tot i que a les 19h la meva amiga Antònia i jo ja érem allà agafant lloc a primera fila. Gaudirem d’un espectacle del que només havíem vist imatges per la tele. Era la nostra primera catifa vermella, per la que hi desfilaren tant personatges coneguts com artistes i polítics. Per citar-ne alguns; Mònica Terrribas, Artur Mas, Jaume Sisa, Pasqual Maragall, Lloll Bertran, Biel Ballester Trio, José Montilla, Pilar Bardem i un llarg etcètera. Totes les cadenes de televisió importants eren allà. Finalment, després de més de tres hores dreta arribaren, primer un Javier Bardem molt simpàtic (potser massa i tot), i Woody Allen acompanyat de Soon-Yi, el qual va rebre aplaudiments per part del públic que érem allà, com també Maragall moments abans. Woody Allen es mantingué prop del cotxe durant uns minuts, tímid, a l’espera de que arribés Penélope Cruz amb la que, agafats de la mà, s’atreví a la fi a desfilar per la catifa vermella.

                                          Woody Allen i Soon-Yi baixant del cotxe

                                                              Javier Bardem

                                               Woody Allen i Penélope Cruz

No sé ben bé perquè sempre em col·loco al costat que no toca i la majoria de celebritats, com també Woody Allen, miraven tot el temps cap a la zona contrària d’on estàvem situades nosaltres. Així que n’Antonia i jo, com a dues fans adolescents (no diré que histèriques), començarem a cridar; “Woodyyy!!! Woodyyyy!!!”, quan tothom aclamava a Penélope. Just quan ja ens havia passat de llarg amb Pe, es gira en sentir-nos i ens saluda, l’única salutació que va fer des que va baixar del cotxe fins que es va col·locar davant els periodistes poc abans d’entrar a l’Auditori! Sí! Ens va veure!!! No m’ho invento. Mireu el vídeo sinó on sentireu uns crits ofegats (som nosaltres dues) de “Woody! Woody!” i com Allen es gira i saluda!

El viatge va sortir rodó i millor del que esperava, amb moltes anècdotes. Però quina és la meva sorpresa quan el dilluns, ja a Palma mirant El Club de TV3, fan un reportatge de l’estrena del dissabte de Vicky Cristina Barcelona i, l’únic cop que la càmera agafa un primer pla del públic veig que, de les tres persones que surten en pantalla, una és la meva amiga, al mig, i jo, a la dreta!!! De perfil però som nosaltres! Ho sento. Encara estic eufòrica pel viatge!

D’aquest viatge he après dues coses. La primera és que tot el que necessitem ho portem nosaltres mateixos a dins. No és tan difícil viatjar sol. A mi, aquesta experiència, m’ha permès sentir-me més lliure i autosuficient que abans. No es necessita a ningú per a fer determinades coses, simplement ens hem de convèncer que som capaços de fer-les i voler-les fer, sense por. I la segona, que els somnis si els desitges de debò s’acaben fent realitat. Ara ho sé del cert. Només em queda per dir una cosa: gràcies, Barcelona!