Si he de definir la novel·la El monestir de l’amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) de Maria Dolors Farrés en una paraula, diria que és vitamínica. Per què? A mi des de fa un temps (ja se sap que hi ha temporades i temporades), em costa força centrar-me en les lectures amb el ritme que duia abans. Però aquest llibre ha aconseguit reanimar-me bastant, en aquest aspecte. M’ha fet tornar a sentir aquelles ganes de llegir sense aturar.
El títol del post és una referència al títol original que Dolors Farrés havia posat a la novel·la i que si la llegiu sabreu el seu per què, però que per qüestions de l’editorial es va haver de canviar.
Potser llegint la sinopsi de la contraportada alguns pensaran: “Ah, una novel·la històrica més entre totes les que ja hi ha!”. Doncs, tot i que jo sóc gran seguidora d’aquest gènere literari, penso que El monestir de l’amor secret no és tan sols això. La part primordial de la narració és la història d’amor prohibida entre els dos monjos del monestir de Sant Llorenç del Munt, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara. L’escriptora ambienta la seva obra durant el segle XIV, un segle en que la religió era la reina i mare de totes les pors de la societat, els homosexuals eren condemnats a la foguera i la pesta assolava ciutats i pobles sencers sense excepcions.
La història és una de les més belles històries d’amor que he llegit en els últims anys i es nota que l’autora ha escrit la novel·la amb molta cura havent al darrere una tasca informativa important. Està ben narrada, atrapa i no voldries que acabés. Molt recomanable.
22 respostes fins ara
Carme // 11 Juliol 2008 a 10:31 |
Doncs ja m’has fet venir ganes de llegir-lo i això que jo tampoc estic en una d’aquelles etapes devoradores de llibres, però vénen les vacances i una mica més lluny dels blogs recuperaré el temps dels llibres.
Jero Méndez // 11 Juliol 2008 a 10:55 |
La veritat, ja n’he llegit un parell de ressenyes favorables i crec que acabaré llegint-la.
Pel que fa a l’etiqueta de “novel·la històrica”, crec que la seua autora l’ha rebutjada al·legant que “novel·la històrica” és aquella que recrea fets històrics, cosa que no fa el “Monestir de l’amor secret”, que se centra en unes altres coses, a pesar -això sí- d’estar ambientada en un determinat i fascinant moment històric.
Què en penses?
pirene // 11 Juliol 2008 a 12:46 |
La veritat és que fa molt de temps que no llegeixc una bona història d’amor… Però si tu ens el recomanes, Caterina, crec que podré convençer algú per a que me’l regalen ara que ve el meu sant. Jeje!
aliavivo // 11 Juliol 2008 a 13:41 |
Vaig llegir “en pantalla” L’hora quieta, i he (re-)llegit en paper El monestir de l’amor secret.
No m’agrada patir quan llegeixo, però em va agradar la novel.la, i vaig disfrutar – com sempre – dels amors “blancs”: L’amor entre els dos germans i la franca lleialtat de l’aprenent. Tot i saber que els personatges “absolutament positius” són els més irreals en qualsevol història.
Pel que fa als temes més comentats, com són la qüestió “novel.la històrica” i la qüestió “frares homosexuals”: penso que en la primera podria haver pesat més la relació personal que té la Maria Dolors amb Sant Llorenç que la moda; en la segona, no ho sé, en llegir-ho ho he trobat accessori, però potser era necessari per afegir-hi tensió.
P.D.: No puc ser totalment objectiu, la Maria Dolors és cosina meva des del dia que vaig néixer.
elveidedalt // 11 Juliol 2008 a 15:52 |
Prenc nota. Has llegit “L’amor boig”, de Pere Rovira, dins la mateixa col.lecció?
gulchenruz // 11 Juliol 2008 a 16:04 |
Esperava aquest post i no m’ha defraudat gens, perquè venen ganes de llegir la novel·la, en el meu cas rellegir. Gràcies per fer-me cas (a mi, però segurament a més persones) i llegir-la. I me’n alegro que hagi servit per revitalitzar, cosa que a mi em fa falta cada dia més. Perquè cada dia em costa més llegir novel·les i menys llegir poesia (Dante, Lord Byron i Verlaine s’han convertit en imprescindibles).
És novel·la històrica perquè recrea fets històrics, però és molt més que una novel·la històrica (que tecnicament ho és, sí). M’agradarà comentar-la amb tu…
Una abraçada,
un petó,
Ferran.
Queralbs // 11 Juliol 2008 a 16:14 |
És un dels llibres que tenc anotats, vaig estar a punt de comprar-lo amb la darrera comanda. I ara, amb el comentari que fas, segur que no el me deixaré perdre.
PS: Quina sort, poder dormir sense aixecar-se suats! ;)
Tere // 11 Juliol 2008 a 16:35 |
Una nueva escritora para descubrir. Gracias.
Seguro que vale la pena, a ver si yo también ahuyento a las musarañas y me pongo seriamente a leer.
caterina // 11 Juliol 2008 a 17:02 |
Queralbs i Pirene: Us recomano el llibre, de debò. Segur que us agrada, passeu una bona estona i la història d’amor us captiva tant com a mi :D
Jero: Entenc tant el punt de vista que dóna la Maria Dolors com la dels que no el comparteixen sobre això de si és novel·la històrica o no. Es podria obrir un debat. Podria ser força interessant!
Aliavivo: Gràcies per passar pel meu blog. Em vaig comprar el llibre per dos motius: Perquè me’l varen recomanar i perquè ara tinc la sort de que l’hi podré fer, aviat, una entrevista a la Maria Dolors per a la revista Lluc que s’edita a Mallorca. La veritat és que “El monestir…” m’ha agradat molt, així que enhorabona per la gran escriptora que tens per cosina ;)
Elveidedalt: No he llegit “L’amor boig” de Rovira. Supòs que me’l recomanes, no?
Carme, Gulchenruz i Tere: Com és que grans lectors com som nosaltres estem passant alhora per una època en que les ganes de llegir ja no són com les de fa poques setmanes o mesos? Deu ser el temps? Que hi ha tanta connexió entre nosaltres, tot i la distància que ens separa, que ens estem contagiant l’un a l’altre? Hehe. En el fons em consola una mica veure que us passa el mateix que jo perquè ja començava a pensar que tenia un problema…
Besets!
novesflors // 11 Juliol 2008 a 19:59 |
Jo darrerament tampoc no acabe de trobar-me en la lectura. Tinc dos o tres llibres començats! I no m’atrapen. Prenc nota d’aquest, a veure si em surt efecte.
Gràcies
Gloria // 12 Juliol 2008 a 10:08 |
Me l’apunto per llegir. Jo ara acabo de llegir “El viatjar infinit” de Claudio Magris, un periodista del Correira della Sera, un llibre que reflexiona sobre el fet de viatjar. De la seva mà llegim cròniques de diferents llocs on ha viatjat. Reflexions també sobre la relació entre viatge, viure i escriure. No el coneixia i m’ha agradat molt tot i que la majoria de les cròniques no són d’actualitat recent.
Maria del Carmen // 12 Juliol 2008 a 21:56 |
LE INVITO A RETIRAR DE MI BLOG EL OBSEQUIO QUE LE HE DEJADO A USTED YA TODOS MIS AMIGOS, CON MOTIVO DE CELEBRRSE EL DÍA DE LSO AMIGOS EN MI PAÍS.
UN SALUDO DE MARIA DEL CARMEN
josepmanel // 15 Juliol 2008 a 9:40 |
A mi em costa una miqueta la novel·la històrica, però barat que tu la recomanes em fiaré del teu gust…
L'autora // 16 Juliol 2008 a 8:47 |
Gràcies, Caterina, i gràcies, lectors i lectores (actuals i futurs). Fora la mandra! Molts llibres bons esperen que els vostres ulls s’hi fixin!Pel que fa a la meva novel·la, critiqueu-la sense pietat. Les opinions són elements essencials per als escriptors i escriptores.
caterina // 16 Juliol 2008 a 19:30 |
Doncs us recomano el llibre a tots. Us farà passar una bona estona, està molt ben treballada i escrita i, a més a més, la història a mi m’ha encantat! :)
Maria Dolors: Gràcies pel comentari! A mi, al manco de moment, la mandra m’ha fuit de cop gràcies a “El monestir…” hehe, perquè duia una temporadeta…, i pel que veig als comentaris no en sóc l’única. Com li agraeixo a en Ferran que me recomanés la teva novel·la, d’això ja fa cosa de tres mesos :D
Besades!
L'autora // 16 Juliol 2008 a 21:04 |
En el meu primer comentari demanava crítiques dels lectors i lectores, però m’he oblidat de posar l’adreça electrònica:
mariadolorsf@gmailcom. Entre vosaltres hi ha un noi que confessa ser cosí meu. Si és així, que em truqui per telèfon, per favor. Em té intrigada!
aliavivo // 17 Juliol 2008 a 9:25 |
– Off topic –
Cosineta, que als meus 44 anys em diguis noi gairebé m’ha guarit dels mals d’edat. Ja et trucaré.
—————
A tots els qui fa por la novel.la històrica: oblideu-ho. És una novel.la d’amor(s), enriquida amb bifidus actius. ;-)
O vist d’una altra manera, la lectura avança gràcies a la vida interior dels personatges, més que pels esdeveniments externs.
Si més no, això és que m’ha arribat en llegir-la.
ferran genís // 17 Juliol 2008 a 13:17 |
Mira què et dic, si a tu Cateina t’ha servit com a novel·la revitalitzadora, potser la llegeixi una darrera vegada…
Autora, no és mandra de llegir novel·les el que tinc, és peresa de llegir-ne de dolentes i la por davant de llegir-ne tantes i tantes de bones, és el clima que em dignifica, es l’escriptura, és “La divina comedia”, és Lord Byron, és Verlaine és Margarit i molts més…
Nauzzet // 17 Juliol 2008 a 15:51 |
A mi últimament em pasa això que expliques de que et costava concentrar-te en una lectura, i això que sempre m’ha agradat i ho he fet. Potser si que ho hauré de provar amb aquest llibre que descrius, a veure si així torno a agafar el ritme
L'autora // 17 Juliol 2008 a 16:59 |
Ferran: ja fa molts anys que prenc una decisió dràstica quan em trobo amb una novel·la dolenta-dolenta a les mans: la tiro al contenidor del paper. Així,sense miraments. Vivim massa poc per perdre el temps.
mercè // 17 Juliol 2008 a 23:41 |
aquest tb és el génere que més m’agrada, aquesta me la vull llegir però ara estic capficada tractant de escollir una per a la meva cosina…. va fer 18, algún consell?
besets!
jordanayontney // 22 Juliol 2008 a 11:28 |
Eps!!
Des que va sortir el llibre que volia comprar-me’l per llegir-lo. A veure si aquest estiu ho pogués fer!!. Gràcies per acostar-nos-el.
Ei…per cert…quan tinguis l’entrevista publicada em passaràs un link? pleaseeeeee? ;-D. Quina sort xiqueta poder entrevistar a l’autora!! Que vagi molt i molt bé.
PD: Off the topic: Perquè mai no un convent? (social issue)