D’Ian McEwan a Santiago Rusiñol

Potser sigui degut a que com que els aconteixements que m’han envoltat últimament no m’eren gaire favorables, Expiació d’Ian McEwan no m’ha acabat de fer el pes. Tenia moltes ganes de llegir la novel·la per la gran quantitat de premis i la bona crítica que va rebre la pel·lícula en el seu moment però m’ha resultat molt decebedor el llibre. McEwan explica una història prescindible i de la que no he entès molt bé què ens vol dir o explicar. La narració es podria haver escrit perfectament en cent pàgines i no pas amb tantes, tot i que li he de reconèixer el mèrit de saber enrotllar-se tant amb tan poca història. La manera com sorgeix la història d’amor entre els protagonistes, al manco jo, no l’he acabada d’entendre. La veig forçada, poc natural, irreal. El personatge de la Briony, la germana petita de la protagonista que ho embolica tot entre els dos enamorats, per moltes voltes que hi doni McEwan respecte a la seva psicologia per tal d’explicar millor el seu comportament al lector i fer-lo més creïble dins la història de la novel·la, no l’acabo de trobar gens coherent la seva forma d’actuar, la de la nena em refereixo. Al manco a mi no m’ha convençut. Per acabar dir que, a la segona part del llibre en la que s’explica la vivència de l’enamorat com a soldat durant la Segona Guerra Mundial, allà l’autor trobo que es perd. Realment li interessa al lector tanta descripció del camp de batalla? Algun paràgraf per captar l’ambientació no dic que no però, quasi cent pàgines quan pràcticament tot el que hi passa a la guerra no té res a veure amb la història principal? Evidentment, és una opinió meva i totalment subjectiva la que acabo de fer sobre el llibre de McEwan, però si algú l’ha llegit i li ha agradat m’agradaria saber-ho, conèixer diferents punts de vista perquè no tots em de percebre les coses de la mateixa manera i potser a mi se m’ha passat alguna cosa per alt. Però he de dir que, de moment, l’opinió que m’he format sobre Ian McEwan és la d’un escriptor prescindible, com la seva novel·la, ja que sembla que no tingui gaire cosa a contar, tot i que sé que a un escriptor no se’l pot jutjar per una sola obra. Convenceu-me de que m’equivoco i que és un gran autor a qui li he de donar una altra oportunitat.

Tot el contrari puc opinar d’un llibre tan meravellós com és L’illa de la calma de Santiago Rusiñol. Es diu que és un dels millors llibres escrits per l’autor i el que millor ha sabut reflectir i descriure la Mallorca de fa quasi cent anys, sabent transmetre al lector aquell ambient de pau i de molta calma que ara, malauradament, s’ha perdut bastant degut al turisme i al boom de la construcció que ha patit l’illa en els darrers anys. Rusiñol va ser un enamorat de Mallorca que viatjà a Sa Roqueta vàries vegades al llarg de la seva vida. Aquest amor per aquesta petita porció de terra situada a la Mediterrània el dotaren d’una sensibilitat especial per a saber explicar al llibre la bellesa que posseeixen els ametllers mallorquins, el sabor deliciós i únic de l’ensaïmada autèntica, la manera de ser pausada i tranquil·la dels illencs… Feia anys, bastants, que el meu padrí no deixava de recomanar-me’l. Mai li estaré prou agraïda de la gran quantitat de coses que he après gràcies a ell i que m’ha aportat a nivell personal, com ara el que, entre moltes altres coses, m’hagi fet descobrir a un dels autors en llengua catalana més importants que hi ha hagut al nostre país: Santiago Rusiñol. L’únic que em sap greu és no haver estat a temps de poder intercanviar impressions, amb el padrí, sobre L’illa de la calma. Només fa una setmana que no hi ets i no et podries fer una idea de quant et trobo a faltar…