Varem deixar enrere València (setembre de 2003) en un tren que ens va portar a tota la família cap a Madrid. Passarem per Castella La Manxa, plena de pobles abandonats (cosa increïble d’imaginar vivint a Mallorca ja que això a l’illa és inaudit), i plena d’extensions de camps infinits amb els seus molins al fons, a on imaginar a Don Quijote cavalcant sobre Rocinante amb la companyia de Sancho no era gaire difícil.

Després d’un viatge d’unes tres hores arribarem a l’estació d’Atocha de Madrid. Ens instal·larem en un hotel prop de la Plaça d’Espanya i la Gran Via. La nostra estança va ser de vuit dies durant els quals visitarem, entre molts llocs; el Parc de El Retiro, el Palau Reial, La Castellana, la Plaça d’Espanya, la Gran Via, el museu de El Prado (per fi vaig poder veure Las Meninas de Velázquez que tanta il·lusió em feia), la Plaça Major, la Puerta del Sol, la Cibeles, i els carrers Goya i Serrano. 

      

Durant l’estança aprofitarem dos dies per a visitar Toledo, Segovia i Àvila. Àvila i Segovia una meravella, especialment Segovia amb el seu Aqüeducte i l’Alcàsser, i recomano per a dinar el Mesón de Cándido que segur que sou molts els que n’heu sentit a parlar o hi heu estat. De Toledo em va impressionar tot, especialment el barri jueu, potser perquè un mes abans m’havia llegit la novel·la L’últim jueu de Noah Gordon on part de l’acció transcorre a Toledo. Vaig quedar fascinada per una botiga d’antiguitats (no sé si tots els objectes que es venien devien ser autèntics), però aquell local semblava realment de pel·lícula. Em vaig enamorar d’un anell de compromís jueu medieval que ens va mostrar l’antiquari, explicant-nos la història que hi havia al darrere. L’hagués volgut adquirir però el preu era massa elevat.

Els dos darrers dies del nostre viatge els varem dedicar a passejar per la ciutat de Madrid tranquil·lament. Tornarem a Palma amb una ensaïmada. Sí, sí, ho heu llegit bé. Comprada a la pastisseria Formentor que trobareu al carrer General Díaz Porlier número 7, a una travessia del carrer Goya, que porta una tia mallorquina de la meva mare i els seus cosins des de fa anys. Ens varen convidar un migdia a casa seva a menjar el famós rabo de toro que jo no havia tastat mai abans. La carn va ser deliciosa i l’ensaïmada una de les millors que he provat, però quina ironia que era de Madrid!