Hi ha moments a la vida en que estic convençut de que el cor, durant unes fraccions de segon, deixa de bategar. O al manco és el que em va semblar a mi un horabaixa que vaig trobar la Mireia. Estava tan guapa… Em va doldre aquesta mala passada del destí, i el mal que vaig sentir va ser molt més profund del que pensava que sentiria si algun dia la tornava a veure.

Feia quatre mesos que havíem deixat la nostra relació de tres anys. La Mireia em feia molt feliç. Cada dia al seu costat era un misteri, una emoció contínua. Em sentia l’home més afortunat d’aquest planeta, però alhora mai havia entès perquè una dona com ella, que podia tenir qualsevol al·lot al seu costat, es va fixar amb mi, jo que sempre m’havia considerat una persona callada, una mica avorrit i poca cosa. Me l’estimava amb bogeria. Em pensava que tot anava bé, fins que un dia, seriosa (era la primera vegada que la veia amb aquella expressió a la cara), em va dir que ja no volia estar amb mi, que ja no sentia el mateix. Li vaig demanar, quasi suplicant, si hi havia una altra persona. La Mireia va abaixar el cap i ho va negar. Jo la vaig creure, de tan enamorat com estava d’ella. Una setmana després, em vaig assabentar que l’havien vista agafada de la mà d’un al·lot.

Durant un temps, jo no era jo, i els que hagin passat per una ruptura entendran què vull dir. Res em feia il·lusió. Era com si m’haguessin robat el futur i em faltaven motius per tirar endavant. Malgrat tot, estava segur que la Mireia, un dia o altra em tornaria a telefonar o faria el possible per posar-se en contacte amb mi, i més ara que arribaven les festes de Nadal. No podia ser que de cop i volta ja no recordés res d’aquells tres anys que havíem passat junts. Per força segur que pensava amb mi, ni que fos una mica. Segur que l’al·lot amb el que s’estava ara no l’estimava, ni l’estimaria mai, la meitat del que jo l’estimava encara. Però passaven els dies i la Mireia no trucava…

Un dia, unes dues setmanes abans de Nadal, entre tant dia gris i trist, em vaig aixecar animat, optimista, i vaig decidir sortir l’horabaixa a comprar els regals per a la família i alguns amics. Els carrers de la ciutat estaven plens de gent. Els llums nadalencs donaven més claror a la foscor de l’hivern. La gent pareixia més contenta, o aquesta era la sensació que tenia jo, però era una alegria que aquell horabaixa no em molestava a diferència d’altres dies. Podia veure parelles agafades sense que el cor se m’encongís. I caminant caminant, en un moment que anava bastant distret, la vaig veure. Va ser just en aquell moment que vaig sentir com una espècie de mareig. M’ofegava, i per uns moments juraria que el cor se’m va aturar. La sang va deixar de circular i tot el meu cos va tremolar. No em podia moure. Em volia fondre. La Mireia estava mirant un aparador d’una tenda de roba, aferrada a un al·lot molt atractiu i ben plantat, cosa que jo no era, i això em va ferir. Ella estava radiant, preciosa, com mai l’havia vista. La realitat em va colpejar d’una manera que no esperava. Per fi, després de molts mesos, vaig veure les coses tal com eren. Ella ja no m’estimava, ni tan sols tenia intenció de tornar a veure’m. Era feliç amb la seva parella d’ara i jo ja no pintava res a la seva vida. Un cop les sensacions del meu cos es varen normalitzar una mica, vaig començar a caminar de nou el més aviat que vaig poder per evitar que ella em veiés, i vaig maleir l’optimisme que m’havia fet sortir al carrer aquell dia. De què havia servit? Només puc dir que vaig passar un dels Nadals més tristos de la meva vida. 

No vaig tornar a veure la Mireia mai més. Un any i mig després d’aquell encontre, lo darrer que vaig saber d’ella era que s’havia casat, i havia anat de lluna de mel a Bali, on sempre m’havia dit que aniríem després de les nostres noces…