Hi ha moments a la vida en que estic convençut de que el cor, durant unes fraccions de segon, deixa de bategar. O al manco és el que em va semblar a mi un horabaixa que vaig trobar la Mireia. Estava tan guapa… Em va doldre aquesta mala passada del destí, i el mal que vaig sentir va ser molt més profund del que pensava que sentiria si algun dia la tornava a veure.
Feia quatre mesos que havíem deixat la nostra relació de tres anys. La Mireia em feia molt feliç. Cada dia al seu costat era un misteri, una emoció contínua. Em sentia l’home més afortunat d’aquest planeta, però alhora mai havia entès perquè una dona com ella, que podia tenir qualsevol al·lot al seu costat, es va fixar amb mi, jo que sempre m’havia considerat una persona callada, una mica avorrit i poca cosa. Me l’estimava amb bogeria. Em pensava que tot anava bé, fins que un dia, seriosa (era la primera vegada que la veia amb aquella expressió a la cara), em va dir que ja no volia estar amb mi, que ja no sentia el mateix. Li vaig demanar, quasi suplicant, si hi havia una altra persona. La Mireia va abaixar el cap i ho va negar. Jo la vaig creure, de tan enamorat com estava d’ella. Una setmana després, em vaig assabentar que l’havien vista agafada de la mà d’un al·lot.
Durant un temps, jo no era jo, i els que hagin passat per una ruptura entendran què vull dir. Res em feia il·lusió. Era com si m’haguessin robat el futur i em faltaven motius per tirar endavant. Malgrat tot, estava segur que la Mireia, un dia o altra em tornaria a telefonar o faria el possible per posar-se en contacte amb mi, i més ara que arribaven les festes de Nadal. No podia ser que de cop i volta ja no recordés res d’aquells tres anys que havíem passat junts. Per força segur que pensava amb mi, ni que fos una mica. Segur que l’al·lot amb el que s’estava ara no l’estimava, ni l’estimaria mai, la meitat del que jo l’estimava encara. Però passaven els dies i la Mireia no trucava…
Un dia, unes dues setmanes abans de Nadal, entre tant dia gris i trist, em vaig aixecar animat, optimista, i vaig decidir sortir l’horabaixa a comprar els regals per a la família i alguns amics. Els carrers de la ciutat estaven plens de gent. Els llums nadalencs donaven més claror a la foscor de l’hivern. La gent pareixia més contenta, o aquesta era la sensació que tenia jo, però era una alegria que aquell horabaixa no em molestava a diferència d’altres dies. Podia veure parelles agafades sense que el cor se m’encongís. I caminant caminant, en un moment que anava bastant distret, la vaig veure. Va ser just en aquell moment que vaig sentir com una espècie de mareig. M’ofegava, i per uns moments juraria que el cor se’m va aturar. La sang va deixar de circular i tot el meu cos va tremolar. No em podia moure. Em volia fondre. La Mireia estava mirant un aparador d’una tenda de roba, aferrada a un al·lot molt atractiu i ben plantat, cosa que jo no era, i això em va ferir. Ella estava radiant, preciosa, com mai l’havia vista. La realitat em va colpejar d’una manera que no esperava. Per fi, després de molts mesos, vaig veure les coses tal com eren. Ella ja no m’estimava, ni tan sols tenia intenció de tornar a veure’m. Era feliç amb la seva parella d’ara i jo ja no pintava res a la seva vida. Un cop les sensacions del meu cos es varen normalitzar una mica, vaig començar a caminar de nou el més aviat que vaig poder per evitar que ella em veiés, i vaig maleir l’optimisme que m’havia fet sortir al carrer aquell dia. De què havia servit? Només puc dir que vaig passar un dels Nadals més tristos de la meva vida.
No vaig tornar a veure la Mireia mai més. Un any i mig després d’aquell encontre, lo darrer que vaig saber d’ella era que s’havia casat, i havia anat de lluna de mel a Bali, on sempre m’havia dit que aniríem després de les nostres noces…
Novembre 23, 2007 at 1:47 pm
Una història trista, molt propera a la realitat que conec i molt ben explicada, Caterina, em fa pensar en les coses de la meva feina. Divago una mica: Enamorar-se és veure en l’altre just allò que necessitem. No sempre aquesta percepció és del tot encertada, sovint és més fantasia que realitat. Ens creem una imatge de l’altre a la nostra mida. Real si tenim sort o imaginada si no acaba de quadrar. Per què ha de ser tan difícil pensar i sentir que justament aquella persona que t’ha deixat , no és la que tu necessites i precisament si t’ha deixat és perquè no està feta per a tu? Costa molt, ja ho sé. Tinc tantes històries reals dins del cap, que ho hauria de saber millor que ningú. Però sempre em revolta aquesta dependència autodestructiva amb una persona que ha volgut marxar de la nostra vida.
Un cop dit això… que el cor pari de bategar uns instants és una manera molt precisa d’explicar-ho i és inevitable que passi, crec jo.
Novembre 23, 2007 at 1:48 pm
Ah i quina foto més bonica i més dolça! Ho has fet per no trencar-nos del tot el cor de pena?
Novembre 23, 2007 at 2:53 pm
¿conseguirá algún día desprenderse de ella realmente?
Novembre 23, 2007 at 4:22 pm
Carme, la foto l’he posada per crear una mica de contrast amb el que he escrit. La vaig trobar de casualitat i em va parèixer perfecta per al text. A mi em passa el contrari que a Woody Allen. Ell sempre diu que li hagués agradat més escriure i fer pel·lícules tràgiques en comptes de comèdia, però es posa a escriure i la comèdia és el que li surt millor. A mi em passa el contrari. Em surten escrits més aviat tràgics o dramàtics que no pas còmics, com a mi m’agradaria! :D
Novembre 23, 2007 at 7:51 pm
Idò sí que t’hi ha sortit dramàtic, sí. :(
Però ¿què punyetes!? Si és un moment en què el cor s’atura de bategar perquè es fa fosc degut a l’apagada de la llum d’un estel, … hi ha un cel immens ple d’estels disposats a fer claror en aquest cor.
Molt bé, caterina.
Novembre 23, 2007 at 8:20 pm
La vida és un seguit de renúncies que cal fer, no hi queda més remei, però les hem d’assumir com a part del joc, i això, tot i que no serveixi de consol, ens farà més forts i ens ajudarà a valorar les petites victòries que també arribaran.
Novembre 23, 2007 at 8:37 pm
Supose que, una miqueta com tots, m’ha vingut al cap aquell dia que ella mai no va vindre. Amb un rampell d’heroïcitat més bé aliena, vaig pensar que els dies passarien i se solidificarien en una mena de llosa implacable que enterraria el seu record definitivament. Però la seua imatge, gravada a foc en el meu pensament, no s’acovardí amb el pas del temps. Ningú no pogué estalviar-me ni una miqueta de patiment. Finalment em paregué més raonable acostumar-me a aquell motiu constant que la vida m’oferia per a pensar en ella. Crec que ja ho he dit alguna vegada, era com si visquera al mateix temps concreta en el seu cos, sinuós i suau, i escampada en detalls per l’univers, eixint-me sempre al camí. En fi…
Novembre 23, 2007 at 8:38 pm
Supose que el teu relat m’ha arribat. D’altra manera no sé com m’he atrevit a escriure el que he escrit. Glups!
Novembre 24, 2007 at 3:55 pm
Em puc imaginar aquesta sensació que fa quan el cor deixa de bategar. M’agrada el que diu Carme Rosanas al primer comentari, que aquella persona que ha marxat no és el que tu necessites ni està feta per a tu. Exacte, deu ser de les coses més convenients de sentir si ens passa una cosa així.
Molt ben descrit, i sense parafernàlia, que segurament hi sobraria!
Novembre 24, 2007 at 6:50 pm
aix… quina tristor! quina tristor, mare meva! No podrieu animar-nos, als joves que encetem la vida???? encara que siguem pobres poetes solitaris, una miquetona d’ànims els necessitem ;D
és broma, un relat entendridor, igual que la foto
Novembre 25, 2007 at 12:19 am
“Li vaig demanar, quasi suplicant, si hi havia una altra persona. La Mireia va abaixar el cap i ho va negar.” ¿Com és, que això sempre passa?
Molt bé el text
Novembre 25, 2007 at 9:03 am
[...] No em diguis que és un somni… [...]
Novembre 25, 2007 at 7:46 pm
Ei, Caterineta!
Aquest comentari no té res a veure, en absolut, amb el tema de què parles; és, simplement, per dir-te: “PER MOLTS D’ANYS, NINETA!”.
Una besada molt grossa, Caterineta! ;-) (25 de novembre, santa Caterina)
Novembre 25, 2007 at 8:28 pm
Doncs si, he vist al calendari que es Santa Caterina, suposo que deu tenir relació amb les Caterinetes del Josep-Manel.
Moltes felicitats bonica! I un petó ben gros.
Carme
Novembre 25, 2007 at 9:39 pm
Mil gràcies per els vostres comentaris i per les felicitacions per el sant! Gràcies per pensar-hi, Carme! Felicitats a tu també, Caterina!!! :D
Novembre 26, 2007 at 9:18 am
Mira, ja m’he quedat descol·locat! Perquè jo ja m’havia imaginat això de santa Caterina, però per allò de si eres o no descreguda no t’havia dit res. Doncs, mira, més val tard que… Felicitats!
Desembre 6, 2007 at 1:45 pm
Wow. M’he passat tota la lectura amb el cor i l’estomac encongit com el teu protagonista.
He vist les llums, la fira de nadal i també l’he vist a ella bellíssima tot mirant l’aparador amb el seu atractiu xicot.. Molt visual, molt bé.
Però increïble com arriba el sentiment de tristor,dolor i buidor de la manera que ho expresses. Fas molt propera la història. És concisa, clara…. . Seria un bon curt. ;-)
És ben cert com es passa de malament quan et passa això i malgrat que saps i te diuen que el temps ho cura tot és un tràngol dur de passar i dol moltíssim, perquè és un sentiment que s’aferra a l’estomac i al cor i realment és com ho descrius: ofega, paralitza, fa que el cor oblidi un o dos bateg per un moment..
Jo, ara per ara no ho vull ni pensar!! jejejeje. Ni sentir-ho…..per molts molts molts anys….si tot va bé.
M’ha agradat molt el teu text Caterina.
Salut i endavant… .
A veure si ens delectixes amb més!! ;-D
Feliç pont!!
.
Jordana.