Chapeau!

No m’agraden els extrems, ni els radicalismes, perquè crec que fan perdre credibilitat i raó a qualsevol tipus d’idees, ja siguin de dretes o d’esquerres. Basta veure certes dictadures i el mal que han fet a la humanitat. Mai he renunciat a una llengua. Em sento orgullosa de poder parlar català i castellà. I si pogués fer-ho amb francès, anglès o, fins i tot amb xinès, estaria encantada de la vida. Una llengua no en té cap culpa de qui són els seus parlants. Però darrerament, sento certa hostilitat en quant a la nostra cultura i la nostra llengua, i això em fa estar més a la defensiva, a fer-me, d’alguna manera una mica més tancada cada dia amb segons quines persones. No vull ficar a tothom dins el mateix sac. Quan vaig per el carrer sento africans, xinesos, alemanys, francesos, fins i tot madrilenys, que parlen el mallorquí i que, encara que no són una majoria, fa un temps era una cosa impensable. Dos exemples de blocaires; na María Teresa (http://inciertocamino.blogspot.com/) i na Patry (http://nosomospetruccis.blogspot.com/) són dos exemples de castellanoparlants que han acceptat molt bé el català, sense renunciar al castellà i que s’han integrat molt bé a l’illa. Llegeixen literatura catalana, molta més que no pas jo (ho reconec), i na Patry s’està preparant ara per treure’s el nivell D de català, perquè vol. A la feina tenim un madrileny que xerra un mallorquí perfecte, tant que fins i tot, quan hem tengut debats sobre aquest tema de la llengua, ens entén a nosaltres i ens defensa. És una excepció, val. Però mentre n’hi hagi, jo crec que val la pena de defensar el que és nostre.

En Carod-Rovira, ho he de dir, i amb tots el meus respectes, no és sant de la meva devoció com a polític, però al programa Tengo una pregunta para usted de TV1, presentat per Lorenzo Milà, em va emocionar. Va saber mantenir el tipus en tot moment, coherent, no va dubtar a cap resposta, no va dir cap disbarat i va contestar amb les idees ben clares en tot moment. Potser nosaltres ens estem equivocant alhora de fer les coses també, no ho sé. Però pens que aquesta espècie d’odi que existeix darrerament a Espanya, no tan sols ho ha provocat els medis de comunicació, tal i com es diu en el programa, sinó per part de certs polítics perquè, aquest odi, volgueu o no, a ells els afavoreix per a guanyar vots.

Jo m’he cansat de sentir gent que fa més de vint anys que viu a la nostra terra i et diuen que no t’entenen, i ademés amb prepotència. O això de que el català és un dialecte, que ni tant sols és idioma. Es sent molta, molta ràbia perquè ademés són gent que viuen aquí, i tenen la barra de dir-ho amb tota la xuleria. Crec que en Carod té molta raó amb el tema dels noms i amb que mentre que Espanya no se n’adoni que és plurar té una malaltia greu. És una qüestió de tolerància i respecte. I el que més em va cridar més l’atenció és que digués que a Alemanya s’estudii el català a vint-i-nou universitats mentre que a Espanya només a cinc. Dóna molt que pensar amb l’estimació que ens tenen els nostros veinats. Segurament nosaltres també ens hem equivocat, com ja he dit, i potser no sempre hem fet les coses correctament. Cap país, ni població, pot dir que sigui un exemple a seguir perquè tots, al llarg de la història, amb major o menor grau, han comès atrocitats. Però ja està bé no?

Per acabar, donar les gràcies al senyor Carod-Rovira per tot el que va dir. A mi em va emocionar. Mentre hi hagi dones i joves com aquells dos que li diuen “Jose Luis”, i que no aturaven de dir que no entenien res, anem arreglats. Veure com en Carod li contestava a la senyora amb molta seguretat i ella es seia, sense dir res (em va sorprendre els aplaudiments que varen seguir a continuació, no sé si preparats o espontanis), va ser com una petita victòria.

Us deixo el vídeo sencer sobre la participació al programa de Carod-Rovira. Val la pena de veure’l tot. Dir que la María Teresa (http://inciertocamino.blogspot.com/), avui ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema, per si us interessa de pegar-hi una ullada.