Quan la ciència-ficció i la realitat es troben

Tenim la costum de separar les paraules ciència-ficció i realitat com si fossin totalment oposades, malgrat que sabem que arribarà un dia en que la línia que les separa es romprà i s’acabaran trobant (si es que en part ja no ho han fet), fins a formar part d’una sola paraula amb un sol significat. No em deixis mai tracta d’això.

Kazuo Ishiguro, al qui molts coneixeu per el seu famós llibre El que resta del dia que es va dur a la gran pantalla amb actors de la talla d’Emma Thompson i Anthony Hopkins com a principals protagonistes, ens narra la història d’un internat, Hailsham, en el que hi viuen uns nens molt especials, que ja varen néixer amb un destí marcat, sense cap posibilitat de poder modificar-lo. Són clons i el dia de demà hauran d’acabar donant els seus òrgans als humans per a salvar-los de certes malalties, fins a morir. Però, i ells? Ishiguro escriu el llibre en un moment en que la clonació (recordeu l’ovella Dolly), comença a ésser una realitat. Amb una història senzilla, conta a la perfecció com els clons senten i pensen de la mateixa manera que ho faria qualsevol humà, tot i ser clons. Encara que a la novel·la no se’n parli gaire, es deixa entendre com la societat no es planteja en cap moment un debat sobre els clons, ni si fan bé o malament sacrificant-los per a un bé humà. No conceben la idea de que els clons puguin rebre un tracte com el de qualsevol persona.

Si heu llegit algun llibre d’aquest autor sabreu que és un narrador d’històries lentes, de les que al principi venen ganes de deixar la novel·la a mitges però, quan l’acabes, te n’adones de que Ishiguro t’acaba de contar una gran història. A No em deixis mai el lector s’acabarà identificant amb els nens de l’internat (els clons), i acabarà sentint ràbia, impotència, tristor, per el final inevitable que els hi espera. Kazuo Ishiguro deixa obert un debat molt clar. Tot estarem d’acord en que la ciència ha fet molt de bé a la humanitat, però jugar a ser déus potser, amb el temps, sigui una cosa se’ns acabi tornant en contra, fins i tot perillosa, si no sabem veure quins són els límits, perquè no tot s’hi val. No tot. I qui sap? Potser en un racó perdut d’aquest món ara mateix hi ha un internat com el de Hailsham.