Entendre una mirada

Encara era molt nina quan la vida li va donar el primer cop fort. La solitud va aparèixer tan prest que els nens de la seva edat no podien entendre què li passava i els grans no li donaven importància perquè quan són tan petits diuen que no se n’adonen del que succeeix al seu voltant. Quan els nins volien jugar, ella només volia llegir sense aturar. S’havia menjat una etapa de la seva vida: la infància.

A mesura que passaven els anys i entrava a l’adolescència, els seus ulls plens de vida fins feia relativament poc es varen anar tancant, fent-se més petits i omplint-se de tristor. No tenia les mateixes necessitats que els joves de la seva generació. Les pel·lícules violentes i d’acció, les discoteques, la moda…, res de tot això li interessava gaire. Li apassionaven les pel·lícules en blanc i negre, la música dels anys setanta, observar les estrelles durant hores, llegir i llegir, i somiava en poder viatjar i conèixer món. Malgrat tot, mai havia perdut les ganes de somiar i estava segura de que un dia trobaria algú que sabria llegir els sentiments que amagaven aquells ulls tristos, que la comprendria, que l’acceptaria tal com era, que l’estimaria…, però passaven els anys i aquella persona no apareixia. Una vegada havia estimat un al·lot amb totes les seves forces, com mai havia estimat ningú abans. Hagués fet tot el possible per ell però aquell al·lot no va saber veure més enllà del seu cos i de la seva aparença externa; que era una persona diferent, tal i com li havien dit molts cops a la vida. Per molt que ella es va esforçar tenia clar que no podia competir amb les altres al·lotes que també el volien a ell, així que es va retirar del camp de batalla, fent-li creure que ja no l’estimava. Amb el temps ha comprés que vivim a un món superficial, a on la gent arrisca poc.

Avui és un dia de primavera. Camina per els carrers de la ciutat. Hi ha famílies que passejen per el parc, un grup d’amics han quedat per anar al cinema, una parella s’abraça… S’atura i es mira el seu reflex a l’aparador d’una tenda. És conscient de que és guapa, intel·ligent, divertida, comprensiva. Aleshores, què li falta? Per què sempre amb la gent s’ha sentit invisible? En el moment en que va rebre el xoc durant la seva infància, algú li va dir que era massa madura per a la seva edat i que això, de vegades tendria els seus avantatges i de vegades el seus inconvenients. No havia vist cap avantatge durant aquells anys. Per molt que es va esforçar sempre es va sentir desplaçada, o bé la rebutjaven. L’única conclusió que pareixia treure de tot allò era, que de moment, l’amor que als demés se’ls hi permetia poder disfrutar al manco un cop a la vida, a ella se li negava sense saber què havia fet malament per merèixer aquella solitud que ja durava des de feia tants anys. Ja no cercava ni intentava res. Només esperava, tan al fons del seu cor que quasi no n’era conscient, que algun dia algú sabria llegir a través de la seva mirada.