A mesura que ens feim grans i es sumen experiències en el nostre currículum, anam acumulant una sèrie de record dins el nostre cervell, algun dels quals s’esborraran mentre que d’altres romandran allà, guardats. Els records s’acaben maquillant. Amb el temps molts no ens pareixen tan terribles com en el moment que els varem passar i un bon record es tranforma en un altre de millor. La nostra ment ho acaba suavitzant tot. Però, què seria dels nostres records i vivències sense la música que ens ha acompanyat al llarg del camí?

Quan de vegades em demanen que quina és la meva cançó, la que m’ha marcat, la que més m’agrada…, potser molts en sabran dir una però a mi se’m fa difícil. Són moltes les que em fan evocar records bons i no tan bons o, simplement, etapes de la meva vida. Pens que, al igual que les pel·lícules, cadascú de nosaltres té una banda sonora pròpia.

Si m’hagués de quedar amb un grup per excel·lència serien The Beatles als qui duc escoltant des de que tenia uns dotze anys. Les cançons de la banda sonora de la meva vida? N’hi ha moltes, cada una de les quals em fa rememorar un record diferent. No hi caben totes a un cd, ho vaig comprovar fa poc. Algunes serien: Help! i Real Love de The Beatles, What It Is de Mark Knopfler, Moon River de Henry Mancini, Bohemian Rhapsody de Queen, Don’t Leave Me This Way de Thelma Houston, Feel de Robbie Williams, Vivere d’Andrea Bocelli i Gerardina Trovato, Sweet Home Alabama de Lynyrd Skynyrd, No Woman No Cry de Bob Marley, Every Breath You Take de The Police, Ironic d’Alanis Morissette, Tunnel Of Love de Dire Straits, o Cose Della Vita/Can’t Stop Thinking Of You d’Eros Ramazzotti i Tina Turner entre moltes altres.

Què seria de la nostra vida sense la música? Ens agrada escoltar-la quan esteim contents, alegres, tristos, ens ajuda a recordar moments i cada una de les cançons que sentim ens provoca un sentiment diferent. Juntes formen la banda sonora de la nostra vida,  una música que ens acompanya i que ens diu qui sóm i cóm sóm.