Per fi podem tornar a disfrutar de Desperate Housewives, una sèrie que aquí, malgrat haver estat guardonada amb nombrosos premis als Estats Units, no acaba de convencer als espectadors. Per què? Doncs no ho sé. Diuen que és degut a que la gent no s’identifica amb les protagonistes però realment, cal? Qui es va identificar en el seu moment, per exemple, amb Mulder y Scully? Crec que més aviat ningú.
Per als qui no hagueu seguit Desperate Housewives, és una mica complicat fer-hi un resum de tot el que ha passat (pot ser sigui aquest el motiu més clar de la baixa audiència, que una vegada no l’has vista des del principi es fa molt complicada d’entendre-la.) La història ens narra la vida dels veïns d’un carrer de la imaginària Wisteria Lane, on res és el que sembla. Des del primer minut del capítol pilot, veiem com una de les amigues i que, aparentment, hauria de ser feliç per tot el que té (casa, família, diners…) es suïcida. I així comença tota la trama.
Una de les actrius, en una entrevista, va definir molt be la sèrie, com una mescla de Twin Peaks, American Beauty i Sex and the city. I jo hi estic bastant d’acord. Intriga, misteri, infidelitats, amor, desenganys, solitud…, són algunes de les característiques. El ritme és trepidant i molt, molt, irònica. Exagerada, també, però crec que és aquí a on està l’esència de la sèrie, juntament amb les reflexions que ens fa Mary Alice al final de cada capítol, que no pretenen res més que ens plantegem els interrogants que ens presenta la vida.
